Follow by Email

dimecres, 24 de desembre de 2008

El solstici a la Seu

El Sol ixent del solstici d'hivern projecta la claror de la rosassa de llevant de la Seu de Mallorca just sobre la de ponent. El fenomen és conegut d'antic, i la probabilitat de que sigui casual sembla ínfima: coincideixen l'orientació de la gran nau, les altures i les proporcions dels dos finestrals.

Fins l'any passat, però, no es sabia el fet és visible de fora estant, però sols en una alineació igualment determinada. S'hi troba un dels cantons del Baluard, on aquestes albes, gèlides, han desfilat fotògrafs i curiosos.
Tot un espectacle: al contrallum, la part visible de la Seu sobre teulades i entre antenes, resulta una mica pesant, una baluerna morta.


Imperceptiblement, però, s'inicien reflexos apagats, vermellosos, quasi invisibles, que no tots els expectants espectadors arriben a detectar. Lents, al ritme solar, van congriant una espurna més viva, i germina la lluentor del nou matí, a la vegada que el color taronja del llevant encén el cel darrera l'edifici.

I en pocs minuts, el Sol, el vidre, la llum i la pedra es combinen d'una manera emocionant i un cercle multicolor anima la façana catedralícia per uns minuts espectaculars i bellíssims. Un petit miracle que s'ha produït al llarg dels anys (Pere Carlos, un dels que compartíem l'espectacle, ens va recordar que la façana de ponent és del segle XIX), però que fins que l'associació de matemàtics no s'hi ha posat, sembla que havia passat desapercebut per tothom. Una mostra més, si és que calia, de l'extraordinària capacitat humana de crear bellesa, i de la intel·ligència de gaudir-ne i compartir-la. Quin millor i més bell missatge de Nadal fora possible?

diumenge, 7 de desembre de 2008

ESTRIS DE NAVEGAR 1



El millor museu marítim del món és la mar.

L'altra horabaixa, em vaig topar l'amic Boliquet, a qui en certa ocasió vaig poder ajudar a salvar una embarcació de la maquinària burocràtica, i m'han vengut al cap tots els estris de navegar que he pogut veure fins ara. Aquí teniu un dels darrers, un dhow en construcció a l'illa de Pemba. Reparau en la tasca dels llenyataires, que trien les branques amb la corba de cada quaderna. Embarcacions d'una solidesa contundent, resisteixen les topades amb els esculls, l'avarament diari amb la marea baixa, i la força dels monsons. La navegació pesquera a Zanzíbar i Pemba segueix dominada per aquests vaixells: tenguérem l'oportunitat de fer-hi alguna singladura i en veiérem, al nord de l'illa, que mantenen el cabotatge de mercaderies amb els ports de Kènia, estibades fins a un extrem inverossímil, i sempre -sovint exclusivament- impulsades per les veles "llatines", que evidentment deuen tenir poca cosa mediterrània al seu origen.

Recoman la lectura del darrer llibre de Jordi Esteva, Els àrabs del mar, on descriu amb detall els seus viatges per les costes de l'Índic, a la recerca d'aquests navegants i la seva història.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Els talladors: una història que escarrufa

L'uròleg que em va intervenir m'ha detallat una història esfereïdora: li vaig demanar què passava, abans de la cirurgia, amb mals com el meu. Eren, generalment, mortals, i amb una mort terrible: amb la impossibilitat d'orinar, la bufeta acabava rebentant... Això podria passar pels tumors prostàtics o per pedres a la bufeta. Curiosament, el jurament hipocràtic prohibia els metges de practicar l'única intervenció possible: obrir, tallant el ventre fins al distès dipòsit. Si eren càlculs i sortien sencers, el pacient es podia salvar. Si era altra la causa del mal, o els càlculs es trencaven, no hi havia res a fer. El jurament reservava aquesta arriscadíssima intervenció als talladors, especialistes en la matèria. Encara, en un vell diccionari, hi he trobat la definició d'aquests professionals.
El Dr. Ozones m'ha explicat que un rei de França, afectat del mal, va fer venir el millor tallador del seu temps des d'Itàlia, i va voler comprovar la seva perícia: vint-i-set malalts plebeus foren intervenguts. Es salvaren tots, de manera que el rei es va confiar a les bones mans de l'italià. Però no ho varen ser prou, bones, i el rei va morir a conseqüència de l'operació.
N'estic ben content, de viure al segle XXI!

dimarts, 11 de novembre de 2008

En Pedro, dels "Santos Inocentes" a Son Dureta.

