Del Vedrà eivissenc al Vedrà sard...

La meva felicitació de Nadal serà, enguany, aquest "post", un enllaç per una lectura breu, molt curiosa, del que podríem denominar el Vedrà sard: Tavolara és un gran illot (o una petita illa) de relleu formidable, on habiten llegendàries cabres amb les dents d'or. Però el més fantàstic és la realitat: llegiu -si voleu- el breu resum de la història de l'illa, i probablement estarem d'acord que el nostre mon és per llogar cadiretes....

http://es.wikipedia.org/wiki/Tavolara#Historia

Parlem dels vedraners

Dos mesos sense oferir res! Quin desastre!!

Parlem dels vedraners. Deu famílies eivissenques són co-propietàries de les illes del Vedrà i el Vedranell, amb seguretat els illots més bells i espectaculars de les Balears. Que aitals penyes siguin "finques" no ja independents, sinó compartides, ens indica la intensitat d'explotació dels recursos de les Balears en temps primer. S'hi obtenia carbó, fusta, ous de gavina, polls de virot i d'esparver (falcó marí), i s'hi mantenien, en estat semi silvestre, guardes de cabres. Avui sols aquest darrer ús és viu. Es sustenta no ja en la necessitat, afortunadament, sinó en la tradició. Els propietaris recorden com els seus majors anaven a l'illa al rem, resant durant la travessia, costum que relacionen amb el fet que mai s'ha produït cap accident greu en una activitat tan arriscada com agafar els cabrits sense ajuda de cans ni d'armes. Alguna de les famílies tenen fins i tot "mijurals" des Vedrà, gent pagesa amb qui comparteixen les ocasionals captures. Les captures són regides pel "vedraner major", elegit entre tots els co-propietaris.

Però el Vedrà és també un lloc singularíssim per la flora, amb tota una sèrie d'espècies rares i amenaçades. I, desgraciadament, una de les amenaces són les cabres, especialment si són massa abundants. Un conflicte que ja fa anys que dura, i que ha estat fins i tot objecte de debats parlamentaris. No és el moment ni el lloc de detallar-lo, sols volia evocar el cas de supervivència d'una tradició ancestral, a les Pitiüses del tercer mil·lenni, en una situació a la vegada relictual i vigorosa, ben igual que les espècies més rares de l'illot.

Encara hi és!

Dilluns dia 12 d'octubre, un zoòleg alemany, el Dr. Peter Borkenhagen, va veure a Sa Dragonera, durant un quart d'hora, a uns 200 m., amb prismàtics de 10 augments, com el vellmarí navegava paral·lel a la costa, amb dos dofins. He estat amb el Dr avui horabaixa i el testimoni és detallat i molt solvent, té molta experiència amb mamífers, ha publicat diversos llibres (entre altres, el llibre vermell de mamífers del seu Land). Enviarà una nota detallada per al Butlletí de la Societat. Crec que estem d'enhorabona, el vellmarí encara campa per aigües mallorquines, cal estar molt atents! Coneixem la dada gràcies al personal del parc de Sa Dragonera.

Fa falta seny! (però molt, eh?)

Treballant per a una comunicació imminent, em trob un treball que descriu "l'impacte sobre el paisatge" de les construccions de pedra en sec per a la recollida de neu a Mallorca. L'estudi conclou que alguns d'aquests conjunts (Coma de n'Arbona, Comafreda) suposen "una gran ocupació del paisatge" i tenen un "gran impacte visual".
Al·lucinant!
El que tendria un gran impacte i seria innaceptable per a qualsevol coneixedor i amant de la Serra (penso) seria que algú es plantejàs reduir aquest impacte i "restaurar" el paisatge que afecten les cases de neu! Ignorar que el paisatge té components humans és un error greu. Les cases de neu no l'ocupen: en formen part). Considerar impactants aquestes construccions, una betzolada. Supòs que amb aquest punt de vista, els impactes de la Seu o del Castell de Bellver deuen sortir d'escala de mesura.

Cesar Gomez Campo, in memoriam

César Gómez Campo va morir dissabte, a una edat avançada, mentre jugava amb els seus nets. Fa poc més d'un any, coincidirem per darrera vegada, al Jardí de Sóller, on impartí una llissó magistral del tema que dominava: la conservació de llavors en bancs de germoplasma. El mateix tema -però molt més desenvolupat- amb motiu del qual el vaig conèixer, deu fer quasi quaranta anys!

