Follow by Email

diumenge, 12 d’agost de 2012

Cròniques cambodjanes 1. TURISME DE GENOCIDI?

Cambodja ha sortit del malson d'una guerra civil fa pocs anys, desprès de l'horror incommensurable dels Kjemer rojos. Avui és un  país hospitalari, d'una gran bellesa i atractius ben diversos, el principal dels quals són els temples d'Angkor, que atreuen cada any alguns milions de visitants. L'esforç de la visita és més que justificat.

M'ha sorprès, però, la capacitat fagocitadora del turisme. Ja sabem que hi ha turisme religiós, cultural, esportiu, de sol i platja, sexual, de natura, fins i tot funerari (vegeu en aquest blog l'entrada de 2/8/09). A Zagreb estant, vaig tenir ocasió de tenir ofertes per una visita turística a Txernobil (amb equipament suposadament eficaç contra la radiació ¿Turisme de catàstrofe?). A Cambodja es visiten els camps de la mort, on els Kjmer massacraren els seus propis civils (es calcula que aquell règim maoista radical va acabar amb dos o tres milions de persones) i el centre de detenció de Tuol Sleng, on sols set de les 20.000 persones que hi foren interrogades varen sobreviure (abans havia estat una escola, avui és un museu d'aquell horror). Em sembla encertat conservar aquests testimonis històrics (com els camps de concentració nazis) i pens que una immensa majoria dels que els visiten no tenen cap component morbós en la seva decisió, i reben un impacte formatiu i de sensibilitat dur, però amb efectes positius. Res a objectar. El que em va sorprendre va ser trobar als mercadets turístics camisetes que reprodueixen els cartells d'advertència de camps minats (avui encara n'hi ha) en un país en que una de cada tres-centes persones està mutilada. O veure que hi ha bars de copes que tenen en sessió quasi contínua documentals de l'horror d'aquell règim monstruós, que va superar les més imaginatives ficcions d'Orwell.

dissabte, 2 de juny de 2012

No és tothom que hagi compartit un bot amb un vellmarí, o que hagi estat mossegat per ell. N'Enric Ballesteros sí, i ho conta en aquest llibre apassionant, on descubrireu com els peixos lessepsians canvien l'ecologia i els paisatges submarins de la Mediterrània oriental, com la primera platja regenerada de la història va ser a una illeta egea per un capritx de Na Cleopatra, o vos sorprendrà la magror de l'autor amb l'afició per la bona taula que demostra amb els seus comentaris! Els arguments que aporta en favor de la possibilitat de reintroducció del vellmarí a la Mediterrània occidental no són tampoc d'interès menor. És bo llegir aquest llibre, i és bo de llegir!

divendres, 3 de febrer de 2012

Il faut tout pour faire un monde!




L'expresió francesa m'agrada molt més que l'equivalent catalana (En aquest món hi ha d'haver de tot): tot és necessari per fer un món. M'ha vengut al cap fullejant el magnífic 16é volum del Handbook (Manual!), la primera obra que tracta totes i cada una de les espècies d'aus del Planeta, que devem a l'empenta, la constància i la solvència del Dr Del Hoyo, d'En Jordi Sargatal i En Ramon Mascort, entre altres. Doncs bé, en aquest volum es tracten diverses famílies de passeriformes, entre altres els emberícids, on figuren els pinsans de les Galápagos. Un d'ells, el Geospiza difficilis septentrionalis,-de les illes Wolf i Darwin, desertes i de poc més d'1km2- s'ha adaptat a beure sang de les aus marines. Pica la base de les plomes en muda i engoleix la sang de l'hemorràgia local que causa. Les dramàtiques fotos que m'he permès reproduir es deuen a Tui de Roy/Roving Tortoise.
Com pot haver evolucionat una tal conducta? Picant sobre paràsits -paparres-? Picant insectes sobre cadàvers d'aus marines? És especialment sorprenent que sols és practicada per una subespècie, a dues illes diminutes de l'arxipèlag. Sens dubte, la limitació dels recursos l'ha empès a trobar-ne un prou nutritiu que cap altre au del món explota d'aquesta manera (sols un altre pinçà de Galápagos beu sang de polls d'aus marines si en troba ferides, però no les causa).

dilluns, 2 de gener de 2012

Xalau d'explorar la costa d'Artà!