Com sabeu els pocs lectors del blog, he passat una setmana a Son Dureta per una reparació important "de sa posteta", que ha anat bé.
He compartit cambra amb un personatge de novel·la de'n Delibes, un andalús que no deu arribar als 60, víctima de la beguda i del tabac, amb un bon fons i una simpatia sensacionals. Escarransit, cap pelat, orelles de llebre i uns ullots blaus tan grans com la seva capacitat per exagerar. Como estamos hoy, Pedro? - Si no fuera por las bolsas (pronunciat ra borza) me iba yo a correr perdigones... Las bolsas eren dos drenatges renals, un de bufeta i els serums, que cada cop que havia d'anar a l'excusat s'embolicava com una sandàlia romana, per a desesperació de les infermeres. M'explica desprès la tècnica, de "correr perdigones", que no és altra cosa que encalçar polls de perdiu i que té els seus secrets. N'hi ensenyà el pare. Com també a posar llaços per conills. De fet, em contà haver passat una setmana a la presó ja fa anys, quan els civils l'aplegaren amb 80 peces a una finca de Badajoz i no pogué fer front a la multa. El cap de setmana, el deixaren anar a casa, estava emocionat de poder gaudir del menjar de la mare, i feia comptes ... anar a tallar llenya! Quan va tornar em va dir que no, que de llenya no n'havia pogut fer, embarassat de tubs i bosses, però que havia podat quatre palmeres (idò!), i havia deixat parats mitja dotzena de garbellets, per tal que el seu company gaudís de "pajaritos fritos" Contava que ell, al camp, no ha passat gana mai, que de caragols, herbes i fins i tot sargantanes, es pot viure perfectament.
Veiem a la tele (que mantenia encesa 24 h., perquè el sistema és activar l'aparell amb 3 euros, i valen per tot un dia, i no és cosa de tudar diners, si es paguen 24 h., es manté 24 h. -afortunadament, sense so a la nit!-) un documental del Serengueti ...pues yo estuve una vez en un sitio que hay toda clase de animales, que lo guardan más de veinte hombres a caballo, que le dicen el Coto Doñana...No li vaig demanar que hi feia, si córrer perdigons, parar llaços o posar garbellets.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Les cadires del FRANTRUM

Conserv, i utilitzam, a casa tres cadires venerables (que ja han hagut de passar pel cal fuster en diverses ocasions!): eren a la casa d'estiueg d'unes ties del meu pare, i la germana d'aquest un dia em digué que eren les cadires del FRANTRUM. Anys a venir, l'amic Andreu Muntaner Dader (eficientíssim col·leccionista de documents, d'imatges, d'amics i de records) em va aclarir la història: el Frantrum era un vaixell alemany que va quedar bloquejat a Palma durant la I Guerra Mundial, i els mariners del qual varen anant venguent-ne el mobiliari per no morir de gana. Probablement va ser el rebesavi qui en va comprar tres peces, sencilles i belles: el respatller té esculpit un Eolus bufador i unes cues de sirena, ben evocadores. No he aconseguit escatir de quina fusta estan fetes. És ben segur, tanmateix, que tenen més d'un segle.
Quins mars navegaren, fins naufragar a l'illa? D'on era l'artesà que les va ornamentar? Que se'n feu, del mariner que les va vendre?
El vaixell es va passar cinc anys al port de Palma (degué quedar ben plomat!) i va formar part del botí de guerra que es repartiren els aliats. Va fer part del lot corresponent a França, i se'n perd la pista en els anys 20, quan hi queda incapacitat...
Molts d'amics que han estat a casa han sopat asseguts en aquesta històrica fusta, una història petita, que per xamba no ha quedat ignorada.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Una cita del Diccionari Alcover Moll

