Follow by Email

dimarts, 21 de desembre de 2010

Cabrera


Cabrera, per milers de francesos del segle XIX, fou sinònim d'horror. L'amic Lleonard Muntaner acaba d'editar"Cuando el padre nos olvida. Los prisioneros de Cabrera en la Guerra de la Independencia (1808-1814) de G. Froger (Col. objeto perdido). És una excel·lent traducció del relat d'un presoner, publicat a França el 1849. La lectura escarrufa, el sofriment que tan bell paratge va albergar és immens. M'ha sorprés un detall que no coneixia: l'avarament d'un vellmarí podrit a les costes de l'illa, i com els presoners devoren la carronya, amb greus efectes sobre la seva malmesa salut.

No és un llibre nadalenc, però sí una lectura recomanable.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Trullada a la Serra


Una tafona de 1833, un romàntic nordamericà que la restaurà als anys 90, la filla -que tant s'assembla al pare físicament i de caràcter (amable i obert!)- ens han permès viure unes hores de trullada tradicional: la pasta d'oliva als esportins, l'infern encès per escaldar la pasta, la bístia al trull, la gran biga d'alcina amunt i avall amb el torn fins a alçar el quintar... Podeu veure més imatges al facebook de l'oli verderol.

divendres, 19 de novembre de 2010

Joan Escandell, fa 35 anys


Aquest home va fer possible el primer cens de falcons marins dels Amunts. Una tarda del 1976 vam navegar amb ell a l'ombra dels penyalars del port de Benirràs fins al Cap Nonó, amb un llaütet, descobrint colònies i comptant "esparvers", com denominen a Eivissa aquesta espècie. Pràcticament cap d'aquelles colònies era coneguda prèviament! Em quedà gravada a la memòria, a la navegació de tornada, ja negra nit, l'abundància increïble de noctiluques, que espurnejaven a l'estela de la barca.

Avui hem coincidit al Consell d'Eivissa, i l'he identificat pel bigoti! Hem recordat la navegació, desprès de 35 anys sense veure'ns, i m'ha sorprès en explicar la història del llaüt, que encara conserva i estima. Quan en Joan tenia 16 anys, va dir al seu pare que volia una barca. "Mira, Joan, naltros tenim molts de pins, però sou, ni un! Fes el teu camí!" El boix de 16 anys va anar a Vila, un mestre d'aixa li va donar consells i plantilles, i va anar al bosc familiar a veure quins pins tallava, cercant els que tenguessin l'hetxura adequada, i a poc a poc es va fer la barca, amb que contàrem els falcons! Va necessitar tres anys, però n'està ben content. Esper tenir ocasió de repetir amb ell i la barca el mateix viatge!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

EL DUR PLAER DE LA COLLITA


Dur, perquè és físicament costós "despenjar", aplegar, moure i traginar cada dia més d'una tona i mitja d'olives. Plaer, per mecanismes misteriosos i atàvics. Hi ha hagut un any de feina constant, però generalment tranquil·la, cultivar la terra, tractar els arbres, alguna poda, penjar les trampes per la mosca, controlar l'evolució del fruit, mantenir el reg, adobar... I arriba el dia en que s'han de recollir els fruits de la natura i el treball. La pau de l'olivar es veu trobada per l'entrada d'un estol humà més nombrós que cap altre dia, màquines estrepitoses, teles i activitat frenètica. Els arbres són rapinyats pels rampins i estamenejats per les espolsadores. Una pluja d'olives cau a les teles, que s'han d'aplegar, passar a les grans caixes d'on seran abocades al remolc. I d'aquí, ràpidament, a tafona, abans que cap aroma, cap essència, es perdi o es degradi.


Supòs que l'espècie ha passat per tants i tants anys de recursos limitats, que acaramullar un aliment en abundància ens toca una fibra sensible. Sentir físicament el pes del resultat de la feina, veure que els arbres et donen amb generositat un fruit novell, saber que els deixes despullats de fruita i en el mateix instant es manté la síntesi de matèria orgànica per a un nou cicle, tot això és un clau per a sentiments molt positius. En pocs dies, tocam el resultat de tot un any de dedicació. No és estrany que la major part de les cultures hagin fet sagrat aquest moment, i situïn les seves grans festes en els punts clau del cicle agrícola: la collita suposa remoure les emocions més fondes i atàviques.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

oli de llentrisca


Aquí teniu una peça del que els arqueòlegs consideren un molí de fer oli de llentrisca, una pràctica que va durar des dels temps talaiòtics al segle XX. Cosme Aguiló en coneix al menys tres, però l'únic informador que tenia localitzat que n'havia fet, va morir abans de donar-li'n detalls. Algú en pot donar informació? Inclouré les poques dades que he pogut obtenir al "Llibre d'Oli", que esper donar a la imprempta abans de Nadal...

