plagueta cibernètica

Xalau d'explorar la costa d'Artà!

2012-01-02T19:14:00.002+01:00

L'amic Cosme Aguiló, fora cap dubte ni un el millor toponimista de la història de les Balears, va publicar ja fa uns mesos el volum corresponent a la costa artana (Documenta Balear & Ajuntament d'Artà). N'he gaudit molt aquestes festes, ja que, de la butaca estant, he descobert innumerables racons entre S'Estany del Bisbe i el Cap de sa Paret. Els llibres d'aquest lingüista són mesells de dades, cultura i història, i no es limiten a la pura toponímia per tal com inclouen explicacions, opinions i fets que ha recollit de boca dels seus informadors, i observacions naturalístiques que ha fet en persona amb els exhaustius recorreguts de la seva matèria d'estudi. M'abelleix invocar aquí un exemple documentat al llibre: el viver de n'Amador, una curiosa construcció a la costa de La Colònia, feta edificar els anys 30 per l'amo de Morell per tal de conservar-hi peix i que la seva bella dona s'hi pogués banyar sense ser vista. L'esforç per recollir els topònims i les històries que els acompanyen és molt d'agraïr, i encara més si tenim present que amb la mort de cada persona d'edat es perd definitivament una informació dipositada sols a la seva memòria. Gràcies, Cosme, i que Déu et conservi les curolles!

Una coincidència sorprenent

2011-11-05T09:31:00.002+01:00

Ahir em va tocar fer una ponència a Sóller, a les VI jornades d'estudis locals. En acabar se'm va acostar un senyor, amabilíssim, per saludar-me i fer-me saber que ens havíem d'haver conegut feia quaranta anys. Jo, em va dir, havia anat a ca seva dues vegades i no l'havia trobat, i ell passà un dia per la botiga dels meus pares i no em va trobar a mi. Fins ahir. En aquell temps, ell era membre de SEO, i estava molt interessat pel rossinyol. Em va referir una sèrie de detalls de l'aucell que demostren un nivell de coneixements d'autèntic especialista, i sobre tot, em feu una imitació dels distints cants (de rossinyol!) totalment magistral. Ara està molt satisfet perquè n'ha atret un exemplar al seu jardí, amb el procediment de tenir-hi una fonteta amb granots, el rauc dels quals, com és sabut, és prou similar a un dels reclams de l'au. Va ser increïble, a l'escala de Can Dulce de Sóller, acabat l'acte, els darrers en abandonar l'edifici varem ser els dos aucellers, engrescats en un diàleg quasi musical que s'havia d'haver fet el 1971.
La coincidència és que en el llibre de l'apotecari Pujamunt (D.Llorenç Garcias) surt reproduïda una carta, a màquina i en castellà, enviada per M.Rayó en nom seu i meu, del mateix episodi d'intent de contactar amb la resta de socis de SEO a Mallorca el 1971! Un fet que havia oblidat completament, i que en pocs dies se m'ha fet fet present de forma repetida. Una coincidència sorprenent, res més.

Un llibre, reflexions i homenatge

2011-10-27T21:30:00.002+02:00

La Conselleria de Cultura (no em vull molestar a sercar-ne el nom actual, ja s'ho faran!) acaba de publicar un llibre magnífic: diversos assajos sobre D. Llorenç Garcias Font, apotecari d'Artà, un gran naturalista i una persona amb inquietuds culturals i socials extraodinàries. La presentació, al col·legi d'apotecaris, va ser de gran interès, i una primera fullejada al volum ja em permeten recomanar-lo amb entusiasme.
La part biogràfica ha estat recopilada per una seva besnéta, que no el va conèixer, i que ara el coneix millor que molts que el tractàrem. La cosa m'ha generat una sensació curiosa: aquesta jove té un 12,5% dels gens de D. Llorenç (un 12,5% de la seva identitat?) però el temps va obrir entre ells una bretxa insalvable. Tanmateix, la seva dedicació i interès ha fet molt per perpetuar el record d'aquest home admirable.
L'arxiu de D. Llorenç ens permet avui conèixer la seva correspondència, amb personatges de la talla de Jordans, Maluquer, Margalef, l'ornitòleg Goethe i molts d'altres. Per cert, el llibre inclou amb notes a peu de pàgina magnífics resums biogràfics d'aquests contactes de l'apotecari. No era una figura solitària en un poble allunyat de ciutat, sinó una persona amb unes vivències (Als 17 anys participava a Barcelona a la fundació de l'actual Institució Catalana d'Història Natural) i una trajectòria reconeguda entre molts savis del segle XX.
El vaig conèixer com a naturalista (dels "vells" membres de la societat d'història natural va ser quasi l'únic que veia amb bons ulls les inquietuds d'aquells jovenets que es volien menjar el món en els anys 70) sense imaginar les seves curolles socials i culturals. Les seves iniciatives per millorar les pràctiques agràries artanenques, les finances populars, la cultura pròpia, són exemplars. Al llibre es recull l'episodi de com va rebutjar la medalla d'Alfons X el sabi per no acceptar cap distinció de la Dictadura. Un home ferm i d'admirar; un honor haver-lo tractat i un error no haver aprofitat més i millor el seu mestratge.

El Garriguer de Gomera

2011-09-23T21:09:00.005+02:00

L'amo en Biel, garriguer de Gomera, m'acompanyava el gener de 1975 per les finques de la Marina de Llucmajor sercant basses. En arribar a una finca, em presentava: aquest jove estudia els animals que se congrien dins ses basses, i si no hi ha res que dir, n'agafarem alguns. Sols va canviar el cantet en una de les cases, a mig matí, demanant si ja havien fet matances...El berenar de botifarró torrat no va ser el pitjor record d'aquell dia. És un privilegi haver conegut gent com aquesta. Les basses i els crustacis han resistit, però els garriguers i els pagesos de fa trenta anys ja no hi són!

hem vermat!

2011-09-21T20:18:00.003+02:00

Una bona colla d'amics i amigues hem recollit ja la malvasia, el sirah i el cabernet sauvignon, que ja han començat a fermentar a la vella cuba de la vaqueria familiar (oportunament reparada). Encara falta feina, dels llevats i dels homes: cal acabar la fermentació, premsar la pasta, provocar la fermentació malolàctica, passar als bidons i bótes, trascolar i tenir paciència! Segur que hem encomanat alegria al rem, i se n'ha de congriar al vi. Bevent-lo, recuperarem aquesta i altres alegries! Gràcies a tots, i en ser bevedor, el compartirem!

LA TENDRESA DELS GEGANTS

2011-09-06T21:33:00.003+02:00

En viatjar, cal estar atent a captar sentiments. Hem badat davant les basses del parc d'Etosha (Namíbia), on hi ha una rutina de visitants assedegats, que s'hi presenten amb un horari regular. A posta de sòl, davant desenes d'ulls humans, queien les ganges com a pilotes, dubtaven els darrers kudus i impales, i ja fosquet, entraven amb la decisió de tancs els rinoceronts negres, sempre una femella amb el cadell. Pot ser s'hi trobaven amb elefants. El més corprenedors dels colossos era veure com la femella i el cadell no se separaven, i tota aquella força bruta era tendresa entre ells. L'entrada de l'amor materno-filial a l'evolució dels mamífers és molt antiga! Per cert, que la femella ha d'estimar molt el jovenet, que cada cop que vol mamar no pot evitar clavar la banya al ventre de sa mare. Aquí el teniu ajonollat per accedir a la let.
I els elefants, altra tant. La salutació, per via trompal, és clarament carinyosa.

Cape Crown (Cap de Creus)

2011-08-28T10:17:00.003+02:00

Estació obligada a Namíbia: la immensa colònia de lleons marins de Cape Crown. Ja en parlarem. Avui sols dues fotos i una vivència proustiana: el cap és una de les poques prominències rocoses a la Squeleton Coast, una immensitat de litoral del desert. Allà desembarcaren navegants portuguesos al final de l'Edat Mitjana, i marcaren territori amb una creu de pedra, i la inscripció corresponent (Ingènua, feudal, religiosa...) Les fotos són de les rèpliques actuals, l'original és a un museu alemany.
I la vivència personal: vaig tenir el flaix de conèixer la història, arxivada al meu subconscient. He recordat que figurava a un llibre de la meva infància, ÁFRICA MISTERIOSA, de l'ed. Burguera. Tal vegada va ser la llavor d'aquest i altres viatges... (Si algú té el llibre, xalaria de rellegir-lo!)

històries d'aucells

2011-07-20T12:09:00.003+02:00

Primera història: l'obligada convivència amb les gavines. Intel·ligents, adaptables, gregàries i territorials a la vegada, agressives... són característiques que compartim gavines i humans. La gavina de peus grocs va començar a esdevenir urbana ja fa molts decennis a l'Atlàntic, començant pels ports de pesca, i colonitzant progressivament teulades i terrats. A moltes ciutats ha format colònies ben nodrides, i poden arribar a aprofitar recursos inversemblants. Circula per youtube un video on entren a robar bosses de patatilla a una botiga, o les fotos esfereïdores de com els agrada el gelat (La foto és feta a Brest, i n'hi ha una llarga sèrie). A la Mediterrània el fenómen és més recent, fa poques dècades, però creixent. Evitar-ho totalment pot ser impossible, però és millor segregar les espècies! Però ja hi ha gavines ciutadaes (i barcelonines, i valencianes...) Avui el diari publica quexes del prevere de Sant Sebastià i alguns veins, al parèixer assediats per un petit estol gaviner. Un tema que no serà fàcil veure esgotat.