Oli de serp: suc procedent de la maceració d'una serp dins oli comú. La serp ha d'esser agafada en el mes de maig, quan segons creença vulgar l'animal no té verí, i posada viva dins una botella gairebé plena d'oli; aquesta botella es manté ben tapada devers vuit dies, al cap dels quals la serp ja és morta; aleshores es destapa i es posa la botella a un lloc elevat, exposada al sol i a la serena, i al cap de quaranta dies la serp ja està fusa i aquell oli té grans virtuts medicinals, sobretot per a curar encetadures, talls de la pell, ferides amb hemorràgia, nervis encollits, afollaments de braguer de les ovelles, etc. (Tortosa, Mall., Men.).—

Acabam de fer, En Martí i jo -amb l'ajuda de molts collidors i collidores!- una primera collita artesanal de poc més de 400 kg d'oliva, que ens han proporcionat uns 65 l d'oli, molt baix d'acidesa (0,25!), i amb bona pinta. Vaig llegint per posar-li nom, i m'he trobat aquesta delícia a l'Alcover Moll...Evidentment, Oli de Serp no li direm!

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Publicitat paternofilial

El 50% de l'ADN que compartim -i moltes més coses- justifiquen el consell que ofereixo aquí: visitau, si voleu, les dues obres de'n Pau Mayol a Youtube:
http://es.youtube.com/watch?v=aPg1xZF1wdU
http://es.youtube.com/watch?v=pfDm47Krgro

I si voleu, comentau el que trobeu!

dissabte, 18 d’octubre de 2008

El Pregó de Galilea: l'escull de Pemba

Na Dora espera el berenar a la taula on, hores abans, va neixer aquest pregó



Fa un parell de mesos, una persona a la que no puc dir que no a res, em va demanar que fes el pregó de festes de Galilea. I com que no li puc dir que no, li vaig dir que sí. I ja hi som!
Normalment, un pregó de festes és un discurset d’alguns minuts, que hauria de combinar les alabances al lloc on es fa, amb uns tocs d’erudició localista, i el convit a l’alegria de la festa. A mí me sembla que el que és important és això darrer. Que vengui un extern a alabar Galilea és perdre el temps: la coneixeu, la disfrutau i l’estimau millor que jo. Anar a sercar que en deien l’Arxiduc, n’Alcàntara Penya o en Mascaró Passarius podria estar molt bé, però segurament molts ja ho sabeu, seria un pregó tòpic, per ventura avorriria algú i no entenc que l’alegria de la festa l’haguem d’anar a sercar en el passat.
He preparat el pregó fa quinze dies, molt lluny de Mallorca, concretament a 6.302 km (pam envant, pam enrera), a una illa que es diu Pemba, de l’arxipèlag de Zanzíbar. Bé podria ser que ningú hagi preparat mai un pregó de festes de Galilea en aquesta illa, de manera que ja tenim un element d’originalitat. Fer una cosa que mai s’ha fet abans té una certa gràcia. I fins i tot podria ser que ningú hi haguès pensat mai, en Galilea, a Pemba estant.



Així que he pensat, de fer un pregó intentant evocar una de les coses més belles del món, que he vist justament avui (o sigui, fa quinze dies!) en aquella illa, ja que és evident que la bellesa és un dels motius per a l’alegria. Vos parlaré dels esculls de coral, que no són exclusius de Pemba, sinó de moltes mars tropicals, però que jo he vist i anotat al meu quadern de camp a Pemba.
També per un altre motiu: gran part de Mallorca, gran part de la Serra, està formada, justament, per pedres calcàries d’origen orgànic, formades precisament com a esculls de corall en mars de temps remotíssims. En lloc de parlar del paisatge de Galilea, vos parlaré d’un paisatge llunyà, que pot haver estat, més o menys, el que hi havia aquí mateix, que va formar aquestes munyanyes i aquestes pedres!

