Follow by Email

dimarts, 3 de febrer de 2009

El passat cap de setmana (per cert...no hauria de ser cua de setmana?) vaig ser a Formentera, on s'havia organitzat una trobada amb majors per parlar de gran fauna. Un indici de la certesa del tòpic de la longevitat formenterenca: el president de l'associació de tercera edat (amb vuit cents socis!) té entre aquests al seu pare! M'impresionaren moltes coses, moltes dites, moltes expresions: en Jaume Escandell Marí referia amb precisió com el seu sogre li contava haver trobat caminets de tortugues marines (indici evident de nidificació) a les platges de Trucadors; En Vicente Marí Escandell, en canvi, havia sentit la mateixa cosa de boca del seu pare, i de les platges de Migjorn. En Pepe Formiga n'havia comptades més de cinquanta assolellant-se un dia de calma (sempre amb el cap el direcció al sol, ens deia) des d'un sol punt, algunes milles al sud de l'illa. Tots els assistents -per cert, en paritat de sexes- manifestaven un transparent entusiasme per la qualitat gastronòmica de la tortuga marina! Els primitius de Formentera -deia en Pepe- menjàvem tortugues i virots, però ho fèiem d'una manera sostenible, si avui van a menys és pels "marrajeros" o per la contaminació, naltros ho havíem fet sempre, i sempre n'hi havia molts, tant de tortugues com de virots. L'auto denominació de primitius per referir-se als de tota la vida es va repetir diverses vegades.
A la vista del vertiginós ritme de canvi de l'illa (demogràfic, econòmic, cultural i social) s'entén la mar de bé l'ús del terme "primitius" pels autòctons, i hom assumeix -amb una punta de recança i d'orgull- que forma part d'aquesta categoria: és poc probable que en deu o quinze anys n'hi hagi cap, d'interès, pels virots, pels vellmarins o per les tortugues. Ni tant sols -en el darrer exemple- des del punt de vista gastronòmic!