Segona història: àguiles solidàries. L'equip de camp (i d'oficina) de la reintroducció de les coabarrades a Mallorca està emocionat. Un poll andalús, femella, que vola fa poques setmanes, ha adoptat una altre joveneta, francesa, que va volar del niu més tard. La darrera no ha sabut utilitzar el punt d'alimentació, i l'andalussa se n'ha fet càrrec, i li proporciona preses, com si fos la mare. Aquest comportament no estava descrit en aquesta espècie, i ha resultat molt favorable a la nova implantació d'aquesta au magnífica a Mallorca. Les àguiles fan més del que s'esperava d'elles, la natura s'ajuda i ens ajuda!

consell de lectura

2011-07-17T18:23:00.002+02:00

Alguna vegada jo he explicat que la humanitat sencera cap a Mallorca (dreta). Ramón explica com cap a l'Empordà (més atapeïda, però hi cap). Un sostenibilista acreditat que cita la xifra sorprenent que el 90% del CO2 a l'atmosfera hi és aportat pels organismes: el 10% d'excès, industrial, és el nociu, i fins quin grau!
Ramon Folch té un pensament tant ric com el seu llenguatge, i qualsevol llibre seu és de recomanar. Aquest, el més recent, sens dubte: una col·lecció d'assajos punyents i estimulants. Vos reproduïré alguna frase, per incitar a la lectura: El sector reaccionari de l'ecologisme, que existeix i no para de manifestar-se, mai no serà sostenibilista. Quan diu equilibri, pensa en la immobilitat.
Algus ens esfocem en imaginar sol·lucions. Costa més que profetitzar la catàstrofe.
El sostenibilisme ha de presentar batalla en tres fronts: el dels defensors del vell ordre, el dels espantats pel nou ordre i el dels indiferents a tot ordre.
El fonamentalista no aprèn. Aprendre comporta canviar.
Per acabar, una frase premonitòria: La indignació ecologista... camina cap a una més àmplia indignació civil.
Ho ha publicat La Magrana, maig 2011, per tant, bé havia d'ha estat escrit alguns mesos abans del 15-M (el qual, desgraciadament, mostra indicis de poca sostenibilitat...)

això vérem (però no fotografiàrem)

2011-05-14T20:38:00.003+02:00

Formentor, dues milles direcció Artà. 13 h de dia 13 de maig. Una manta bóta, emergint per complet, tres o quatre vegades a uns cinc-cents metres de la barca, en mar totalment calmada i condicions òptimes de visibilitat. Apreciam perfectament el color negre, la forma romboïdal i la cua curta. Férem l'observación dos agents de medi ambient (Juan Carlos i Pepi) i jo mateix, en un dia memorable (cinc nius d'àguila ocupats en el sector Sóller Formentor com a mínim, una d'elles empaïtant un voltor posat a un pí, falcons marins ja nombrosos i cridaners, un bon esbart mixte d'aus marines pescant amb dos dofins...) Una jornada d'autèntic privilegi, que va acabar amb una observació inesperada i inoblidable.

La foto està treta de Google (Autor Michael Albert) i crec que està feta la Mar de Cortés.

insularitat?

2011-03-28T22:22:00.003+02:00

Les illes ho són cada cop menys. Navegació, cables telegràfics, aviació, etc han anat difuminant la insularitat, bastint autèntics ponts amb el continent, del qual ens diferenciam cada dia un poc menys. Ara, la connexió elèctrica ens fa físicament part d'Europa. Més abastits, i també més dependents (no és imaginable, per ara, que el cable exporti energia!). Avui he pogut assistir a l'inici de l'estesa, des de Santa Ponça cap a Sagunt. Per on entrà el Rei en Jaume entrarà ara l'electricitat, generada amb eòlics a Navarra, amb hidroelèctrica als Pirineus, o amb nuclears de qualsevol lloc... Impressionant! En Ramón Folch, que va publicar fa poc uns comentaris de la nostra insularitat minvant, també ha assistit a l'espectacular maniobra.

I un detall: el cable, una estructura ben complexa, compta com a aïllant fonamental, amb un dens envoltori de paper impregnat d'oli, ben comprimit entorn del coure! L'oli, qui ho diria, es fa present arreu...Com em deia en Ramon, cal separar el gra de la palla, i el gra (l'oli, en aquest cas) està inventat fa molt de temps!

El Batle de Sa Dragonera, intoxicat per raticida

2011-02-01T20:16:00.004+01:00

Perdonau el títol: és una petita provocació. La història és certa, però és història, i el batle tenia quatre potes! La m'ha contada avui En Tomeu Trobat, que va ser garriguer de Sa Dragonera de 1974 a 1984, mentre durava el contenciós contra la urbanització.

El Batle de Sa Dragonera era l'ase, i cada any, a lo vist, participava directament a la campanya de desratització, que suposava abocar sobre l'illa cinc o sis tones de raticida (nihil novum sub sole!) En un descuit, un dia l'ase es va abordar a un sac i se'n va fotre deu kilos! El fermaren a un ullastre, amb el cap per amunt, i el feren beure un purgant sever. Ho va passar pillo, però el salvaren!
En Tomeu m'ha contat també que aconseguiren exterminar les cabres (n'hi havia unes setanta), mantenien també quaranta ovelles (que no feien tanta tala als pins que plantaven amb ICONA) i que fins que va partir engreixaven tres pocs cada any, a lloure, que menjaven ous i polls de gavina (jo me pensava que això era molt més antic). Com introduïren perdius i llebres. Havien d'anar alerta a molestar les perdius de nit, perquè si s'assustaven volaven cap a la mar, i hi queien per morir ofegades.
Algú hauria d'armar una gravadora i recollir les històries dels que han habitat els illots de les Balears, són vides irrepetibles i ens ajudarien a entendre moltes de coses.

Cabrera

2010-12-21T22:38:00.003+01:00

Cabrera, per milers de francesos del segle XIX, fou sinònim d'horror. L'amic Lleonard Muntaner acaba d'editar"Cuando el padre nos olvida. Los prisioneros de Cabrera en la Guerra de la Independencia (1808-1814) de G. Froger (Col. objeto perdido). És una excel·lent traducció del relat d'un presoner, publicat a França el 1849. La lectura escarrufa, el sofriment que tan bell paratge va albergar és immens. M'ha sorprés un detall que no coneixia: l'avarament d'un vellmarí podrit a les costes de l'illa, i com els presoners devoren la carronya, amb greus efectes sobre la seva malmesa salut.

No és un llibre nadalenc, però sí una lectura recomanable.

Trullada a la Serra

2010-11-29T23:15:00.003+01:00

Una tafona de 1833, un romàntic nordamericà que la restaurà als anys 90, la filla -que tant s'assembla al pare físicament i de caràcter (amable i obert!)- ens han permès viure unes hores de trullada tradicional: la pasta d'oliva als esportins, l'infern encès per escaldar la pasta, la bístia al trull, la gran biga d'alcina amunt i avall amb el torn fins a alçar el quintar... Podeu veure més imatges al facebook de l'oli verderol.

Joan Escandell, fa 35 anys

2010-11-19T20:18:00.003+01:00

Aquest home va fer possible el primer cens de falcons marins dels Amunts. Una tarda del 1976 vam navegar amb ell a l'ombra dels penyalars del port de Benirràs fins al Cap Nonó, amb un llaütet, descobrint colònies i comptant "esparvers", com denominen a Eivissa aquesta espècie. Pràcticament cap d'aquelles colònies era coneguda prèviament! Em quedà gravada a la memòria, a la navegació de tornada, ja negra nit, l'abundància increïble de noctiluques, que espurnejaven a l'estela de la barca.

Avui hem coincidit al Consell d'Eivissa, i l'he identificat pel bigoti! Hem recordat la navegació, desprès de 35 anys sense veure'ns, i m'ha sorprès en explicar la història del llaüt, que encara conserva i estima. Quan en Joan tenia 16 anys, va dir al seu pare que volia una barca. "Mira, Joan, naltros tenim molts de pins, però sou, ni un! Fes el teu camí!" El boix de 16 anys va anar a Vila, un mestre d'aixa li va donar consells i plantilles, i va anar al bosc familiar a veure quins pins tallava, cercant els que tenguessin l'hetxura adequada, i a poc a poc es va fer la barca, amb que contàrem els falcons! Va necessitar tres anys, però n'està ben content. Esper tenir ocasió de repetir amb ell i la barca el mateix viatge!

EL DUR PLAER DE LA COLLITA

2010-10-30T17:20:00.003+02:00

Dur, perquè és físicament costós "despenjar", aplegar, moure i traginar cada dia més d'una tona i mitja d'olives. Plaer, per mecanismes misteriosos i atàvics. Hi ha hagut un any de feina constant, però generalment tranquil·la, cultivar la terra, tractar els arbres, alguna poda, penjar les trampes per la mosca, controlar l'evolució del fruit, mantenir el reg, adobar... I arriba el dia en que s'han de recollir els fruits de la natura i el treball. La pau de l'olivar es veu trobada per l'entrada d'un estol humà més nombrós que cap altre dia, màquines estrepitoses, teles i activitat frenètica. Els arbres són rapinyats pels rampins i estamenejats per les espolsadores. Una pluja d'olives cau a les teles, que s'han d'aplegar, passar a les grans caixes d'on seran abocades al remolc. I d'aquí, ràpidament, a tafona, abans que cap aroma, cap essència, es perdi o es degradi.

Supòs que l'espècie ha passat per tants i tants anys de recursos limitats, que acaramullar un aliment en abundància ens toca una fibra sensible. Sentir físicament el pes del resultat de la feina, veure que els arbres et donen amb generositat un fruit novell, saber que els deixes despullats de fruita i en el mateix instant es manté la síntesi de matèria orgànica per a un nou cicle, tot això és un clau per a sentiments molt positius. En pocs dies, tocam el resultat de tot un any de dedicació. No és estrany que la major part de les cultures hagin fet sagrat aquest moment, i situïn les seves grans festes en els punts clau del cicle agrícola: la collita suposa remoure les emocions més fondes i atàviques.

oli de llentrisca

2010-10-24T20:58:00.002+02:00

Aquí teniu una peça del que els arqueòlegs consideren un molí de fer oli de llentrisca, una pràctica que va durar des dels temps talaiòtics al segle XX. Cosme Aguiló en coneix al menys tres, però l'únic informador que tenia localitzat que n'havia fet, va morir abans de donar-li'n detalls. Algú en pot donar informació? Inclouré les poques dades que he pogut obtenir al "Llibre d'Oli", que esper donar a la imprempta abans de Nadal...

