Follow by Email

divendres, 13 de febrer de 2009

Publicitat

Encara no havia informat de l'aparició del meu darrer llibre! Aquí teniu el que he dit a IB3 avui dematí.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Un hivern fred


Al 1991 vaig tenir ocasió de visitar Valle Aperto, un refugi faunístic a Venècia, sota una temperatura de - 14ºc. Siberià. Un dels records és aquesta bella imatge d'un rastre de fotja a la neu. En aquest altre hivern malagradós i rúfol, em plau oferir-vos-la, sense cap altra pretensió.

dissabte, 7 de febrer de 2009

LA FOTJA MITRADA


Aquí teniu un retrat d'una de les primeres fotges banyudes mallorquines des del segle XIX. Amb les dessecacions de s'Albufera i del prat de Sant Jordi, i els abusos cinegètics, l'espècie es va extingir a l'illa, probablement abans del 1900. Fa quatre o cinc anys, en col·laboració amb la Generalitat Valenciana, n'hem duites a s'Albufera, on ja crien. Que lleig, el nom, banyuda! Atès que hi ha tradició de bisbes valencians a les Balears, i que l'afegit porprat al capellet de l'au pot recordar una mitra, hom es temptat de proposar un neo-nom per a les recuperades fotges: fotja episcopal, o fotja mitrada. Vos agrada?

Anau a veure-les; S'Albufera és avui el lloc d'Europa on és més fàcil veure aquesta rara espècie en llibertat.

L'esllavissada de s'Alcadena




Enguany hi ha hagut una alta freqüència de canvis al relleu insular, efecte de l'energia atmosfèrica (pluges, neu, vents) s'allibera la tel·lúrica. Avui m'he acostat a S'Alcadena, per veure de més aprop la gran esllavissada, visible des de l'autopista. Un impacte brutal! Un immens triangle del penyal s'ha desprès, arrasant moltes quarterades de bosc a la falda del puig. Les imatges estan fetes del camí de Lloseta als Tossals. L'erosió, com l'evolució, combina els efectes graduals imperceptibles amb incidents puntuals d'un gran efecte. La cicatriu del penyal i la nova rosseguera, disforja, seran pràcticament permanents al paisatge del Raiguer!

dimarts, 3 de febrer de 2009

El passat cap de setmana (per cert...no hauria de ser cua de setmana?) vaig ser a Formentera, on s'havia organitzat una trobada amb majors per parlar de gran fauna. Un indici de la certesa del tòpic de la longevitat formenterenca: el president de l'associació de tercera edat (amb vuit cents socis!) té entre aquests al seu pare! M'impresionaren moltes coses, moltes dites, moltes expresions: en Jaume Escandell Marí referia amb precisió com el seu sogre li contava haver trobat caminets de tortugues marines (indici evident de nidificació) a les platges de Trucadors; En Vicente Marí Escandell, en canvi, havia sentit la mateixa cosa de boca del seu pare, i de les platges de Migjorn. En Pepe Formiga n'havia comptades més de cinquanta assolellant-se un dia de calma (sempre amb el cap el direcció al sol, ens deia) des d'un sol punt, algunes milles al sud de l'illa. Tots els assistents -per cert, en paritat de sexes- manifestaven un transparent entusiasme per la qualitat gastronòmica de la tortuga marina! Els primitius de Formentera -deia en Pepe- menjàvem tortugues i virots, però ho fèiem d'una manera sostenible, si avui van a menys és pels "marrajeros" o per la contaminació, naltros ho havíem fet sempre, i sempre n'hi havia molts, tant de tortugues com de virots. L'auto denominació de primitius per referir-se als de tota la vida es va repetir diverses vegades.
A la vista del vertiginós ritme de canvi de l'illa (demogràfic, econòmic, cultural i social) s'entén la mar de bé l'ús del terme "primitius" pels autòctons, i hom assumeix -amb una punta de recança i d'orgull- que forma part d'aquesta categoria: és poc probable que en deu o quinze anys n'hi hagi cap, d'interès, pels virots, pels vellmarins o per les tortugues. Ni tant sols -en el darrer exemple- des del punt de vista gastronòmic!