M’heu d’ajudar, tanmateix. Jo sols hi puc posar paraules, però voltros heu de fer ús d’una eina mental molt poderosa, la imaginació. Si els meus mots fan de xispa per posar en marxa el motor de les vostres ments, podem aconseguir una estoneta agradable. Quasi vos demanaria que tanqueu els ulls i proveu de veure mentalment allò que vos conti, però tal vegada vos quedareu adormits, de manera que ho deixaré anar, i m’hi pos, ens hi posam.

Bé, som a una platja, quasi sols –o sigui, ben acompanyats- i el mon és de tres colors: el verd dels manglars i el bosc que cobreix tota l’illa, el groc quasi blanc de l’arena feta de fragments de coral i de conxes, amb centenars de caragolins, copinyes i cornets, i els blaus de la mar i del cel. Entram a la mar, i nedam, amb les ulleres de busseig, fins al tobant de la plataforma coralina i la mar gran. Aquí, en un cordó d’unes desenes de metres d’amplitut, trobareu un dels espectables més sorprenents, més rics i més emocionants que hi ha a la Natura, i que supera en complexitat i bellesa qualsevol obra d’art humana.

D’aquest espectacle, Cousteau n’ha escrit el següent: Quin món estrany! Salvatge i pacífic, crüel, isòlita i magnífica, indiferent a la pròpia bellesa, la vida resplandeix en una prodigiosa abundància de formes. I no és el primer en quedar-ne impresionat: un segle abans, el gran Darwin (que no va poder bussejar, i per tant, no els va poder coneixer igual) també va quedar-ne impresionat: Estic content d’haver visitat aquests esculls, que es troben, sense dubte,m entre les meravelles del món... Ens extasiem quan els viatgers ens descriuen les gegantines dimensions de les piràmides i altres ruïnes, però les majors d’entre elles són quasi insignificants si les copmparem amb aquestes muntanyes rocoses acumulades per l’activitat d’animals tan minúsculs com delicats.

El fons del mar, amb sols un parell o tres metres d’aigua, és un mosaic de formes i colors, com un jardí encantat. Segurament tots heu estat a les coves del Drac o dels Hams, que ens poden servir de punt de partida per imaginar el que és un escull coralí. Falten, sí, les grans columnes lineals, però la resta, hi és tot, amb el valor afegit de la riquesa de cromatismes, de tonalitats i de textures. Són pedres vives. Els coralls, dels quals n’hi ha aquí moltes desenes d’espècies, encatifen tot el fons, uns en forma de grans parasols, altres arruats com a cervells, o banyes de cérvol, o bolets invertits, o pilotes, o colfloris... N’hi ha tan grossos com taules camilla, sostinguts per un sol peu, altres com a pans i no falten les filigranes delicades com randetes, membranoses o foliàcies, o globulars. N’hi ha d’irregulars i d’altres d’una rara simetria. No els basta la superfície del fons de la mar, i s’acaramullen uns sobre els altres, sense deixar un pam buit, edn un puzle monumental. N’hi ha de blaus, de verds, de grocs, de vermells. I entre els coralls, molts d’altres organismes immòbils: des d’algues fins a bogos d’un negre llüent i espines de dos pams, tubs com a tropetes d’orgue, arrelats dins d’una encletxa, els morros sinuosos, gruixats i multicolors de les grans escopinyes tridacna, algunes de més d’un metre d’amplada, les grans anèmones de color de cuiro vell, cents de braços ondulants, entre els quals guaiten els caparrins d’uns peixos que hi viuen en simbiosi. Abunden també les esponges, igualment amb una gran riquesa de diseny, de textura, de pigmentació i d’aspecte, i les gorgònies, com a arbrets sense fulles. És com badar davant el tresor d’Ali Babà escampat en un castell encantat, o en el cafarnaüm d’un gran basar oriental, penjat sobre l’abisme blau, misteriós i un poc inquietant de la mar gran, que s’enfonça amb gran pendent al límit de l’escull. La mar, juystament, és la que a la vegada, alimenta i ataca l’escull.