Un home bo!

2010-10-17T22:18:00.003+02:00

Gràcies a Biel Perelló vos puc oferir una imatge que té ja devuit anys! Un dels plaers de viure és conèixer gent com en Labordeta, amb qui compartirem un gran dia a s'Albufera que va acabar amb l'arrós més estovat que he menjat mai, perquè els tempus els marcava la realització i no la cuina. http://www.youtube.com/watch?v=6h6LaKsiee4 Les cantades de Madò Buades i Sa Carbonera són d'antologia, les podeu escoltar al final del vídeo.

Contra el Cambio

2010-10-12T09:51:00.002+02:00

Cal qüestionar els dogmes!

I aquest llibre ajuda: l'autor ha viatjat per conèixer directament els punts crítics dels efectes del canvi climàtic: les Marshal (on els americans explosionaren bombes H afectant a milers de persones), Filipines o Níger (on el problema és el CO2, no vuit o nou fills per parella), Mongòlia (un bell país, quasi despoblat, on no queda a viure cap occidental) Nova Orleans (racista i classista)...75.000 km en avió, una escandalosa petjada ecològica per a la qual hi ha una green-solution: una ONG li ha taxat en menys de 400$, que seran invertits en energies netes al tercer món. Caparrós, que es confessa confús, conclou que el canvi climàtic és un problema, però no el més urgent ni de lluny. Aquí teniu una de les frases finals: "¿Cuanta gente va a matar el hambre -y la pobreza y la violencia inútil y las enfermedades evitables- en los próximos treinta o curenta años, antes de que el cambio climático empiece a tener -si los tiene- efectos fuertes? Claro, los hombres y mujeres que va a matar el hambre son los que siempre mata el hambre: el hambre sabe dónde, cómo actuar, es un agente fiable. Mientras que el cambio climático es torpe, ciego, algo más democrático... ...hasta podría acabar con la civilización que conocemos; en cambio el hambre de una parte importante de la población es una de sus bases. Quizás sea necesario mantenerla sólo por seguir las buenas tradiciones, para conservar el ecosistema en que vivimos".

L'ha publicat, fa ben poc, Anagrama. I si vos creix l'escepticisme, convé millorar els objectius, no abandonar l'acció.

verema

2010-09-19T19:37:00.002+02:00

http://picasaweb.google.com/joanmayol01/Verema2010#

Fa ja tres anys plantarem alguns ceps i enguany, desprès de moltes hores de cuidar-los, podar-los, empaltar i superar errades, controlar fongs, àcars i insectes, contenir l'herba i moltes més històries, hem veremat per primera vegada. No ha anat malament, però la vinya és jove i el vinyòvol inexpert. Hem acudit a un bon amic pollencí per a l'elaboració, ja que encara no he pogut montar el sistema a casa, que ens ha demostrat ser un savi autèntic. El most és dolç, i la bodega den Pep fa somiar en un futur on poguem obsequiar els amics amb un ví personal que no és serà mai comercialitzat, ja que la plantació és diminuta.

Ara la feina és dels llevats per uns dies, tornarem manipular la pasta i fer-hi allò que els experts recomanin. Vos prec paciència, passaran mesos abans de poder-lo tastar, però els lectors i lectores interessats ja poden manifestar-ho.

Fotos de la migració estival

2010-07-27T22:02:00.002+02:00

Ja hem tornat, i aquí teniu el resultat de seleccionar un 25% de les imatges obtingudes... Si algú en vol més, ja m'ho dirà!
Bon estiu a tothom!

http://picasaweb.google.es/joanmayol01/TastDeVenezuela1?feat=directlink

Enhorabona, Andreu!

2010-05-28T20:15:00.002+02:00

Si hi ha un naturalista entranyable a Mallorca, és D.Andreu Muntaner. Naturalista i ciutadà: el trobareu a presentacions de llibres, conferències, actes culturals de tota mena. Fa uns anys (crec que vint-i-quatre ja!) va deixar la pipa que li era característica, però mai la seva bonhomia. Tenc el gust de conéixer-lo fa més de quaranta anys i no l'he vist mai de mal humor ni tampoc -i això té un mèrit enorme en el gremi- parlar malament de col·legues!

Fa uns minuts, la Societat d'Història Natural, de la qual és soci fundador, li ha retut un petit homenatge, que mereix amb escreix, per la seva tasca científica -molt important en el camp de la geologia i la hidrologia-, per la seva tasca social -sense ell i gent com ell, que han dedicat temps altruistament a la societat, no la trendriem- i la seva generositat, en haver cedit gran part de la seva biblioteca naturalista i col·leccions científiques a la pròpia societat. N'Andreu gaudeix d'una salut envejable, una memòria excel·lent i una estimació general. N'és prova la presència de tres generacions de muntaners a l'acte de que vos parl, i de nombrosos -tal vegada no tant com hagués estat lògic- socis en aquest reconeixement.

Les seves paraules han estat ben pertinents, perquè no s'ha limitat a agrair, i a evocar alguna batalleta -que també, i avui tocava- sinó que ha fet propostes de feina, com a de treballar per una protecció legal sòlida dels jaciments quaternaris que queden, ja que n'ha vist destruir o esquilmar alguns dels més notables de Mallorca.

Gràcies, Andreu, i esper assistir d'aquí a sis anys al 90 aniversari pel qual ja ens has anunciat que et prepares. I al centenari, si no és que jo em mor abans!

EL VIATGER MASSACRAT

2010-05-07T09:37:00.001+02:00

La Biosfera és un garbuix de miracles. Avui en triaré dos: la capacitat migratòria d’un falquinyol i la magnitud de l’estultícia humana. Quan a l’au, l’he tenguda a les mans: el setembre de 2007, amb alguns col·laboradors, ens enfilarem pels penyals de Tagomago per accedir a alguns nius de falcó marí (l’esparver dels eivissencs), per tal d’anellar polls i dotar-ne alguns d’un diminut emissor que ens permetria seguir el seu viatge mitjançant un satèl·lit. El projecte va tenir èxit, i gràcies a aquesta tècnica sabem avui que els falcons marins cada any travessen la mar i el desert, fan la torniola per l’Àfrica tropical, es desplacen desprès cap a l’Est i sobrevolen el canal de Moçambic fins a Madagascar. Es coneixia la localitat d’hivernada, però els ornitòlegs pensàvem que el viatge era litoral. Que els falcons puguin alternar hàbitats tan diferents com la mar, el desert, les sabanes i les selves era desconegut. La tornada pot ser més divagant: n’hi ha que fan cap al nord (Kènia, Somàlia...) per entrar a la Mediterrània per Egipte, i altres divaguen fins a Mauritània, per arribar a les illes. El periple anual és de més de 18.000 Km. Quans milions de cop d’ala són necessaris per aquesta proesa?
Un falconet de Tagomago, tres anys més tard, ha completat tres vegades el seu immens periple: 54.000 km com a mínim. Més que tota una volta al món per l’equador! Arriba a la Mediterrània i es troba una mostra de la bestiesa humana d’aquesta mateixa magnitud: un dispar! Cal ser ignorant, insensible i bèstia per fotre un tir a un animal així. El nostre falconet acaba d’ingressar al COFIB, amb la cama trencada, on l’habilitat i l’estimació den Lluis i el seu equip li permetran reprendre la seva fenomenal divagació planetària.

Com canvia l'illa, com canvia el mon!

2010-04-20T23:46:00.002+02:00

Una altra oferta d'enllaç:
http://ideib.caib.es/visualitzador/visor.jsp
Trobareu les fotos del vol americà de 1956, i podeu fer transparència sobre l'actual geografia insular. En cinquanta i pocs anys, els canvis són tan espectaculars, tant... Ben segur que és la generació que més ha canviat l'illa, però vaja, les altres també en sabien. Si d'una cosa podem estar segurs és de que n'Heràclit tenia tota la raò! M'he embadalit damunt les terres que més conec, damunt Ciutat, s'Albufera... Aquí teniu una finestra al temps, no la desaprofiteu!

Cabrera, més pobre!

2010-04-04T10:30:00.003+02:00

Avui, Pasqua, he tengut un disgust en llegir el diari (com quasi cada dia, la veritat...) A l'illa Pobre de Cabrera hi havia (ai!) un extra ordinari arc petri, que semblava etern. És ben possible que l'hagués vist en Plini (que tant temia els naufragis a l'arxipèlag), els monjos dissoluts, els pirates, els contrabandistes.... Informa el Balears que s'ha esfondrat per complet, aquests dies. Realment, no sols els organismes vius com nosaltres som efímers. Llàstima, Cabrera ha tornat una mica més pobre en bellesa.

Vaja blog, aquest: fins avui havia hagut d'inserir alguna necrològica d'amics i coneguts que han millorat el mon, la caiguda d'algun vegetal singular, i ara aquest obituari geomorfològic!

No tenc cap imatge espectacular de l'arc, però en la foto adjunta el podeu apreciar a l'esquerra de la imatge.

Mirau això!

2010-03-31T09:05:00.002+02:00

http://marcosmolina.wordpress.com/2010/03/18/los-pirineos-desde-mallorca/

En Marcos és avui el cap devanter dels fotógrafs de muntanya a Mallorca, i ha aconseguit imatges excepcionals (vegeu "Les Flors del Puig Major"). Però amb aquestes supera tots els rècords! Els comentaris que podeu llegir sota les imatges són variadíssims: ciència per una banda i la ignorància més impúdica d'alguns! Sensacional!

novetats!

