Follow by Email

dissabte, 5 de novembre de 2011

Una coincidència sorprenent

Ahir em va tocar fer una ponència a Sóller, a les VI jornades d'estudis locals. En acabar se'm va acostar un senyor, amabilíssim, per saludar-me i fer-me saber que ens havíem d'haver conegut feia quaranta anys. Jo, em va dir, havia anat a ca seva dues vegades i no l'havia trobat, i ell passà un dia per la botiga dels meus pares i no em va trobar a mi. Fins ahir. En aquell temps, ell era membre de SEO, i estava molt interessat pel rossinyol. Em va referir una sèrie de detalls de l'aucell que demostren un nivell de coneixements d'autèntic especialista, i sobre tot, em feu una imitació dels distints cants (de rossinyol!) totalment magistral. Ara està molt satisfet perquè n'ha atret un exemplar al seu jardí, amb el procediment de tenir-hi una fonteta amb granots, el rauc dels quals, com és sabut, és prou similar a un dels reclams de l'au. Va ser increïble, a l'escala de Can Dulce de Sóller, acabat l'acte, els darrers en abandonar l'edifici varem ser els dos aucellers, engrescats en un diàleg quasi musical que s'havia d'haver fet el 1971.
La coincidència és que en el llibre de l'apotecari Pujamunt (D.Llorenç Garcias) surt reproduïda una carta, a màquina i en castellà, enviada per M.Rayó en nom seu i meu, del mateix episodi d'intent de contactar amb la resta de socis de SEO a Mallorca el 1971! Un fet que havia oblidat completament, i que en pocs dies se m'ha fet fet present de forma repetida. Una coincidència sorprenent, res més.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Un llibre, reflexions i homenatge


La Conselleria de Cultura (no em vull molestar a sercar-ne el nom actual, ja s'ho faran!) acaba de publicar un llibre magnífic: diversos assajos sobre D. Llorenç Garcias Font, apotecari d'Artà, un gran naturalista i una persona amb inquietuds culturals i socials extraodinàries. La presentació, al col·legi d'apotecaris, va ser de gran interès, i una primera fullejada al volum ja em permeten recomanar-lo amb entusiasme.
La part biogràfica ha estat recopilada per una seva besnéta, que no el va conèixer, i que ara el coneix millor que molts que el tractàrem. La cosa m'ha generat una sensació curiosa: aquesta jove té un 12,5% dels gens de D. Llorenç (un 12,5% de la seva identitat?) però el temps va obrir entre ells una bretxa insalvable. Tanmateix, la seva dedicació i interès ha fet molt per perpetuar el record d'aquest home admirable.
L'arxiu de D. Llorenç ens permet avui conèixer la seva correspondència, amb personatges de la talla de Jordans, Maluquer, Margalef, l'ornitòleg Goethe i molts d'altres. Per cert, el llibre inclou amb notes a peu de pàgina magnífics resums biogràfics d'aquests contactes de l'apotecari. No era una figura solitària en un poble allunyat de ciutat, sinó una persona amb unes vivències (Als 17 anys participava a Barcelona a la fundació de l'actual Institució Catalana d'Història Natural) i una trajectòria reconeguda entre molts savis del segle XX.
El vaig conèixer com a naturalista (dels "vells" membres de la societat d'història natural va ser quasi l'únic que veia amb bons ulls les inquietuds d'aquells jovenets que es volien menjar el món en els anys 70) sense imaginar les seves curolles socials i culturals. Les seves iniciatives per millorar les pràctiques agràries artanenques, les finances populars, la cultura pròpia, són exemplars. Al llibre es recull l'episodi de com va rebutjar la medalla d'Alfons X el sabi per no acceptar cap distinció de la Dictadura. Un home ferm i d'admirar; un honor haver-lo tractat i un error no haver aprofitat més i millor el seu mestratge.

dimecres, 21 de setembre de 2011

hem vermat!