Això, però, és sols la vasa del quadre, la decoració de l’escenari, el paisatge de la història, una vasa riquísima, una decoració esplèndida, un paisatge emocionant, però la gran riquesa, on la vida es manifesta amb la força de la varietat, és és en els organismes mòbils, i molt especialment, en els peixos. Certament, també veureu caragols brillants com a joies, amb cossos bigarrats i que pareix impossible encabir en les closques que semblen més un ornament que una defensa; o totes les formes de transició entre estrelles i eriçons, de brassos curts i espinosos, i moïments pausadíssims; i els plomalls retràctics dels cucs, que desapareixen sobtadament a la mínima alarma. L’ull d’un polp, a l’agüait dins del cau, ens dona una nota familiar.

Però allò que més crida l’atenció, que més sorprèn i que més emociona, és la diversitat i l’abundància de disenys, formes i colors dels peixos de l’escull. Aquí, a Pemba, se n’han catalogat més de trescentes espècies, i a cada moment se’n veuen a batzef, dotzenes de cada casta, cents a cada instant, molts de mils en una nedada d’un parell d’horetes. Quan un es troba davant d’una mostra viva de la fauna de l’escull, literalment no sap on mirar, es fa difícil observar un individu perque n’hi ha molts altres en el camp visual que xuclen la mirada amb un magnetísme màgic. Cal deixar-se anar i badar davant l’espectacle, reparant a l’atzar en uns i altres, fins que ens saturem de sensacions i desprès procurem fer una observació més analítica, un a un, per gaudir dels detalls.

Tornam entrar a la voràgine de pigmentació i d’aspecte. Alguns peixos, es clar, tenen hetxura d’això mateix, de peix, la que tenim avesada els mediterranis. Però en aquest cas, el tamany i la coloració ens recordaran que som a un escenari exòtic. Aquell sembla un anfós que s’haguès remolcat sobre la paleta d’un pintor. L’altre, una variada amb les llistes d’una zebra. Els de més allà, sorells fosforescents, tutes vermelles com la sang, déntols verd maragda, o peixos comprimits en els flancs dels quals s’han anat dibuixant reticles de diagonals amb tots els pigments. També veureu fadrins de tres pams, pintats com a pallassos histèrics, o surers dels colors estridents de jugueta de plàstic.

En altres casos, la configuració del peix és quasi usual, però té qualque detall original, com una espècie de pagells de morro pla, amb una protuberància frontal com a la porra d’un municipal, o una donzella descomunal la cua de la qual acaba en dos filaments quasi tan llargs com ella, que es mouen ondulants com una cua de vestit de nuvia.

Allà on pareix que l’evolució ha embogit totalment és en les formes novedoses: hi ha peixos fins com un paper, amb aletes d’una longitut desproporcionada, o rodons com una paleta de ping-pong, o llargs com una mida de Lluc, de cap i cua tan afuats que no sabrem distinguir l’un de l’altre, o rodanxons com a porcelletes. En veureu de morro llarg i prim, autèntics trompetistes, i altres amb un bec de lloro, eina formidable per estenallar els corals. És un món de ciència ficció, on la vida ens mostra la seva capacitat per al barroquisme més sofisticat-

Hem d’insistir en la diversitat de fesomies i tonalitats: conviuen espècies d’un sol color, des del lila fosc, sobri com un vellut de duquesa, fins al groc llimona més histèric o el rosa vaporós de pamela d’aristòcrata anglesa. Alguns tenen un esquit, vermell sobre negre, dibuixant una fletxa; o un punt blau fosc sobre l’argentat metàlic, o una llista blava com un llum de neó al llarg del costat.