2010-03-07T22:53:00.002+01:00

Disculpau el llarg silenci!
Dues novetats d'interès:

Hem obert la web de l'Oli Verderol, que ha quedat quasi tant be com l'oli!
Visitau-la, i si vos animau a comanar oli, n'estarem encantats: http://www.picarandau.com/

I vos convid a veure una petita selecció de fotos sicilianes, fetes fa pocs dies en ocasió d'un viatge excessivament curt, però molt plaent!
Aquí les teniu:http://picasaweb.google.es/joanmayol01/SeleccioSicilia#

Promet ser més actiu al blog! Saluts!

requiem per una mata

2010-01-12T18:19:00.002+01:00

A ca nostra hi viuen alguns organismes excepcionals: un pi canari i un drago magnífics (plantats per un dels estadans anteriors), tres oliveres, quatre xipresos descomunals... I un parell de mates arborescents! Desgraciadament, la més gran, que superava els cinc metres d'altura, va ser escaixada per la ventada de dijous/divendres passat. La gran soca que veis a la imatge era vertical, i a la copa, enorme, s'hi refugiaven diverses aus (entre d'altres, una parella de tórteres turques de costums poc higiènics, al parer de Na Dora). La branca havia de tenir molts, però molts d'anys! La planta té una gran soca rastrera, i el que ha caigut n'era una bifurcació. Tractarem bé el que ha quedat, i miraré de conduir una de les seves branques cap dalt, però no tornarà a ser el que era. Per nosaltres, és una pèrdua, ja que poder posar-se davall un exemplar tan venerable com excepcional representava alguna cosa! I ara no puc fer res més que lamentar el desastre! (que no fou l'únic: també ens ha perjudicat la gran bardissa que ens separa del carrer, i a l'olivar va tomar més de dos-centes oliveretes, aquestes ja adressades gràcies a la generositat i l'esforç d'alguns amics).

Tomb -virtual- per Formentera

2010-01-04T22:37:00.003+01:00

Acab de fruir de la lectura de “Can Marroig, mite i realitat” (J.Serra i A.Yern, Ed. Mediterrània, 2005). Es tracta d’un assaig de la petita història de la possessió més gran de Formentera, actualment de propietat pública. Una història que caldria novel·lar;
Sols la llista dels ingredients, espigolats en el text i en les notes a peu de pàgina, quasi embafa: un falsificador de moneda i especulador en el segle XIX, grans inversions vitivinícoles, amb terratinents, administradors ambiciosos i herències pertorbades (tot un Falcon Crest!), accident de galera a Palma que motiva l’emigració a Formentera d’una gran família, la qual es posa en mans d’un curander que els fa enterrar periòdicament en arena encalentida al sol; conflictes laborals motivats per gloses de doble sentit; una pastisseria mallorquina amb sucursal a Nova York; pràctiques criptojudaïques i aventures sexuals que inclouen la convivència de l’amant i l’esposa en el primer hotel de Formentera, pomposament denominat IFA (“Inglaterra, Francia, Alemania”), dispars de sal nocturns als hippies troglodites...fins a l’època moderna, amb el protagonisme d’un autèntic personatge, Giancarlo Parretti (amb tèrbols negocis cinematogràfics, intervenció de l’FBI inclosa), relacionat amb Matutes per a l’intent d’urbanització...
Quina novel·la no es podria teixir amb aquests elements? Un autèntic Cien años de soledad formenterenc!

Del Vedrà eivissenc al Vedrà sard...

2009-12-24T18:26:00.003+01:00

La meva felicitació de Nadal serà, enguany, aquest "post", un enllaç per una lectura breu, molt curiosa, del que podríem denominar el Vedrà sard: Tavolara és un gran illot (o una petita illa) de relleu formidable, on habiten llegendàries cabres amb les dents d'or. Però el més fantàstic és la realitat: llegiu -si voleu- el breu resum de la història de l'illa, i probablement estarem d'acord que el nostre mon és per llogar cadiretes....

http://es.wikipedia.org/wiki/Tavolara#Historia

Parlem dels vedraners

2009-12-14T18:42:00.005+01:00

Dos mesos sense oferir res! Quin desastre!!

Parlem dels vedraners. Deu famílies eivissenques són co-propietàries de les illes del Vedrà i el Vedranell, amb seguretat els illots més bells i espectaculars de les Balears. Que aitals penyes siguin "finques" no ja independents, sinó compartides, ens indica la intensitat d'explotació dels recursos de les Balears en temps primer. S'hi obtenia carbó, fusta, ous de gavina, polls de virot i d'esparver (falcó marí), i s'hi mantenien, en estat semi silvestre, guardes de cabres. Avui sols aquest darrer ús és viu. Es sustenta no ja en la necessitat, afortunadament, sinó en la tradició. Els propietaris recorden com els seus majors anaven a l'illa al rem, resant durant la travessia, costum que relacionen amb el fet que mai s'ha produït cap accident greu en una activitat tan arriscada com agafar els cabrits sense ajuda de cans ni d'armes. Alguna de les famílies tenen fins i tot "mijurals" des Vedrà, gent pagesa amb qui comparteixen les ocasionals captures. Les captures són regides pel "vedraner major", elegit entre tots els co-propietaris.

Però el Vedrà és també un lloc singularíssim per la flora, amb tota una sèrie d'espècies rares i amenaçades. I, desgraciadament, una de les amenaces són les cabres, especialment si són massa abundants. Un conflicte que ja fa anys que dura, i que ha estat fins i tot objecte de debats parlamentaris. No és el moment ni el lloc de detallar-lo, sols volia evocar el cas de supervivència d'una tradició ancestral, a les Pitiüses del tercer mil·lenni, en una situació a la vegada relictual i vigorosa, ben igual que les espècies més rares de l'illot.

Encara hi és!

2009-10-14T21:26:00.002+02:00

Dilluns dia 12 d'octubre, un zoòleg alemany, el Dr. Peter Borkenhagen, va veure a Sa Dragonera, durant un quart d'hora, a uns 200 m., amb prismàtics de 10 augments, com el vellmarí navegava paral·lel a la costa, amb dos dofins. He estat amb el Dr avui horabaixa i el testimoni és detallat i molt solvent, té molta experiència amb mamífers, ha publicat diversos llibres (entre altres, el llibre vermell de mamífers del seu Land). Enviarà una nota detallada per al Butlletí de la Societat. Crec que estem d'enhorabona, el vellmarí encara campa per aigües mallorquines, cal estar molt atents! Coneixem la dada gràcies al personal del parc de Sa Dragonera.

Fa falta seny! (però molt, eh?)

2009-09-23T18:58:00.003+02:00

Treballant per a una comunicació imminent, em trob un treball que descriu "l'impacte sobre el paisatge" de les construccions de pedra en sec per a la recollida de neu a Mallorca. L'estudi conclou que alguns d'aquests conjunts (Coma de n'Arbona, Comafreda) suposen "una gran ocupació del paisatge" i tenen un "gran impacte visual".
Al·lucinant!
El que tendria un gran impacte i seria innaceptable per a qualsevol coneixedor i amant de la Serra (penso) seria que algú es plantejàs reduir aquest impacte i "restaurar" el paisatge que afecten les cases de neu! Ignorar que el paisatge té components humans és un error greu. Les cases de neu no l'ocupen: en formen part). Considerar impactants aquestes construccions, una betzolada. Supòs que amb aquest punt de vista, els impactes de la Seu o del Castell de Bellver deuen sortir d'escala de mesura.

Cesar Gomez Campo, in memoriam

2009-09-07T21:16:00.003+02:00

César Gómez Campo va morir dissabte, a una edat avançada, mentre jugava amb els seus nets. Fa poc més d'un any, coincidirem per darrera vegada, al Jardí de Sóller, on impartí una llissó magistral del tema que dominava: la conservació de llavors en bancs de germoplasma. El mateix tema -però molt més desenvolupat- amb motiu del qual el vaig conèixer, deu fer quasi quaranta anys!

César ha dedicat la vida a la docència (biòleg i agrònom, era catedràtic de l'ETS d'agrònoms de Madrid), i especialment a la conservació de llavors. A principi dels 70 va embarcar-se en conservar congelades les llavors de tots els endemismes espanyols, i pràcticament ho va aconseguir, amb medis ben limitats, una gran aportació d'esforç personal i el voluntarisme de molts meritoris naturalistes. Cada vegada que ens veiérem, i foren afortunadament moltes, apreníem noves coses, i respiràvem el seu entusiasme. Va convèncer personalment el primer conseller d'Agricultura, J.Simarro, de finançar les primeres llavors conservades a Sóller. Avui, tot lamentant el seu decés amb altres amics comuns, coincidíem en que CGC ha tengut una vida llarga i fructífera. Gràcies a la seva tasca, la conservació de moltes espècies està garantida; i va saber fer germinar la llavor més important: l'entussiasme per la conservació vegetal de moltíssimes persones.