Una bona colla d'amics i amigues hem recollit ja la malvasia, el sirah i el cabernet sauvignon, que ja han començat a fermentar a la vella cuba de la vaqueria familiar (oportunament reparada). Encara falta feina, dels llevats i dels homes: cal acabar la fermentació, premsar la pasta, provocar la fermentació malolàctica, passar als bidons i bótes, trascolar i tenir paciència! Segur que hem encomanat alegria al rem, i se n'ha de congriar al vi. Bevent-lo, recuperarem aquesta i altres alegries! Gràcies a tots, i en ser bevedor, el compartirem!

dimarts, 6 de setembre de 2011

LA TENDRESA DELS GEGANTS



En viatjar, cal estar atent a captar sentiments. Hem badat davant les basses del parc d'Etosha (Namíbia), on hi ha una rutina de visitants assedegats, que s'hi presenten amb un horari regular. A posta de sòl, davant desenes d'ulls humans, queien les ganges com a pilotes, dubtaven els darrers kudus i impales, i ja fosquet, entraven amb la decisió de tancs els rinoceronts negres, sempre una femella amb el cadell. Pot ser s'hi trobaven amb elefants. El més corprenedors dels colossos era veure com la femella i el cadell no se separaven, i tota aquella força bruta era tendresa entre ells. L'entrada de l'amor materno-filial a l'evolució dels mamífers és molt antiga! Per cert, que la femella ha d'estimar molt el jovenet, que cada cop que vol mamar no pot evitar clavar la banya al ventre de sa mare. Aquí el teniu ajonollat per accedir a la let.
I els elefants, altra tant. La salutació, per via trompal, és clarament carinyosa.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Cape Crown (Cap de Creus)



Estació obligada a Namíbia: la immensa colònia de lleons marins de Cape Crown. Ja en parlarem. Avui sols dues fotos i una vivència proustiana: el cap és una de les poques prominències rocoses a la Squeleton Coast, una immensitat de litoral del desert. Allà desembarcaren navegants portuguesos al final de l'Edat Mitjana, i marcaren territori amb una creu de pedra, i la inscripció corresponent (Ingènua, feudal, religiosa...) Les fotos són de les rèpliques actuals, l'original és a un museu alemany.
I la vivència personal: vaig tenir el flaix de conèixer la història, arxivada al meu subconscient. He recordat que figurava a un llibre de la meva infància, ÁFRICA MISTERIOSA, de l'ed. Burguera. Tal vegada va ser la llavor d'aquest i altres viatges... (Si algú té el llibre, xalaria de rellegir-lo!)

dimecres, 20 de juliol de 2011

històries d'aucells



Primera història: l'obligada convivència amb les gavines. Intel·ligents, adaptables, gregàries i territorials a la vegada, agressives... són característiques que compartim gavines i humans. La gavina de peus grocs va començar a esdevenir urbana ja fa molts decennis a l'Atlàntic, començant pels ports de pesca, i colonitzant progressivament teulades i terrats. A moltes ciutats ha format colònies ben nodrides, i poden arribar a aprofitar recursos inversemblants. Circula per youtube un video on entren a robar bosses de patatilla a una botiga, o les fotos esfereïdores de com els agrada el gelat (La foto és feta a Brest, i n'hi ha una llarga sèrie). A la Mediterrània el fenómen és més recent, fa poques dècades, però creixent. Evitar-ho totalment pot ser impossible, però és millor segregar les espècies! Però ja hi ha gavines ciutadaes (i barcelonines, i valencianes...) Avui el diari publica quexes del prevere de Sant Sebastià i alguns veins, al parèixer assediats per un petit estol gaviner. Un tema que no serà fàcil veure esgotat.


Segona història: àguiles solidàries. L'equip de camp (i d'oficina) de la reintroducció de les coabarrades a Mallorca està emocionat. Un poll andalús, femella, que vola fa poques setmanes, ha adoptat una altre joveneta, francesa, que va volar del niu més tard. La darrera no ha sabut utilitzar el punt d'alimentació, i l'andalussa se n'ha fet càrrec, i li proporciona preses, com si fos la mare. Aquest comportament no estava descrit en aquesta espècie, i ha resultat molt favorable a la nova implantació d'aquesta au magnífica a Mallorca. Les àguiles fan més del que s'esperava d'elles, la natura s'ajuda i ens ajuda!