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Un home bo!

Gràcies a Biel Perelló vos puc oferir una imatge que té ja devuit anys! Un dels plaers de viure és conèixer gent com en Labordeta, amb qui compartirem un gran dia a s'Albufera que va acabar amb l'arrós més estovat que he menjat mai, perquè els tempus els marcava la realització i no la cuina. http://www.youtube.com/watch?v=6h6LaKsiee4 Les cantades de Madò Buades i Sa Carbonera són d'antologia, les podeu escoltar al final del vídeo.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Contra el Cambio


Cal qüestionar els dogmes!


I aquest llibre ajuda: l'autor ha viatjat per conèixer directament els punts crítics dels efectes del canvi climàtic: les Marshal (on els americans explosionaren bombes H afectant a milers de persones), Filipines o Níger (on el problema és el CO2, no vuit o nou fills per parella), Mongòlia (un bell país, quasi despoblat, on no queda a viure cap occidental) Nova Orleans (racista i classista)...75.000 km en avió, una escandalosa petjada ecològica per a la qual hi ha una green-solution: una ONG li ha taxat en menys de 400$, que seran invertits en energies netes al tercer món. Caparrós, que es confessa confús, conclou que el canvi climàtic és un problema, però no el més urgent ni de lluny. Aquí teniu una de les frases finals: "¿Cuanta gente va a matar el hambre -y la pobreza y la violencia inútil y las enfermedades evitables- en los próximos treinta o curenta años, antes de que el cambio climático empiece a tener -si los tiene- efectos fuertes? Claro, los hombres y mujeres que va a matar el hambre son los que siempre mata el hambre: el hambre sabe dónde, cómo actuar, es un agente fiable. Mientras que el cambio climático es torpe, ciego, algo más democrático... ...hasta podría acabar con la civilización que conocemos; en cambio el hambre de una parte importante de la población es una de sus bases. Quizás sea necesario mantenerla sólo por seguir las buenas tradiciones, para conservar el ecosistema en que vivimos".

L'ha publicat, fa ben poc, Anagrama. I si vos creix l'escepticisme, convé millorar els objectius, no abandonar l'acció.

diumenge, 19 de setembre de 2010

verema



Fa ja tres anys plantarem alguns ceps i enguany, desprès de moltes hores de cuidar-los, podar-los, empaltar i superar errades, controlar fongs, àcars i insectes, contenir l'herba i moltes més històries, hem veremat per primera vegada. No ha anat malament, però la vinya és jove i el vinyòvol inexpert. Hem acudit a un bon amic pollencí per a l'elaboració, ja que encara no he pogut montar el sistema a casa, que ens ha demostrat ser un savi autèntic. El most és dolç, i la bodega den Pep fa somiar en un futur on poguem obsequiar els amics amb un ví personal que no és serà mai comercialitzat, ja que la plantació és diminuta.

Ara la feina és dels llevats per uns dies, tornarem manipular la pasta i fer-hi allò que els experts recomanin. Vos prec paciència, passaran mesos abans de poder-lo tastar, però els lectors i lectores interessats ja poden manifestar-ho.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Fotos de la migració estival

Ja hem tornat, i aquí teniu el resultat de seleccionar un 25% de les imatges obtingudes... Si algú en vol més, ja m'ho dirà!
Bon estiu a tothom!

http://picasaweb.google.es/joanmayol01/TastDeVenezuela1?feat=directlink

divendres, 28 de maig de 2010

Enhorabona, Andreu!