Cementiri viu

2009-08-23T11:51:00.002+02:00

Els Toraja, habitants de les terres altes de Sulawesi (la major de les Célebes, a Indonèsia) tenen costums funeraris espectaculars, que fins i tot generen un cert turisme d'aquesta mena (Il faut tour pour faire un monde, diuen els francesos). Les sepultures dels nins no desmamats -albats se'n deien a casa nostra fa dues generacions-, que no han estat impurificats amb la ingesta d'aliments criats a la terra, té lloc a un arbre determinat, aprop del poble, al qual s'obrin petits caus a l'efecte. El petit cadàver s'hi encabeix amb un drap blanc, o fins i tot sols algun element d'aquest color a nas o boca. La tomba es cobreix amb fibra vegetal, i els dies a venir, la família rega l'arbre, tot arreu. L'espècie va ser seleccionada per la saba dolça o el fruit blanc (gen. Bombax) i s'espera que les aus, ingerint-ne el fruit, s'emportin al cel l'ànima del difunt. Amb el temps (i el favorable clima tropical), l'arbre clou la ferida, de la que queden sols lleus cicatrius a l'escorça d'aquest cementiri viu, que pot rebre, al llarg dels anys, centenars de cossets. La integració de la mort i la vida és literal! Estar sota un d'aquests arbres, al qual es veuen diferents estadis del procés, resulta ben emocionant; no n'hi ha cap al mon, de cementiri més bell i poètic.

any darwin, darwinisme social

2009-05-26T17:51:00.002+02:00

L'any Darwin m'ha proporcionat l'oportunitat de presentar la pel·lícula LA PESADILLA DE DARWIN, fàcil de localitzar i de baixar a la xarxa. Ben recomanable! Una de les crítiques que n'he llegit és que "s'agraeix la galtada", perquè és un document extremadament impactant. Reflecteix, amb un seguit de filmacions elementals i sobre el terreny (les ribes tanzanes del Llac Victòria) el cas de la nova pesquera de carpa del Nil establerta al llac, iniciada amb la introducció per un funcionari colonial de la carpa. Efectes biològics: extinció de més de 200 cíclids endèmics, i a la vegada, increment espectacular dels recursos pesquers (de 100.000 TM el 70 a 500.000 el 90). Una nova economia de capitalisme exportador, que margina els sectors socials més febles (una curiositat: compareu l'adipositat dels que s'han pujat al carro de la nova economia amb la dels marginats). 2 milions de rics no africans en mengen cada dia, mentres vora el llac hi ha 25 m de desnutrits. I el comerç té implicacions o derivacions fins i tot amb el tràfic d'armes.
Res a veure amb Darwin? Sols indirectament: un peix evoluciona a Kalashnikov en el simbolisme del director. Una altre relació: el cas és un bon exponent del darwinisme social, que avui ningú defensa, però que el sistema occidental practica.
Hi ha res a fer? Tres coses, al meu parer: veure la cinta (suposa un esforç, no és agradable!), implicar-se (hi ha moltes formes de contribuir, des d'AI fins a implicar se políticament al costat dels que qüestionen aquestes situacions, partits o ONGs) i, no us sorprengueu, fer turisme a aquests països, una forma d'ajudar a que superin una misèria crònica i que hi hagi canvis culturals. Els més animosos poden fer cooperació, però fins i tot un meravellós viatge als parcs de Tanzània suposa una contribució a desenvolupar alternatives reals.

Any Darwin & Aguila peixatera

2009-04-13T21:56:00.000+02:00

Res a veure una cosa amb l'altra!
Any Darwin: fa poc vaig escoltar l'argument més potent contra el creacionisme o el disseny intel·ligent: creure que un Déu ha creat un mon com el nostre, ple de crueltat, de patiment (a la natura i a l'home), de malalties, paràsits, infeccions, dolor...és simplement una blasfèmia. Com qualifiquen d'intel·ligent un disseny que inclou tants i tants aspectes negatius? L'argument és de Francisco J. Ayala. Ara m'acaba de sorprendre que, en realitat, Darwin ja el va invocar: La veritable meravella és que, segons la teoria de la selecció natural, hom no hagi observat més casos de manca absoluta de perfecció. Rellegir l'Origen de les espècies és un agradable exercici intel·lectual, i renova l'admiració per al rigor i la solidesa argumental del naturalista anglès, a la prosa del qual hi ha també molta bellesa i, molt ocasionalment, petites dosis d'ironia.
Àguila: avui he estat just abaix d'un adult, probablement femella, posat al molí del meu olivar, a menys de 2 km de Palma. Ha provat de pescar, sense èxit, al safareig, desprès de més d'un quart atalaiant-hi les carpes. Un espectacle!

dues imatges

2009-03-31T09:02:00.000+02:00

El meu germà Martí va immortalitzar la víctima de les matances de referència, i la pasterada de sobrassada, que s'havia d'embotir dins les butzes hondurenyes!

Viva Honduras!

2009-03-26T21:48:00.001+01:00

Cada dia trob noves evidències de la pèrdua col·lectiva de seny, que ens haurien de preocupar. Una de les darreres: gent molt propera va organitzar, fa poc, unes matances domèstiques, llogant per a la feina una família d'especialistes que s'hi dediquen tot l'hivern. Per complementar els budells de l'animal, insuficients per al volum de sobrassades, llengonisses i botifarrons prevists, aquests professionals es procuren budells d'escorxador, que són de vacú, més resistents i fàcils d'obrar. El matancer m'explicava -entre escandalitzat i divertit- que els budells provenen... d'Honduras!
La seguretat alimentària ha aconsellat a preclares ments higienistes i burocràtiques prohibir el comerç de budells de vacú europeu, per l'episodi de les vaques boges. Fins i tot ara, amb uns controls severíssims i amb una correcció completa de les causes del problema al bestiar jove que es sacrifica, la comercialització de budells es manté. Però, evidentment, són necessaris, i es supleixen amb les importacions, i sembla ser que els hondurenys s'han fet amb aquest mercat. Em sembla més que dubtós que els controls allà, amb tot respecte, siguin majors que a Europa, i que ens ofereixi més garanties. Ja està bé que els ramaders hondurenys tenguin un nou mercat, res a dir, però si del que es tracta és de poder consumir amb més tranquil·litat, que voleu que vos digui?
Les mateixes ments preclares obliguen diàriament a gastar mils i mils d'euros en sistemes d'eliminació de cadàvers de bestiar al camp europeu condemnant a centenars o milers de voltors directament a la fam. Aquest mes la revista Quercus publica una foto d'uns voltors cercant aliment dins de contenidors de residus domèstics...
El progrés hauria de ser una altra cosa...

Homenatge -tardà- a D. Jesús Garcia Pastor

2009-03-17T19:44:00.000+01:00

Diumenge vaig trobar al Diari de Balears una esquela atípica: un poema de Rosselló Pòrcel, una fotografia excel·lent del vell excursionista i el record dels seus fills, que comunicaven així el decés, el passat 28 de febrer, del gran muntanyer, fotògraf i escriptor D. Jesús Garcia Pastor. He comprovat que aquesta trista notícia ha passat desapercebuda, i crec que D. Jesús no ho mereix. Tal vegada els més joves no coneixen la seva gran obra, pionera en el mon de l'excursionisme mallorquí, les Rutes amagades, publicada en castellà i català des de 1964 i 1980. Era una edició en gran format -molt poc pràctic per a l'ús de camp!-, bàsicament fotogràfica, complementada amb un text descriptiu i un bon croquis del camí descrit. Varen ser, sens dubte, el gran instrument d'iniciació a la muntanya per molts.
Feia poques setmanes que m'havia interessat per l'estat de D. Jesús amb un amic comú, Paco Alburquerque (que em va contar una vegada que el mestre mai havia dormit a la muntanya!). D. Jesús no era una persona simpàtica, imposava respecte per la seva seriositat, però la seva tasca implica un amor a la muntanya extraordinari. Per fer cada fascicle, repetia les excursions moltes vegades, amb una colla d'amics. Avui, les Rutes no són sols un document de referència, si no objecte d'estudi: vegeu http://www.iua.upf.es/~freixa/PDFs/IICHF_Zarautz_PFreixa.pdf També històric en part, ja que alguns dels paisatges que s'hi reflecteixen han canviat notablement, molt en especial els components humans. La gent de la Serra de fa quaranta anys no era la mateixa!
Crec que D. Jesús mereix un record més perdurable que l'esquela, l'estimació dels que l'hem sobreviscut i, per descomptat, un comentari blocaire: els que compartim amb ell l'estimació per la Serra i per l'Illa hem de trobar la forma de reter-li un homenatge encara que, lamentablement, sigui pòstum.

Publicitat

2009-02-13T20:56:00.000+01:00

Encara no havia informat de l'aparició del meu darrer llibre! Aquí teniu el que he dit a IB3 avui dematí.

Un hivern fred

2009-02-11T21:55:00.000+01:00

Al 1991 vaig tenir ocasió de visitar Valle Aperto, un refugi faunístic a Venècia, sota una temperatura de - 14ºc. Siberià. Un dels records és aquesta bella imatge d'un rastre de fotja a la neu. En aquest altre hivern malagradós i rúfol, em plau oferir-vos-la, sense cap altra pretensió.

LA FOTJA MITRADA

2009-02-07T21:47:00.000+01:00

Aquí teniu un retrat d'una de les primeres fotges banyudes mallorquines des del segle XIX. Amb les dessecacions de s'Albufera i del prat de Sant Jordi, i els abusos cinegètics, l'espècie es va extingir a l'illa, probablement abans del 1900. Fa quatre o cinc anys, en col·laboració amb la Generalitat Valenciana, n'hem duites a s'Albufera, on ja crien. Que lleig, el nom, banyuda! Atès que hi ha tradició de bisbes valencians a les Balears, i que l'afegit porprat al capellet de l'au pot recordar una mitra, hom es temptat de proposar un neo-nom per a les recuperades fotges: fotja episcopal, o fotja mitrada. Vos agrada?

Anau a veure-les; S'Albufera és avui el lloc d'Europa on és més fàcil veure aquesta rara espècie en llibertat.

L'esllavissada de s'Alcadena

2009-02-07T21:35:00.000+01:00

Enguany hi ha hagut una alta freqüència de canvis al relleu insular, efecte de l'energia atmosfèrica (pluges, neu, vents) s'allibera la tel·lúrica. Avui m'he acostat a S'Alcadena, per veure de més aprop la gran esllavissada, visible des de l'autopista. Un impacte brutal! Un immens triangle del penyal s'ha desprès, arrasant moltes quarterades de bosc a la falda del puig. Les imatges estan fetes del camí de Lloseta als Tossals. L'erosió, com l'evolució, combina els efectes graduals imperceptibles amb incidents puntuals d'un gran efecte. La cicatriu del penyal i la nova rosseguera, disforja, seran pràcticament permanents al paisatge del Raiguer!