A l’altre estrem de la gamma teniu les espècies multicolors, amb puntents, amb faixes, amb llistes, amb taques, amb retalls... La natura ha inventat aquí des de l’elegància més sòbria i distinguida fins a les aberracions més histèriques i inversemblants: tots els colors, tots els disenys i totes les formes són presents en aquest mon increïble.

De fet, quan els naturalistes han hagut de batiar i donar nom a tot això, els han faltat paraules, i han d’arreplegar conceptes: peix papallona, peix àngel, peix globus, peix damisel·la...

I tots els moïments! Primer he intentar dibuixar els fons de l’escenari, desprès presentar-vos alguns protagonistes, però això no és un quadre o una fotografia, és una realitat mòbil, amb els brills canviant del llum solar a travers de les ones, i l’activitat continuada dels actors, simultània i caòtica. Peixos que desfilen amb ordre marcial, com una tropa de soldats, altres que neden amb la parsimònia poderosa d’una guarda de bous, els de su-allà, truiers i arremolinats com nins de guardería, i a l’altra banda, la presència fugaç d’un exemplar que s’exhibeix per un moment, com si la seva bellesa fos fràgil. N’hi ha de solitaris i n’hi ha de gregaris, de diminuts i de disforjos, de tímids i fugissers i d’altres tan simples que quan vos n’adoneu, n’hi haurà tota una mola nedant rera voltros. Molts dels colors que he descrit canvien amb els moïments dels seus propietaris, i les taques són autèntics esclafits, llapecs luminosos, de manera que estam dins del que podriem denominar una pirotècnia biològica. No deixareu de reparar en uns peixetons allargassats, de costats lluentíssims, que netejen acuradament els flancs, les ganyes i fins i tot els ulls dels peixos més grans; son els babers, que obtenen el seu aliment d’aquesta curiosa manera. Vos acostareu a una ombra massissa, que de lluny vos ha semblat un gran organisme, que es desfà en mils de peixetons, com un nigut d’estornells quan pega al falcó. Tal vegada descobrireu un peix lleó, com una escórpora de pell amb fines llistes vermelles i blanques, i espines ben llarges i prolongades en un tegument del mateixos colors, com a ventalls desproporcionats, que es mou amb parsimònia, amb totes les gales desplegades, com una madame la Pompadur que hagi fet de l’escull el seu palau de Versalles.

Som conscient que faig curt: me falten paraules per poder descriure aquest autèntic món de meravella, del que voldria vos hagueu fet una idea més per la vostra imaginació que per les meves paraules.

Aquesta explosió de vida, amb una varietat d’organismes que sembla inacabable, és un dels ecosistemes més rics i productius del món. No farem cièncioa, avui, però hem de recordar que l’escull, com altres sistemes biològics, no és un caos, sinó una comunitat amb capacitat de perpetuar-se, de desenvolupar-se i d’evolucionar. Justament és el temps, milions d’anys de condicions favorables, que han permés viure allò que veim, que han permés tanta bellesa, dels esculls que creixen sobre les restes d’antics coralls perque també en els esculls, l’avior és la base de la vida d’avui.

Galilea també ho és, com l’escull: una comunitat que evoluciona, amb paisatge, amb protagonistes i amb dinamisme, a la qual el temps ha permès acumular valors, que la nostra generació reb de les anteriors, i que un pic cada any, amb les festes, ha de saber disfrutar especialment.

Acabem ja, que hi ha altres coses a fer, avui vespre. Per part meva, sols volia recordar-vos que la vida, aquest procès efímer i precari, que ens dona tant de disgusts i mal moments, també té aspectes de vertader miracle, d’una bellesa immensa, i que val la pena coneixer i disfrutar de coses i llocs tan exepcionals, tan singulars, tan valuosos i tan diferents, com, posem per cas, els esculls de coral o, sobre tot, Galilea.

De manera que, galeus i galees, molts d’anys, moltes gràcies, bones festes i bona nit!

divendres, 10 d’octubre de 2008

LA LLISSÓ DELS "SINTIERRA"

He escoltat l'anècdota al congrés mundial de la Natura (7800 assistents, quasi 800 actes, un elevat cost ambiental -C02, paper, ...- però també sinèrgies d'idees i projectes, clams a l'opinió i previsions d'acció que l'han de superar amb escreix). Ja n'escriuré, del Congrés, avui em limit a una mínima anècdota, tanmateix significativa i emocionant.