Si hi ha un naturalista entranyable a Mallorca, és D.Andreu Muntaner. Naturalista i ciutadà: el trobareu a presentacions de llibres, conferències, actes culturals de tota mena. Fa uns anys (crec que vint-i-quatre ja!) va deixar la pipa que li era característica, però mai la seva bonhomia. Tenc el gust de conéixer-lo fa més de quaranta anys i no l'he vist mai de mal humor ni tampoc -i això té un mèrit enorme en el gremi- parlar malament de col·legues!
Fa uns minuts, la Societat d'Història Natural, de la qual és soci fundador, li ha retut un petit homenatge, que mereix amb escreix, per la seva tasca científica -molt important en el camp de la geologia i la hidrologia-, per la seva tasca social -sense ell i gent com ell, que han dedicat temps altruistament a la societat, no la trendriem- i la seva generositat, en haver cedit gran part de la seva biblioteca naturalista i col·leccions científiques a la pròpia societat. N'Andreu gaudeix d'una salut envejable, una memòria excel·lent i una estimació general. N'és prova la presència de tres generacions de muntaners a l'acte de que vos parl, i de nombrosos -tal vegada no tant com hagués estat lògic- socis en aquest reconeixement.
Les seves paraules han estat ben pertinents, perquè no s'ha limitat a agrair, i a evocar alguna batalleta -que també, i avui tocava- sinó que ha fet propostes de feina, com a de treballar per una protecció legal sòlida dels jaciments quaternaris que queden, ja que n'ha vist destruir o esquilmar alguns dels més notables de Mallorca.
Gràcies, Andreu, i esper assistir d'aquí a sis anys al 90 aniversari pel qual ja ens has anunciat que et prepares. I al centenari, si no és que jo em mor abans!

divendres, 7 de maig de 2010

EL VIATGER MASSACRAT


La Biosfera és un garbuix de miracles. Avui en triaré dos: la capacitat migratòria d’un falquinyol i la magnitud de l’estultícia humana. Quan a l’au, l’he tenguda a les mans: el setembre de 2007, amb alguns col·laboradors, ens enfilarem pels penyals de Tagomago per accedir a alguns nius de falcó marí (l’esparver dels eivissencs), per tal d’anellar polls i dotar-ne alguns d’un diminut emissor que ens permetria seguir el seu viatge mitjançant un satèl·lit. El projecte va tenir èxit, i gràcies a aquesta tècnica sabem avui que els falcons marins cada any travessen la mar i el desert, fan la torniola per l’Àfrica tropical, es desplacen desprès cap a l’Est i sobrevolen el canal de Moçambic fins a Madagascar. Es coneixia la localitat d’hivernada, però els ornitòlegs pensàvem que el viatge era litoral. Que els falcons puguin alternar hàbitats tan diferents com la mar, el desert, les sabanes i les selves era desconegut. La tornada pot ser més divagant: n’hi ha que fan cap al nord (Kènia, Somàlia...) per entrar a la Mediterrània per Egipte, i altres divaguen fins a Mauritània, per arribar a les illes. El periple anual és de més de 18.000 Km. Quans milions de cop d’ala són necessaris per aquesta proesa?
Un falconet de Tagomago, tres anys més tard, ha completat tres vegades el seu immens periple: 54.000 km com a mínim. Més que tota una volta al món per l’equador! Arriba a la Mediterrània i es troba una mostra de la bestiesa humana d’aquesta mateixa magnitud: un dispar! Cal ser ignorant, insensible i bèstia per fotre un tir a un animal així. El nostre falconet acaba d’ingressar al COFIB, amb la cama trencada, on l’habilitat i l’estimació den Lluis i el seu equip li permetran reprendre la seva fenomenal divagació planetària.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Com canvia l'illa, com canvia el mon!

Una altra oferta d'enllaç:
http://ideib.caib.es/visualitzador/visor.jsp
Trobareu les fotos del vol americà de 1956, i podeu fer transparència sobre l'actual geografia insular. En cinquanta i pocs anys, els canvis són tan espectaculars, tant... Ben segur que és la generació que més ha canviat l'illa, però vaja, les altres també en sabien. Si d'una cosa podem estar segurs és de que n'Heràclit tenia tota la raò! M'he embadalit damunt les terres que més conec, damunt Ciutat, s'Albufera... Aquí teniu una finestra al temps, no la desaprofiteu!

diumenge, 4 d’abril de 2010

Cabrera, més pobre!


Avui, Pasqua, he tengut un disgust en llegir el diari (com quasi cada dia, la veritat...) A l'illa Pobre de Cabrera hi havia (ai!) un extra ordinari arc petri, que semblava etern. És ben possible que l'hagués vist en Plini (que tant temia els naufragis a l'arxipèlag), els monjos dissoluts, els pirates, els contrabandistes.... Informa el Balears que s'ha esfondrat per complet, aquests dies. Realment, no sols els organismes vius com nosaltres som efímers. Llàstima, Cabrera ha tornat una mica més pobre en bellesa.