César ha dedicat la vida a la docència (biòleg i agrònom, era catedràtic de l'ETS d'agrònoms de Madrid), i especialment a la conservació de llavors. A principi dels 70 va embarcar-se en conservar congelades les llavors de tots els endemismes espanyols, i pràcticament ho va aconseguir, amb medis ben limitats, una gran aportació d'esforç personal i el voluntarisme de molts meritoris naturalistes. Cada vegada que ens veiérem, i foren afortunadament moltes, apreníem noves coses, i respiràvem el seu entusiasme. Va convèncer personalment el primer conseller d'Agricultura, J.Simarro, de finançar les primeres llavors conservades a Sóller. Avui, tot lamentant el seu decés amb altres amics comuns, coincidíem en que CGC ha tengut una vida llarga i fructífera. Gràcies a la seva tasca, la conservació de moltes espècies està garantida; i va saber fer germinar la llavor més important: l'entussiasme per la conservació vegetal de moltíssimes persones.

Cementiri viu

Els Toraja, habitants de les terres altes de Sulawesi (la major de les Célebes, a Indonèsia) tenen costums funeraris espectaculars, que fins i tot generen un cert turisme d'aquesta mena (Il faut tour pour faire un monde, diuen els francesos). Les sepultures dels nins no desmamats -albats se'n deien a casa nostra fa dues generacions-, que no han estat impurificats amb la ingesta d'aliments criats a la terra, té lloc a un arbre determinat, aprop del poble, al qual s'obrin petits caus a l'efecte. El petit cadàver s'hi encabeix amb un drap blanc, o fins i tot sols algun element d'aquest color a nas o boca. La tomba es cobreix amb fibra vegetal, i els dies a venir, la família rega l'arbre, tot arreu. L'espècie va ser seleccionada per la saba dolça o el fruit blanc (gen. Bombax) i s'espera que les aus, ingerint-ne el fruit, s'emportin al cel l'ànima del difunt. Amb el temps (i el favorable clima tropical), l'arbre clou la ferida, de la que queden sols lleus cicatrius a l'escorça d'aquest cementiri viu, que pot rebre, al llarg dels anys, centenars de cossets. La integració de la mort i la vida és literal! Estar sota un d'aquests arbres, al qual es veuen diferents estadis del procés, resulta ben emocionant; no n'hi ha cap al mon, de cementiri més bell i poètic.

any darwin, darwinisme social

L'any Darwin m'ha proporcionat l'oportunitat de presentar la pel·lícula LA PESADILLA DE DARWIN, fàcil de localitzar i de baixar a la xarxa. Ben recomanable! Una de les crítiques que n'he llegit és que "s'agraeix la galtada", perquè és un document extremadament impactant. Reflecteix, amb un seguit de filmacions elementals i sobre el terreny (les ribes tanzanes del Llac Victòria) el cas de la nova pesquera de carpa del Nil establerta al llac, iniciada amb la introducció per un funcionari colonial de la carpa. Efectes biològics: extinció de més de 200 cíclids endèmics, i a la vegada, increment espectacular dels recursos pesquers (de 100.000 TM el 70 a 500.000 el 90). Una nova economia de capitalisme exportador, que margina els sectors socials més febles (una curiositat: compareu l'adipositat dels que s'han pujat al carro de la nova economia amb la dels marginats). 2 milions de rics no africans en mengen cada dia, mentres vora el llac hi ha 25 m de desnutrits. I el comerç té implicacions o derivacions fins i tot amb el tràfic d'armes.
Res a veure amb Darwin? Sols indirectament: un peix evoluciona a Kalashnikov en el simbolisme del director. Una altre relació: el cas és un bon exponent del darwinisme social, que avui ningú defensa, però que el sistema occidental practica.
Hi ha res a fer? Tres coses, al meu parer: veure la cinta (suposa un esforç, no és agradable!), implicar-se (hi ha moltes formes de contribuir, des d'AI fins a implicar se políticament al costat dels que qüestionen aquestes situacions, partits o ONGs) i, no us sorprengueu, fer turisme a aquests països, una forma d'ajudar a que superin una misèria crònica i que hi hagi canvis culturals. Els més animosos poden fer cooperació, però fins i tot un meravellós viatge als parcs de Tanzània suposa una contribució a desenvolupar alternatives reals.