L'amic Cosme Aguiló, fora cap dubte ni un el millor toponimista de la història de les Balears, va publicar ja fa uns mesos el volum corresponent a la costa artana (Documenta Balear & Ajuntament d'Artà). N'he gaudit molt aquestes festes, ja que, de la butaca estant, he descobert innumerables racons entre S'Estany del Bisbe i el Cap de sa Paret. Els llibres d'aquest lingüista són mesells de dades, cultura i història, i no es limiten a la pura toponímia per tal com inclouen explicacions, opinions i fets que ha recollit de boca dels seus informadors, i observacions naturalístiques que ha fet en persona amb els exhaustius recorreguts de la seva matèria d'estudi. M'abelleix invocar aquí un exemple documentat al llibre: el viver de n'Amador, una curiosa construcció a la costa de La Colònia, feta edificar els anys 30 per l'amo de Morell per tal de conservar-hi peix i que la seva bella dona s'hi pogués banyar sense ser vista. L'esforç per recollir els topònims i les històries que els acompanyen és molt d'agraïr, i encara més si tenim present que amb la mort de cada persona d'edat es perd definitivament una informació dipositada sols a la seva memòria. Gràcies, Cosme, i que Déu et conservi les curolles!

dissabte, 5 de novembre de 2011

Una coincidència sorprenent

Ahir em va tocar fer una ponència a Sóller, a les VI jornades d'estudis locals. En acabar se'm va acostar un senyor, amabilíssim, per saludar-me i fer-me saber que ens havíem d'haver conegut feia quaranta anys. Jo, em va dir, havia anat a ca seva dues vegades i no l'havia trobat, i ell passà un dia per la botiga dels meus pares i no em va trobar a mi. Fins ahir. En aquell temps, ell era membre de SEO, i estava molt interessat pel rossinyol. Em va referir una sèrie de detalls de l'aucell que demostren un nivell de coneixements d'autèntic especialista, i sobre tot, em feu una imitació dels distints cants (de rossinyol!) totalment magistral. Ara està molt satisfet perquè n'ha atret un exemplar al seu jardí, amb el procediment de tenir-hi una fonteta amb granots, el rauc dels quals, com és sabut, és prou similar a un dels reclams de l'au. Va ser increïble, a l'escala de Can Dulce de Sóller, acabat l'acte, els darrers en abandonar l'edifici varem ser els dos aucellers, engrescats en un diàleg quasi musical que s'havia d'haver fet el 1971.
La coincidència és que en el llibre de l'apotecari Pujamunt (D.Llorenç Garcias) surt reproduïda una carta, a màquina i en castellà, enviada per M.Rayó en nom seu i meu, del mateix episodi d'intent de contactar amb la resta de socis de SEO a Mallorca el 1971! Un fet que havia oblidat completament, i que en pocs dies se m'ha fet fet present de forma repetida. Una coincidència sorprenent, res més.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Un llibre, reflexions i homenatge


La Conselleria de Cultura (no em vull molestar a sercar-ne el nom actual, ja s'ho faran!) acaba de publicar un llibre magnífic: diversos assajos sobre D. Llorenç Garcias Font, apotecari d'Artà, un gran naturalista i una persona amb inquietuds culturals i socials extraodinàries. La presentació, al col·legi d'apotecaris, va ser de gran interès, i una primera fullejada al volum ja em permeten recomanar-lo amb entusiasme.
La part biogràfica ha estat recopilada per una seva besnéta, que no el va conèixer, i que ara el coneix millor que molts que el tractàrem. La cosa m'ha generat una sensació curiosa: aquesta jove té un 12,5% dels gens de D. Llorenç (un 12,5% de la seva identitat?) però el temps va obrir entre ells una bretxa insalvable. Tanmateix, la seva dedicació i interès ha fet molt per perpetuar el record d'aquest home admirable.
L'arxiu de D. Llorenç ens permet avui conèixer la seva correspondència, amb personatges de la talla de Jordans, Maluquer, Margalef, l'ornitòleg Goethe i molts d'altres. Per cert, el llibre inclou amb notes a peu de pàgina magnífics resums biogràfics d'aquests contactes de l'apotecari. No era una figura solitària en un poble allunyat de ciutat, sinó una persona amb unes vivències (Als 17 anys participava a Barcelona a la fundació de l'actual Institució Catalana d'Història Natural) i una trajectòria reconeguda entre molts savis del segle XX.
El vaig conèixer com a naturalista (dels "vells" membres de la societat d'història natural va ser quasi l'únic que veia amb bons ulls les inquietuds d'aquells jovenets que es volien menjar el món en els anys 70) sense imaginar les seves curolles socials i culturals. Les seves iniciatives per millorar les pràctiques agràries artanenques, les finances populars, la cultura pròpia, són exemplars. Al llibre es recull l'episodi de com va rebutjar la medalla d'Alfons X el sabi per no acceptar cap distinció de la Dictadura. Un home ferm i d'admirar; un honor haver-lo tractat i un error no haver aprofitat més i millor el seu mestratge.