Vaja blog, aquest: fins avui havia hagut d'inserir alguna necrològica d'amics i coneguts que han millorat el mon, la caiguda d'algun vegetal singular, i ara aquest obituari geomorfològic!

No tenc cap imatge espectacular de l'arc, però en la foto adjunta el podeu apreciar a l'esquerra de la imatge.

dimecres, 31 de març de 2010

Mirau això!

http://marcosmolina.wordpress.com/2010/03/18/los-pirineos-desde-mallorca/

En Marcos és avui el cap devanter dels fotógrafs de muntanya a Mallorca, i ha aconseguit imatges excepcionals (vegeu "Les Flors del Puig Major"). Però amb aquestes supera tots els rècords! Els comentaris que podeu llegir sota les imatges són variadíssims: ciència per una banda i la ignorància més impúdica d'alguns! Sensacional!

diumenge, 7 de març de 2010

novetats!

Disculpau el llarg silenci!
Dues novetats d'interès:

Hem obert la web de l'Oli Verderol, que ha quedat quasi tant be com l'oli!
Visitau-la, i si vos animau a comanar oli, n'estarem encantats: http://www.picarandau.com/

I vos convid a veure una petita selecció de fotos sicilianes, fetes fa pocs dies en ocasió d'un viatge excessivament curt, però molt plaent!
Aquí les teniu:http://picasaweb.google.es/joanmayol01/SeleccioSicilia#

Promet ser més actiu al blog! Saluts!

dimarts, 12 de gener de 2010

requiem per una mata

A ca nostra hi viuen alguns organismes excepcionals: un pi canari i un drago magnífics (plantats per un dels estadans anteriors), tres oliveres, quatre xipresos descomunals... I un parell de mates arborescents! Desgraciadament, la més gran, que superava els cinc metres d'altura, va ser escaixada per la ventada de dijous/divendres passat. La gran soca que veis a la imatge era vertical, i a la copa, enorme, s'hi refugiaven diverses aus (entre d'altres, una parella de tórteres turques de costums poc higiènics, al parer de Na Dora). La branca havia de tenir molts, però molts d'anys! La planta té una gran soca rastrera, i el que ha caigut n'era una bifurcació. Tractarem bé el que ha quedat, i miraré de conduir una de les seves branques cap dalt, però no tornarà a ser el que era. Per nosaltres, és una pèrdua, ja que poder posar-se davall un exemplar tan venerable com excepcional representava alguna cosa! I ara no puc fer res més que lamentar el desastre! (que no fou l'únic: també ens ha perjudicat la gran bardissa que ens separa del carrer, i a l'olivar va tomar més de dos-centes oliveretes, aquestes ja adressades gràcies a la generositat i l'esforç d'alguns amics).

dilluns, 4 de gener de 2010

Tomb -virtual- per Formentera


Acab de fruir de la lectura de “Can Marroig, mite i realitat” (J.Serra i A.Yern, Ed. Mediterrània, 2005). Es tracta d’un assaig de la petita història de la possessió més gran de Formentera, actualment de propietat pública. Una història que caldria novel·lar;
Sols la llista dels ingredients, espigolats en el text i en les notes a peu de pàgina, quasi embafa: un falsificador de moneda i especulador en el segle XIX, grans inversions vitivinícoles, amb terratinents, administradors ambiciosos i herències pertorbades (tot un Falcon Crest!), accident de galera a Palma que motiva l’emigració a Formentera d’una gran família, la qual es posa en mans d’un curander que els fa enterrar periòdicament en arena encalentida al sol; conflictes laborals motivats per gloses de doble sentit; una pastisseria mallorquina amb sucursal a Nova York; pràctiques criptojudaïques i aventures sexuals que inclouen la convivència de l’amant i l’esposa en el primer hotel de Formentera, pomposament denominat IFA (“Inglaterra, Francia, Alemania”), dispars de sal nocturns als hippies troglodites...fins a l’època moderna, amb el protagonisme d’un autèntic personatge, Giancarlo Parretti (amb tèrbols negocis cinematogràfics, intervenció de l’FBI inclosa), relacionat amb Matutes per a l’intent d’urbanització...
Quina novel·la no es podria teixir amb aquests elements? Un autèntic Cien años de soledad formenterenc!