2009-02-03T22:45:00.000+01:00

El passat cap de setmana (per cert...no hauria de ser cua de setmana?) vaig ser a Formentera, on s'havia organitzat una trobada amb majors per parlar de gran fauna. Un indici de la certesa del tòpic de la longevitat formenterenca: el president de l'associació de tercera edat (amb vuit cents socis!) té entre aquests al seu pare! M'impresionaren moltes coses, moltes dites, moltes expresions: en Jaume Escandell Marí referia amb precisió com el seu sogre li contava haver trobat caminets de tortugues marines (indici evident de nidificació) a les platges de Trucadors; En Vicente Marí Escandell, en canvi, havia sentit la mateixa cosa de boca del seu pare, i de les platges de Migjorn. En Pepe Formiga n'havia comptades més de cinquanta assolellant-se un dia de calma (sempre amb el cap el direcció al sol, ens deia) des d'un sol punt, algunes milles al sud de l'illa. Tots els assistents -per cert, en paritat de sexes- manifestaven un transparent entusiasme per la qualitat gastronòmica de la tortuga marina! Els primitius de Formentera -deia en Pepe- menjàvem tortugues i virots, però ho fèiem d'una manera sostenible, si avui van a menys és pels "marrajeros" o per la contaminació, naltros ho havíem fet sempre, i sempre n'hi havia molts, tant de tortugues com de virots. L'auto denominació de primitius per referir-se als de tota la vida es va repetir diverses vegades.
A la vista del vertiginós ritme de canvi de l'illa (demogràfic, econòmic, cultural i social) s'entén la mar de bé l'ús del terme "primitius" pels autòctons, i hom assumeix -amb una punta de recança i d'orgull- que forma part d'aquesta categoria: és poc probable que en deu o quinze anys n'hi hagi cap, d'interès, pels virots, pels vellmarins o per les tortugues. Ni tant sols -en el darrer exemple- des del punt de vista gastronòmic!

Auguris pel 2009

2009-01-14T20:24:00.001+01:00

Hem iniciat fa poc l'Any Darwin (200 de la naixença de l'autor de l'explicació de la selecció natural com a motor evolutiu, 150 de la publicació de la seva obra cabdal). Una nova volta al Sol, un nou calendari, un nou lapse temporal per als afanys, els treballs, les emocions... El gall metàl·lic de la nostra teulada assistia, impàvid, al devessall pirotècnic de la nit de Cap d'any. Una imatge per a desitjar-vos, amb retard però amb sinceritat, un bon any nou a tots!

El solstici a la Seu

2008-12-24T20:16:00.000+01:00

El Sol ixent del solstici d'hivern projecta la claror de la rosassa de llevant de la Seu de Mallorca just sobre la de ponent. El fenomen és conegut d'antic, i la probabilitat de que sigui casual sembla ínfima: coincideixen l'orientació de la gran nau, les altures i les proporcions dels dos finestrals.

Fins l'any passat, però, no es sabia el fet és visible de fora estant, però sols en una alineació igualment determinada. S'hi troba un dels cantons del Baluard, on aquestes albes, gèlides, han desfilat fotògrafs i curiosos.

Tot un espectacle: al contrallum, la part visible de la Seu sobre teulades i entre antenes, resulta una mica pesant, una baluerna morta.

Imperceptiblement, però, s'inicien reflexos apagats, vermellosos, quasi invisibles, que no tots els expectants espectadors arriben a detectar. Lents, al ritme solar, van congriant una espurna més viva, i germina la lluentor del nou matí, a la vegada que el color taronja del llevant encén el cel darrera l'edifici.

I en pocs minuts, el Sol, el vidre, la llum i la pedra es combinen d'una manera emocionant i un cercle multicolor anima la façana catedralícia per uns minuts espectaculars i bellíssims. Un petit miracle que s'ha produït al llarg dels anys (Pere Carlos, un dels que compartíem l'espectacle, ens va recordar que la façana de ponent és del segle XIX), però que fins que l'associació de matemàtics no s'hi ha posat, sembla que havia passat desapercebut per tothom. Una mostra més, si és que calia, de l'extraordinària capacitat humana de crear bellesa, i de la intel·ligència de gaudir-ne i compartir-la. Quin millor i més bell missatge de Nadal fora possible?

ESTRIS DE NAVEGAR 1

2008-12-07T18:43:00.000+01:00

El millor museu marítim del món és la mar.

L'altra horabaixa, em vaig topar l'amic Boliquet, a qui en certa ocasió vaig poder ajudar a salvar una embarcació de la maquinària burocràtica, i m'han vengut al cap tots els estris de navegar que he pogut veure fins ara. Aquí teniu un dels darrers, un dhow en construcció a l'illa de Pemba. Reparau en la tasca dels llenyataires, que trien les branques amb la corba de cada quaderna. Embarcacions d'una solidesa contundent, resisteixen les topades amb els esculls, l'avarament diari amb la marea baixa, i la força dels monsons. La navegació pesquera a Zanzíbar i Pemba segueix dominada per aquests vaixells: tenguérem l'oportunitat de fer-hi alguna singladura i en veiérem, al nord de l'illa, que mantenen el cabotatge de mercaderies amb els ports de Kènia, estibades fins a un extrem inverossímil, i sempre -sovint exclusivament- impulsades per les veles "llatines", que evidentment deuen tenir poca cosa mediterrània al seu origen.

Recoman la lectura del darrer llibre de Jordi Esteva, Els àrabs del mar, on descriu amb detall els seus viatges per les costes de l'Índic, a la recerca d'aquests navegants i la seva història.

Els talladors: una història que escarrufa

2008-11-26T19:54:00.000+01:00

L'uròleg que em va intervenir m'ha detallat una història esfereïdora: li vaig demanar què passava, abans de la cirurgia, amb mals com el meu. Eren, generalment, mortals, i amb una mort terrible: amb la impossibilitat d'orinar, la bufeta acabava rebentant... Això podria passar pels tumors prostàtics o per pedres a la bufeta. Curiosament, el jurament hipocràtic prohibia els metges de practicar l'única intervenció possible: obrir, tallant el ventre fins al distès dipòsit. Si eren càlculs i sortien sencers, el pacient es podia salvar. Si era altra la causa del mal, o els càlculs es trencaven, no hi havia res a fer. El jurament reservava aquesta arriscadíssima intervenció als talladors, especialistes en la matèria. Encara, en un vell diccionari, hi he trobat la definició d'aquests professionals.
El Dr. Ozones m'ha explicat que un rei de França, afectat del mal, va fer venir el millor tallador del seu temps des d'Itàlia, i va voler comprovar la seva perícia: vint-i-set malalts plebeus foren intervenguts. Es salvaren tots, de manera que el rei es va confiar a les bones mans de l'italià. Però no ho varen ser prou, bones, i el rei va morir a conseqüència de l'operació.
N'estic ben content, de viure al segle XXI!

En Pedro, dels "Santos Inocentes" a Son Dureta.

2008-11-11T10:40:00.000+01:00

Com sabeu els pocs lectors del blog, he passat una setmana a Son Dureta per una reparació important "de sa posteta", que ha anat bé.
He compartit cambra amb un personatge de novel·la de'n Delibes, un andalús que no deu arribar als 60, víctima de la beguda i del tabac, amb un bon fons i una simpatia sensacionals. Escarransit, cap pelat, orelles de llebre i uns ullots blaus tan grans com la seva capacitat per exagerar. Como estamos hoy, Pedro? - Si no fuera por las bolsas (pronunciat ra borza) me iba yo a correr perdigones... Las bolsas eren dos drenatges renals, un de bufeta i els serums, que cada cop que havia d'anar a l'excusat s'embolicava com una sandàlia romana, per a desesperació de les infermeres. M'explica desprès la tècnica, de "correr perdigones", que no és altra cosa que encalçar polls de perdiu i que té els seus secrets. N'hi ensenyà el pare. Com també a posar llaços per conills. De fet, em contà haver passat una setmana a la presó ja fa anys, quan els civils l'aplegaren amb 80 peces a una finca de Badajoz i no pogué fer front a la multa. El cap de setmana, el deixaren anar a casa, estava emocionat de poder gaudir del menjar de la mare, i feia comptes ... anar a tallar llenya! Quan va tornar em va dir que no, que de llenya no n'havia pogut fer, embarassat de tubs i bosses, però que havia podat quatre palmeres (idò!), i havia deixat parats mitja dotzena de garbellets, per tal que el seu company gaudís de "pajaritos fritos" Contava que ell, al camp, no ha passat gana mai, que de caragols, herbes i fins i tot sargantanes, es pot viure perfectament.
Veiem a la tele (que mantenia encesa 24 h., perquè el sistema és activar l'aparell amb 3 euros, i valen per tot un dia, i no és cosa de tudar diners, si es paguen 24 h., es manté 24 h. -afortunadament, sense so a la nit!-) un documental del Serengueti ...pues yo estuve una vez en un sitio que hay toda clase de animales, que lo guardan más de veinte hombres a caballo, que le dicen el Coto Doñana...No li vaig demanar que hi feia, si córrer perdigons, parar llaços o posar garbellets.

Les cadires del FRANTRUM

2008-11-01T06:31:00.000+01:00

Conserv, i utilitzam, a casa tres cadires venerables (que ja han hagut de passar pel cal fuster en diverses ocasions!): eren a la casa d'estiueg d'unes ties del meu pare, i la germana d'aquest un dia em digué que eren les cadires del FRANTRUM. Anys a venir, l'amic Andreu Muntaner Dader (eficientíssim col·leccionista de documents, d'imatges, d'amics i de records) em va aclarir la història: el Frantrum era un vaixell alemany que va quedar bloquejat a Palma durant la I Guerra Mundial, i els mariners del qual varen anant venguent-ne el mobiliari per no morir de gana. Probablement va ser el rebesavi qui en va comprar tres peces, sencilles i belles: el respatller té esculpit un Eolus bufador i unes cues de sirena, ben evocadores. No he aconseguit escatir de quina fusta estan fetes. És ben segur, tanmateix, que tenen més d'un segle.
Quins mars navegaren, fins naufragar a l'illa? D'on era l'artesà que les va ornamentar? Que se'n feu, del mariner que les va vendre?
El vaixell es va passar cinc anys al port de Palma (degué quedar ben plomat!) i va formar part del botí de guerra que es repartiren els aliats. Va fer part del lot corresponent a França, i se'n perd la pista en els anys 20, quan hi queda incapacitat...
Molts d'amics que han estat a casa han sopat asseguts en aquesta històrica fusta, una història petita, que per xamba no ha quedat ignorada.