Any Darwin & Aguila peixatera

Res a veure una cosa amb l'altra!
Any Darwin: fa poc vaig escoltar l'argument més potent contra el creacionisme o el disseny intel·ligent: creure que un Déu ha creat un mon com el nostre, ple de crueltat, de patiment (a la natura i a l'home), de malalties, paràsits, infeccions, dolor...és simplement una blasfèmia. Com qualifiquen d'intel·ligent un disseny que inclou tants i tants aspectes negatius? L'argument és de Francisco J. Ayala. Ara m'acaba de sorprendre que, en realitat, Darwin ja el va invocar: La veritable meravella és que, segons la teoria de la selecció natural, hom no hagi observat més casos de manca absoluta de perfecció. Rellegir l'Origen de les espècies és un agradable exercici intel·lectual, i renova l'admiració per al rigor i la solidesa argumental del naturalista anglès, a la prosa del qual hi ha també molta bellesa i, molt ocasionalment, petites dosis d'ironia.
Àguila: avui he estat just abaix d'un adult, probablement femella, posat al molí del meu olivar, a menys de 2 km de Palma. Ha provat de pescar, sense èxit, al safareig, desprès de més d'un quart atalaiant-hi les carpes. Un espectacle!

dues imatges

El meu germà Martí va immortalitzar la víctima de les matances de referència, i la pasterada de sobrassada, que s'havia d'embotir dins les butzes hondurenyes!

Viva Honduras!

Cada dia trob noves evidències de la pèrdua col·lectiva de seny, que ens haurien de preocupar. Una de les darreres: gent molt propera va organitzar, fa poc, unes matances domèstiques, llogant per a la feina una família d'especialistes que s'hi dediquen tot l'hivern. Per complementar els budells de l'animal, insuficients per al volum de sobrassades, llengonisses i botifarrons prevists, aquests professionals es procuren budells d'escorxador, que són de vacú, més resistents i fàcils d'obrar. El matancer m'explicava -entre escandalitzat i divertit- que els budells provenen... d'Honduras!
La seguretat alimentària ha aconsellat a preclares ments higienistes i burocràtiques prohibir el comerç de budells de vacú europeu, per l'episodi de les vaques boges. Fins i tot ara, amb uns controls severíssims i amb una correcció completa de les causes del problema al bestiar jove que es sacrifica, la comercialització de budells es manté. Però, evidentment, són necessaris, i es supleixen amb les importacions, i sembla ser que els hondurenys s'han fet amb aquest mercat. Em sembla més que dubtós que els controls allà, amb tot respecte, siguin majors que a Europa, i que ens ofereixi més garanties. Ja està bé que els ramaders hondurenys tenguin un nou mercat, res a dir, però si del que es tracta és de poder consumir amb més tranquil·litat, que voleu que vos digui?
Les mateixes ments preclares obliguen diàriament a gastar mils i mils d'euros en sistemes d'eliminació de cadàvers de bestiar al camp europeu condemnant a centenars o milers de voltors directament a la fam. Aquest mes la revista Quercus publica una foto d'uns voltors cercant aliment dins de contenidors de residus domèstics...
El progrés hauria de ser una altra cosa...

Homenatge -tardà- a D. Jesús Garcia Pastor

Diumenge vaig trobar al Diari de Balears una esquela atípica: un poema de Rosselló Pòrcel, una fotografia excel·lent del vell excursionista i el record dels seus fills, que comunicaven així el decés, el passat 28 de febrer, del gran muntanyer, fotògraf i escriptor D. Jesús Garcia Pastor. He comprovat que aquesta trista notícia ha passat desapercebuda, i crec que D. Jesús no ho mereix. Tal vegada els més joves no coneixen la seva gran obra, pionera en el mon de l'excursionisme mallorquí, les Rutes amagades, publicada en castellà i català des de 1964 i 1980. Era una edició en gran format -molt poc pràctic per a l'ús de camp!-, bàsicament fotogràfica, complementada amb un text descriptiu i un bon croquis del camí descrit. Varen ser, sens dubte, el gran instrument d'iniciació a la muntanya per molts.
Feia poques setmanes que m'havia interessat per l'estat de D. Jesús amb un amic comú, Paco Alburquerque (que em va contar una vegada que el mestre mai havia dormit a la muntanya!). D. Jesús no era una persona simpàtica, imposava respecte per la seva seriositat, però la seva tasca implica un amor a la muntanya extraordinari. Per fer cada fascicle, repetia les excursions moltes vegades, amb una colla d'amics. Avui, les Rutes no són sols un document de referència, si no objecte d'estudi: vegeu http://www.iua.upf.es/~freixa/PDFs/IICHF_Zarautz_PFreixa.pdf També històric en part, ja que alguns dels paisatges que s'hi reflecteixen han canviat notablement, molt en especial els components humans. La gent de la Serra de fa quaranta anys no era la mateixa!
Crec que D. Jesús mereix un record més perdurable que l'esquela, l'estimació dels que l'hem sobreviscut i, per descomptat, un comentari blocaire: els que compartim amb ell l'estimació per la Serra i per l'Illa hem de trobar la forma de reter-li un homenatge encara que, lamentablement, sigui pòstum.