L'explicà una professora brasilera, engrescada en la conservació dels titís en una "mata" d'un parc nacional pròxim a San Paulo. Fa uns anys, el moviment dels sintierra va ocupar part del parc. Els responsables, conscients de la impossibilitat d'aturar l'ocupació, optaren pel diàleg i la negociació, de forma que els camperols han acceptat respectar les zones més valuoses, i comprometre's -parcialment- amb la conservació.

El cas és que una nit, en una carretera que travessa el parc, morí atropellat un jaguar mediàtic. L'animal, una femella adulta, era portadora d'un radiotransmissor, seguida pels científics i la TV. La repercussió fa ser enorme. Els camperols feren una assemblea, on acordaren que l'animal era com ells: ells sintierra i els jaguars "sinbosque", i, a més, sense veu per reclamar els seus drets. De manera que, solidaris a la carència, li donaren la seva.

La imatge projectada era eloqüent: els sintierra tallaren la carretera -cosa que, deia la professora, saben fer molt bé-, darrera una pancarta impressionant: Lluitar per preservar, preservar per viure i viure per somiar. Crec que des de maig del 68 no s'havia vist un eslògan tan poètic! Però aquest no era d'intelectuals o fills de la burgesia, sinó de jornalers que saben el que és passar gana, i que hom pensaria que limiten la seva ambició a la supervivència.

Tant de bo els 7800 que érem a Barcelona, i les desenes de milers de conservacionistes que no hi eren`, però igualment treballen per la causa, tenguéssim tots els mateix esperit i la mateixa dosi d'utopia d'aquests sintierra brasilers!

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Anar fent a l'olivar

Com saben els amics (i la família!), fa dos anys el meu germà Martí i jo mateix ens hem embarcat a plantar oliveres. Són més de quinze quarterades, en dos horts, entre les dues vies de cintura! Evidentment, una empresa d'utòpics, però la veritat, quan veig les finques veines, moltes abandonades, i algunes sota intervenció judicial per la quebra den Grande, m'alegra mantenir una mica d'esperit utòpic. (Probablement a Sa Nostra també: quan veig les anotacions d'interessos del crèdit, i em colpeja la puja de l'Euribor, l'enravanada d'utopisme se m'espassa!).
La tasca és intensa: la plantació la feren diferents empreses, amb un grau distint d'èxit, però el manteniment va al càrrec dels mayols. I no és lleuger! Podes, cultivadors, control de plagues, control de l'herbam, regulació d'adobs i de reg, ... Són quasi tres mil arbres, i quan has acabat a un cap, pots tornar a l'altre.
Però veure'ls creixer és un gust extraordinari. Veure que el teu esforç físic -a més del mental i financer-, que les moltes hores de feina de camp es transforma en aquests arbrissons que creixen quasi com a carabasseres, és emocionant.
I per un auceller, les hores de foravila són sempre gratificants: puputs que t'ajuden contra els insectes, els esbarts de perdius quasi quotidians, els dissimulats sebel·lins, que nidifiquen als olivars, la presència quasi diària d'àguiles calçades (a menys d'un km de Palma!!), de falcons peregrins, de corbs, fins i tot alguna àguila peixetera que cerca carpes per els safareijos de la zona, com els agrons i un arner...La diversitat és sorprenent! Avui, fins i tot, se m'han aixecat dos cegalls, que a falta de prat, havien fet aturada a l'olivar en el seva migració. I he vist els primers esbards d'estornells, que -per motius obvis- ja no em semblen tan simpàtics...
L'olivar em pren temps per escriure, però tampoc em dol gaire: trob que una plantació com aquesta és una deixa per al futur molt més memorable que molts de llibres dels que avui es publiquen...
1/10/08