Una cita del Diccionari Alcover Moll

2008-10-23T21:25:00.000+02:00

Oli de serp: suc procedent de la maceració d'una serp dins oli comú. La serp ha d'esser agafada en el mes de maig, quan segons creença vulgar l'animal no té verí, i posada viva dins una botella gairebé plena d'oli; aquesta botella es manté ben tapada devers vuit dies, al cap dels quals la serp ja és morta; aleshores es destapa i es posa la botella a un lloc elevat, exposada al sol i a la serena, i al cap de quaranta dies la serp ja està fusa i aquell oli té grans virtuts medicinals, sobretot per a curar encetadures, talls de la pell, ferides amb hemorràgia, nervis encollits, afollaments de braguer de les ovelles, etc. (Tortosa, Mall., Men.).—

Acabam de fer, En Martí i jo -amb l'ajuda de molts collidors i collidores!- una primera collita artesanal de poc més de 400 kg d'oliva, que ens han proporcionat uns 65 l d'oli, molt baix d'acidesa (0,25!), i amb bona pinta. Vaig llegint per posar-li nom, i m'he trobat aquesta delícia a l'Alcover Moll...Evidentment, Oli de Serp no li direm!

Publicitat paternofilial

2008-10-22T19:43:00.000+02:00

El 50% de l'ADN que compartim -i moltes més coses- justifiquen el consell que ofereixo aquí: visitau, si voleu, les dues obres de'n Pau Mayol a Youtube:
http://es.youtube.com/watch?v=aPg1xZF1wdU
http://es.youtube.com/watch?v=pfDm47Krgro

I si voleu, comentau el que trobeu!

El Pregó de Galilea: l'escull de Pemba

2008-10-18T20:04:00.000+02:00

Na Dora espera el berenar a la taula on, hores abans, va neixer aquest pregó

Fa un parell de mesos, una persona a la que no puc dir que no a res, em va demanar que fes el pregó de festes de Galilea. I com que no li puc dir que no, li vaig dir que sí. I ja hi som!
Normalment, un pregó de festes és un discurset d’alguns minuts, que hauria de combinar les alabances al lloc on es fa, amb uns tocs d’erudició localista, i el convit a l’alegria de la festa. A mí me sembla que el que és important és això darrer. Que vengui un extern a alabar Galilea és perdre el temps: la coneixeu, la disfrutau i l’estimau millor que jo. Anar a sercar que en deien l’Arxiduc, n’Alcàntara Penya o en Mascaró Passarius podria estar molt bé, però segurament molts ja ho sabeu, seria un pregó tòpic, per ventura avorriria algú i no entenc que l’alegria de la festa l’haguem d’anar a sercar en el passat.
He preparat el pregó fa quinze dies, molt lluny de Mallorca, concretament a 6.302 km (pam envant, pam enrera), a una illa que es diu Pemba, de l’arxipèlag de Zanzíbar. Bé podria ser que ningú hagi preparat mai un pregó de festes de Galilea en aquesta illa, de manera que ja tenim un element d’originalitat. Fer una cosa que mai s’ha fet abans té una certa gràcia. I fins i tot podria ser que ningú hi haguès pensat mai, en Galilea, a Pemba estant.

Així que he pensat, de fer un pregó intentant evocar una de les coses més belles del món, que he vist justament avui (o sigui, fa quinze dies!) en aquella illa, ja que és evident que la bellesa és un dels motius per a l’alegria. Vos parlaré dels esculls de coral, que no són exclusius de Pemba, sinó de moltes mars tropicals, però que jo he vist i anotat al meu quadern de camp a Pemba.
També per un altre motiu: gran part de Mallorca, gran part de la Serra, està formada, justament, per pedres calcàries d’origen orgànic, formades precisament com a esculls de corall en mars de temps remotíssims. En lloc de parlar del paisatge de Galilea, vos parlaré d’un paisatge llunyà, que pot haver estat, més o menys, el que hi havia aquí mateix, que va formar aquestes munyanyes i aquestes pedres!

M’heu d’ajudar, tanmateix. Jo sols hi puc posar paraules, però voltros heu de fer ús d’una eina mental molt poderosa, la imaginació. Si els meus mots fan de xispa per posar en marxa el motor de les vostres ments, podem aconseguir una estoneta agradable. Quasi vos demanaria que tanqueu els ulls i proveu de veure mentalment allò que vos conti, però tal vegada vos quedareu adormits, de manera que ho deixaré anar, i m’hi pos, ens hi posam.

Bé, som a una platja, quasi sols –o sigui, ben acompanyats- i el mon és de tres colors: el verd dels manglars i el bosc que cobreix tota l’illa, el groc quasi blanc de l’arena feta de fragments de coral i de conxes, amb centenars de caragolins, copinyes i cornets, i els blaus de la mar i del cel. Entram a la mar, i nedam, amb les ulleres de busseig, fins al tobant de la plataforma coralina i la mar gran. Aquí, en un cordó d’unes desenes de metres d’amplitut, trobareu un dels espectables més sorprenents, més rics i més emocionants que hi ha a la Natura, i que supera en complexitat i bellesa qualsevol obra d’art humana.

D’aquest espectacle, Cousteau n’ha escrit el següent: Quin món estrany! Salvatge i pacífic, crüel, isòlita i magnífica, indiferent a la pròpia bellesa, la vida resplandeix en una prodigiosa abundància de formes. I no és el primer en quedar-ne impresionat: un segle abans, el gran Darwin (que no va poder bussejar, i per tant, no els va poder coneixer igual) també va quedar-ne impresionat: Estic content d’haver visitat aquests esculls, que es troben, sense dubte,m entre les meravelles del món... Ens extasiem quan els viatgers ens descriuen les gegantines dimensions de les piràmides i altres ruïnes, però les majors d’entre elles són quasi insignificants si les copmparem amb aquestes muntanyes rocoses acumulades per l’activitat d’animals tan minúsculs com delicats.

El fons del mar, amb sols un parell o tres metres d’aigua, és un mosaic de formes i colors, com un jardí encantat. Segurament tots heu estat a les coves del Drac o dels Hams, que ens poden servir de punt de partida per imaginar el que és un escull coralí. Falten, sí, les grans columnes lineals, però la resta, hi és tot, amb el valor afegit de la riquesa de cromatismes, de tonalitats i de textures. Són pedres vives. Els coralls, dels quals n’hi ha aquí moltes desenes d’espècies, encatifen tot el fons, uns en forma de grans parasols, altres arruats com a cervells, o banyes de cérvol, o bolets invertits, o pilotes, o colfloris... N’hi ha tan grossos com taules camilla, sostinguts per un sol peu, altres com a pans i no falten les filigranes delicades com randetes, membranoses o foliàcies, o globulars. N’hi ha d’irregulars i d’altres d’una rara simetria. No els basta la superfície del fons de la mar, i s’acaramullen uns sobre els altres, sense deixar un pam buit, edn un puzle monumental. N’hi ha de blaus, de verds, de grocs, de vermells. I entre els coralls, molts d’altres organismes immòbils: des d’algues fins a bogos d’un negre llüent i espines de dos pams, tubs com a tropetes d’orgue, arrelats dins d’una encletxa, els morros sinuosos, gruixats i multicolors de les grans escopinyes tridacna, algunes de més d’un metre d’amplada, les grans anèmones de color de cuiro vell, cents de braços ondulants, entre els quals guaiten els caparrins d’uns peixos que hi viuen en simbiosi. Abunden també les esponges, igualment amb una gran riquesa de diseny, de textura, de pigmentació i d’aspecte, i les gorgònies, com a arbrets sense fulles. És com badar davant el tresor d’Ali Babà escampat en un castell encantat, o en el cafarnaüm d’un gran basar oriental, penjat sobre l’abisme blau, misteriós i un poc inquietant de la mar gran, que s’enfonça amb gran pendent al límit de l’escull. La mar, juystament, és la que a la vegada, alimenta i ataca l’escull.

Això, però, és sols la vasa del quadre, la decoració de l’escenari, el paisatge de la història, una vasa riquísima, una decoració esplèndida, un paisatge emocionant, però la gran riquesa, on la vida es manifesta amb la força de la varietat, és és en els organismes mòbils, i molt especialment, en els peixos. Certament, també veureu caragols brillants com a joies, amb cossos bigarrats i que pareix impossible encabir en les closques que semblen més un ornament que una defensa; o totes les formes de transició entre estrelles i eriçons, de brassos curts i espinosos, i moïments pausadíssims; i els plomalls retràctics dels cucs, que desapareixen sobtadament a la mínima alarma. L’ull d’un polp, a l’agüait dins del cau, ens dona una nota familiar.

Però allò que més crida l’atenció, que més sorprèn i que més emociona, és la diversitat i l’abundància de disenys, formes i colors dels peixos de l’escull. Aquí, a Pemba, se n’han catalogat més de trescentes espècies, i a cada moment se’n veuen a batzef, dotzenes de cada casta, cents a cada instant, molts de mils en una nedada d’un parell d’horetes. Quan un es troba davant d’una mostra viva de la fauna de l’escull, literalment no sap on mirar, es fa difícil observar un individu perque n’hi ha molts altres en el camp visual que xuclen la mirada amb un magnetísme màgic. Cal deixar-se anar i badar davant l’espectacle, reparant a l’atzar en uns i altres, fins que ens saturem de sensacions i desprès procurem fer una observació més analítica, un a un, per gaudir dels detalls.