Publicitat

Encara no havia informat de l'aparició del meu darrer llibre! Aquí teniu el que he dit a IB3 avui dematí.

Un hivern fred

Al 1991 vaig tenir ocasió de visitar Valle Aperto, un refugi faunístic a Venècia, sota una temperatura de - 14ºc. Siberià. Un dels records és aquesta bella imatge d'un rastre de fotja a la neu. En aquest altre hivern malagradós i rúfol, em plau oferir-vos-la, sense cap altra pretensió.

LA FOTJA MITRADA

Aquí teniu un retrat d'una de les primeres fotges banyudes mallorquines des del segle XIX. Amb les dessecacions de s'Albufera i del prat de Sant Jordi, i els abusos cinegètics, l'espècie es va extingir a l'illa, probablement abans del 1900. Fa quatre o cinc anys, en col·laboració amb la Generalitat Valenciana, n'hem duites a s'Albufera, on ja crien. Que lleig, el nom, banyuda! Atès que hi ha tradició de bisbes valencians a les Balears, i que l'afegit porprat al capellet de l'au pot recordar una mitra, hom es temptat de proposar un neo-nom per a les recuperades fotges: fotja episcopal, o fotja mitrada. Vos agrada?

Anau a veure-les; S'Albufera és avui el lloc d'Europa on és més fàcil veure aquesta rara espècie en llibertat.

L'esllavissada de s'Alcadena

Enguany hi ha hagut una alta freqüència de canvis al relleu insular, efecte de l'energia atmosfèrica (pluges, neu, vents) s'allibera la tel·lúrica. Avui m'he acostat a S'Alcadena, per veure de més aprop la gran esllavissada, visible des de l'autopista. Un impacte brutal! Un immens triangle del penyal s'ha desprès, arrasant moltes quarterades de bosc a la falda del puig. Les imatges estan fetes del camí de Lloseta als Tossals. L'erosió, com l'evolució, combina els efectes graduals imperceptibles amb incidents puntuals d'un gran efecte. La cicatriu del penyal i la nova rosseguera, disforja, seran pràcticament permanents al paisatge del Raiguer!

El passat cap de setmana (per cert...no hauria de ser cua de setmana?) vaig ser a Formentera, on s'havia organitzat una trobada amb majors per parlar de gran fauna. Un indici de la certesa del tòpic de la longevitat formenterenca: el president de l'associació de tercera edat (amb vuit cents socis!) té entre aquests al seu pare! M'impresionaren moltes coses, moltes dites, moltes expresions: en Jaume Escandell Marí referia amb precisió com el seu sogre li contava haver trobat caminets de tortugues marines (indici evident de nidificació) a les platges de Trucadors; En Vicente Marí Escandell, en canvi, havia sentit la mateixa cosa de boca del seu pare, i de les platges de Migjorn. En Pepe Formiga n'havia comptades més de cinquanta assolellant-se un dia de calma (sempre amb el cap el direcció al sol, ens deia) des d'un sol punt, algunes milles al sud de l'illa. Tots els assistents -per cert, en paritat de sexes- manifestaven un transparent entusiasme per la qualitat gastronòmica de la tortuga marina! Els primitius de Formentera -deia en Pepe- menjàvem tortugues i virots, però ho fèiem d'una manera sostenible, si avui van a menys és pels "marrajeros" o per la contaminació, naltros ho havíem fet sempre, i sempre n'hi havia molts, tant de tortugues com de virots. L'auto denominació de primitius per referir-se als de tota la vida es va repetir diverses vegades.
A la vista del vertiginós ritme de canvi de l'illa (demogràfic, econòmic, cultural i social) s'entén la mar de bé l'ús del terme "primitius" pels autòctons, i hom assumeix -amb una punta de recança i d'orgull- que forma part d'aquesta categoria: és poc probable que en deu o quinze anys n'hi hagi cap, d'interès, pels virots, pels vellmarins o per les tortugues. Ni tant sols -en el darrer exemple- des del punt de vista gastronòmic!

Auguris pel 2009

Hem iniciat fa poc l'Any Darwin (200 de la naixença de l'autor de l'explicació de la selecció natural com a motor evolutiu, 150 de la publicació de la seva obra cabdal). Una nova volta al Sol, un nou calendari, un nou lapse temporal per als afanys, els treballs, les emocions... El gall metàl·lic de la nostra teulada assistia, impàvid, al devessall pirotècnic de la nit de Cap d'any. Una imatge per a desitjar-vos, amb retard però amb sinceritat, un bon any nou a tots!