diumenge, 17 de juliol de 2011

consell de lectura


Alguna vegada jo he explicat que la humanitat sencera cap a Mallorca (dreta). Ramón explica com cap a l'Empordà (més atapeïda, però hi cap). Un sostenibilista acreditat que cita la xifra sorprenent que el 90% del CO2 a l'atmosfera hi és aportat pels organismes: el 10% d'excès, industrial, és el nociu, i fins quin grau!
Ramon Folch té un pensament tant ric com el seu llenguatge, i qualsevol llibre seu és de recomanar. Aquest, el més recent, sens dubte: una col·lecció d'assajos punyents i estimulants. Vos reproduïré alguna frase, per incitar a la lectura: El sector reaccionari de l'ecologisme, que existeix i no para de manifestar-se, mai no serà sostenibilista. Quan diu equilibri, pensa en la immobilitat.
Algus ens esfocem en imaginar sol·lucions. Costa més que profetitzar la catàstrofe.
El sostenibilisme ha de presentar batalla en tres fronts: el dels defensors del vell ordre, el dels espantats pel nou ordre i el dels indiferents a tot ordre.
El fonamentalista no aprèn. Aprendre comporta canviar.
Per acabar, una frase premonitòria: La indignació ecologista... camina cap a una més àmplia indignació civil.
Ho ha publicat La Magrana, maig 2011, per tant, bé havia d'ha estat escrit alguns mesos abans del 15-M (el qual, desgraciadament, mostra indicis de poca sostenibilitat...)

dissabte, 14 de maig de 2011

això vérem (però no fotografiàrem)



Formentor, dues milles direcció Artà. 13 h de dia 13 de maig. Una manta bóta, emergint per complet, tres o quatre vegades a uns cinc-cents metres de la barca, en mar totalment calmada i condicions òptimes de visibilitat. Apreciam perfectament el color negre, la forma romboïdal i la cua curta. Férem l'observación dos agents de medi ambient (Juan Carlos i Pepi) i jo mateix, en un dia memorable (cinc nius d'àguila ocupats en el sector Sóller Formentor com a mínim, una d'elles empaïtant un voltor posat a un pí, falcons marins ja nombrosos i cridaners, un bon esbart mixte d'aus marines pescant amb dos dofins...) Una jornada d'autèntic privilegi, que va acabar amb una observació inesperada i inoblidable.

La foto està treta de Google (Autor Michael Albert) i crec que està feta la Mar de Cortés.

dilluns, 28 de març de 2011

insularitat?



Les illes ho són cada cop menys. Navegació, cables telegràfics, aviació, etc han anat difuminant la insularitat, bastint autèntics ponts amb el continent, del qual ens diferenciam cada dia un poc menys. Ara, la connexió elèctrica ens fa físicament part d'Europa. Més abastits, i també més dependents (no és imaginable, per ara, que el cable exporti energia!). Avui he pogut assistir a l'inici de l'estesa, des de Santa Ponça cap a Sagunt. Per on entrà el Rei en Jaume entrarà ara l'electricitat, generada amb eòlics a Navarra, amb hidroelèctrica als Pirineus, o amb nuclears de qualsevol lloc... Impressionant! En Ramón Folch, que va publicar fa poc uns comentaris de la nostra insularitat minvant, també ha assistit a l'espectacular maniobra.

I un detall: el cable, una estructura ben complexa, compta com a aïllant fonamental, amb un dens envoltori de paper impregnat d'oli, ben comprimit entorn del coure! L'oli, qui ho diria, es fa present arreu...Com em deia en Ramon, cal separar el gra de la palla, i el gra (l'oli, en aquest cas) està inventat fa molt de temps!

dimarts, 1 de febrer de 2011

El Batle de Sa Dragonera, intoxicat per raticida


Perdonau el títol: és una petita provocació. La història és certa, però és història, i el batle tenia quatre potes! La m'ha contada avui En Tomeu Trobat, que va ser garriguer de Sa Dragonera de 1974 a 1984, mentre durava el contenciós contra la urbanització.

El Batle de Sa Dragonera era l'ase, i cada any, a lo vist, participava directament a la campanya de desratització, que suposava abocar sobre l'illa cinc o sis tones de raticida (nihil novum sub sole!) En un descuit, un dia l'ase es va abordar a un sac i se'n va fotre deu kilos! El fermaren a un ullastre, amb el cap per amunt, i el feren beure un purgant sever. Ho va passar pillo, però el salvaren!
En Tomeu m'ha contat també que aconseguiren exterminar les cabres (n'hi havia unes setanta), mantenien també quaranta ovelles (que no feien tanta tala als pins que plantaven amb ICONA) i que fins que va partir engreixaven tres pocs cada any, a lloure, que menjaven ous i polls de gavina (jo me pensava que això era molt més antic). Com introduïren perdius i llebres. Havien d'anar alerta a molestar les perdius de nit, perquè si s'assustaven volaven cap a la mar, i hi queien per morir ofegades.
Algú hauria d'armar una gravadora i recollir les històries dels que han habitat els illots de les Balears, són vides irrepetibles i ens ajudarien a entendre moltes de coses.