Tornam entrar a la voràgine de pigmentació i d’aspecte. Alguns peixos, es clar, tenen hetxura d’això mateix, de peix, la que tenim avesada els mediterranis. Però en aquest cas, el tamany i la coloració ens recordaran que som a un escenari exòtic. Aquell sembla un anfós que s’haguès remolcat sobre la paleta d’un pintor. L’altre, una variada amb les llistes d’una zebra. Els de més allà, sorells fosforescents, tutes vermelles com la sang, déntols verd maragda, o peixos comprimits en els flancs dels quals s’han anat dibuixant reticles de diagonals amb tots els pigments. També veureu fadrins de tres pams, pintats com a pallassos histèrics, o surers dels colors estridents de jugueta de plàstic.

En altres casos, la configuració del peix és quasi usual, però té qualque detall original, com una espècie de pagells de morro pla, amb una protuberància frontal com a la porra d’un municipal, o una donzella descomunal la cua de la qual acaba en dos filaments quasi tan llargs com ella, que es mouen ondulants com una cua de vestit de nuvia.

Allà on pareix que l’evolució ha embogit totalment és en les formes novedoses: hi ha peixos fins com un paper, amb aletes d’una longitut desproporcionada, o rodons com una paleta de ping-pong, o llargs com una mida de Lluc, de cap i cua tan afuats que no sabrem distinguir l’un de l’altre, o rodanxons com a porcelletes. En veureu de morro llarg i prim, autèntics trompetistes, i altres amb un bec de lloro, eina formidable per estenallar els corals. És un món de ciència ficció, on la vida ens mostra la seva capacitat per al barroquisme més sofisticat-

Hem d’insistir en la diversitat de fesomies i tonalitats: conviuen espècies d’un sol color, des del lila fosc, sobri com un vellut de duquesa, fins al groc llimona més histèric o el rosa vaporós de pamela d’aristòcrata anglesa. Alguns tenen un esquit, vermell sobre negre, dibuixant una fletxa; o un punt blau fosc sobre l’argentat metàlic, o una llista blava com un llum de neó al llarg del costat.

A l’altre estrem de la gamma teniu les espècies multicolors, amb puntents, amb faixes, amb llistes, amb taques, amb retalls... La natura ha inventat aquí des de l’elegància més sòbria i distinguida fins a les aberracions més histèriques i inversemblants: tots els colors, tots els disenys i totes les formes són presents en aquest mon increïble.

De fet, quan els naturalistes han hagut de batiar i donar nom a tot això, els han faltat paraules, i han d’arreplegar conceptes: peix papallona, peix àngel, peix globus, peix damisel·la...

I tots els moïments! Primer he intentar dibuixar els fons de l’escenari, desprès presentar-vos alguns protagonistes, però això no és un quadre o una fotografia, és una realitat mòbil, amb els brills canviant del llum solar a travers de les ones, i l’activitat continuada dels actors, simultània i caòtica. Peixos que desfilen amb ordre marcial, com una tropa de soldats, altres que neden amb la parsimònia poderosa d’una guarda de bous, els de su-allà, truiers i arremolinats com nins de guardería, i a l’altra banda, la presència fugaç d’un exemplar que s’exhibeix per un moment, com si la seva bellesa fos fràgil. N’hi ha de solitaris i n’hi ha de gregaris, de diminuts i de disforjos, de tímids i fugissers i d’altres tan simples que quan vos n’adoneu, n’hi haurà tota una mola nedant rera voltros. Molts dels colors que he descrit canvien amb els moïments dels seus propietaris, i les taques són autèntics esclafits, llapecs luminosos, de manera que estam dins del que podriem denominar una pirotècnia biològica. No deixareu de reparar en uns peixetons allargassats, de costats lluentíssims, que netejen acuradament els flancs, les ganyes i fins i tot els ulls dels peixos més grans; son els babers, que obtenen el seu aliment d’aquesta curiosa manera. Vos acostareu a una ombra massissa, que de lluny vos ha semblat un gran organisme, que es desfà en mils de peixetons, com un nigut d’estornells quan pega al falcó. Tal vegada descobrireu un peix lleó, com una escórpora de pell amb fines llistes vermelles i blanques, i espines ben llarges i prolongades en un tegument del mateixos colors, com a ventalls desproporcionats, que es mou amb parsimònia, amb totes les gales desplegades, com una madame la Pompadur que hagi fet de l’escull el seu palau de Versalles.

Som conscient que faig curt: me falten paraules per poder descriure aquest autèntic món de meravella, del que voldria vos hagueu fet una idea més per la vostra imaginació que per les meves paraules.

Aquesta explosió de vida, amb una varietat d’organismes que sembla inacabable, és un dels ecosistemes més rics i productius del món. No farem cièncioa, avui, però hem de recordar que l’escull, com altres sistemes biològics, no és un caos, sinó una comunitat amb capacitat de perpetuar-se, de desenvolupar-se i d’evolucionar. Justament és el temps, milions d’anys de condicions favorables, que han permés viure allò que veim, que han permés tanta bellesa, dels esculls que creixen sobre les restes d’antics coralls perque també en els esculls, l’avior és la base de la vida d’avui.

Galilea també ho és, com l’escull: una comunitat que evoluciona, amb paisatge, amb protagonistes i amb dinamisme, a la qual el temps ha permès acumular valors, que la nostra generació reb de les anteriors, i que un pic cada any, amb les festes, ha de saber disfrutar especialment.

Acabem ja, que hi ha altres coses a fer, avui vespre. Per part meva, sols volia recordar-vos que la vida, aquest procès efímer i precari, que ens dona tant de disgusts i mal moments, també té aspectes de vertader miracle, d’una bellesa immensa, i que val la pena coneixer i disfrutar de coses i llocs tan exepcionals, tan singulars, tan valuosos i tan diferents, com, posem per cas, els esculls de coral o, sobre tot, Galilea.

De manera que, galeus i galees, molts d’anys, moltes gràcies, bones festes i bona nit!

LA LLISSÓ DELS "SINTIERRA"

2008-10-10T21:10:00.000+02:00

He escoltat l'anècdota al congrés mundial de la Natura (7800 assistents, quasi 800 actes, un elevat cost ambiental -C02, paper, ...- però també sinèrgies d'idees i projectes, clams a l'opinió i previsions d'acció que l'han de superar amb escreix). Ja n'escriuré, del Congrés, avui em limit a una mínima anècdota, tanmateix significativa i emocionant.

L'explicà una professora brasilera, engrescada en la conservació dels titís en una "mata" d'un parc nacional pròxim a San Paulo. Fa uns anys, el moviment dels sintierra va ocupar part del parc. Els responsables, conscients de la impossibilitat d'aturar l'ocupació, optaren pel diàleg i la negociació, de forma que els camperols han acceptat respectar les zones més valuoses, i comprometre's -parcialment- amb la conservació.

El cas és que una nit, en una carretera que travessa el parc, morí atropellat un jaguar mediàtic. L'animal, una femella adulta, era portadora d'un radiotransmissor, seguida pels científics i la TV. La repercussió fa ser enorme. Els camperols feren una assemblea, on acordaren que l'animal era com ells: ells sintierra i els jaguars "sinbosque", i, a més, sense veu per reclamar els seus drets. De manera que, solidaris a la carència, li donaren la seva.

La imatge projectada era eloqüent: els sintierra tallaren la carretera -cosa que, deia la professora, saben fer molt bé-, darrera una pancarta impressionant: Lluitar per preservar, preservar per viure i viure per somiar. Crec que des de maig del 68 no s'havia vist un eslògan tan poètic! Però aquest no era d'intelectuals o fills de la burgesia, sinó de jornalers que saben el que és passar gana, i que hom pensaria que limiten la seva ambició a la supervivència.

Tant de bo els 7800 que érem a Barcelona, i les desenes de milers de conservacionistes que no hi eren`, però igualment treballen per la causa, tenguéssim tots els mateix esperit i la mateixa dosi d'utopia d'aquests sintierra brasilers!

Anar fent a l'olivar

2008-10-01T20:41:00.000+02:00

Com saben els amics (i la família!), fa dos anys el meu germà Martí i jo mateix ens hem embarcat a plantar oliveres. Són més de quinze quarterades, en dos horts, entre les dues vies de cintura! Evidentment, una empresa d'utòpics, però la veritat, quan veig les finques veines, moltes abandonades, i algunes sota intervenció judicial per la quebra den Grande, m'alegra mantenir una mica d'esperit utòpic. (Probablement a Sa Nostra també: quan veig les anotacions d'interessos del crèdit, i em colpeja la puja de l'Euribor, l'enravanada d'utopisme se m'espassa!).
La tasca és intensa: la plantació la feren diferents empreses, amb un grau distint d'èxit, però el manteniment va al càrrec dels mayols. I no és lleuger! Podes, cultivadors, control de plagues, control de l'herbam, regulació d'adobs i de reg, ... Són quasi tres mil arbres, i quan has acabat a un cap, pots tornar a l'altre.
Però veure'ls creixer és un gust extraordinari. Veure que el teu esforç físic -a més del mental i financer-, que les moltes hores de feina de camp es transforma en aquests arbrissons que creixen quasi com a carabasseres, és emocionant.
I per un auceller, les hores de foravila són sempre gratificants: puputs que t'ajuden contra els insectes, els esbarts de perdius quasi quotidians, els dissimulats sebel·lins, que nidifiquen als olivars, la presència quasi diària d'àguiles calçades (a menys d'un km de Palma!!), de falcons peregrins, de corbs, fins i tot alguna àguila peixetera que cerca carpes per els safareijos de la zona, com els agrons i un arner...La diversitat és sorprenent! Avui, fins i tot, se m'han aixecat dos cegalls, que a falta de prat, havien fet aturada a l'olivar en el seva migració. I he vist els primers esbards d'estornells, que -per motius obvis- ja no em semblen tan simpàtics...
L'olivar em pren temps per escriure, però tampoc em dol gaire: trob que una plantació com aquesta és una deixa per al futur molt més memorable que molts de llibres dels que avui es publiquen...
1/10/08