Follow by Email

diumenge, 23 d’agost de 2009

Cementiri viu


Els Toraja, habitants de les terres altes de Sulawesi (la major de les Célebes, a Indonèsia) tenen costums funeraris espectaculars, que fins i tot generen un cert turisme d'aquesta mena (Il faut tour pour faire un monde, diuen els francesos). Les sepultures dels nins no desmamats -albats se'n deien a casa nostra fa dues generacions-, que no han estat impurificats amb la ingesta d'aliments criats a la terra, té lloc a un arbre determinat, aprop del poble, al qual s'obrin petits caus a l'efecte. El petit cadàver s'hi encabeix amb un drap blanc, o fins i tot sols algun element d'aquest color a nas o boca. La tomba es cobreix amb fibra vegetal, i els dies a venir, la família rega l'arbre, tot arreu. L'espècie va ser seleccionada per la saba dolça o el fruit blanc (gen. Bombax) i s'espera que les aus, ingerint-ne el fruit, s'emportin al cel l'ànima del difunt. Amb el temps (i el favorable clima tropical), l'arbre clou la ferida, de la que queden sols lleus cicatrius a l'escorça d'aquest cementiri viu, que pot rebre, al llarg dels anys, centenars de cossets. La integració de la mort i la vida és literal! Estar sota un d'aquests arbres, al qual es veuen diferents estadis del procés, resulta ben emocionant; no n'hi ha cap al mon, de cementiri més bell i poètic.

1 comentari:

Cosme Morillo ha dit...

La canción de Raimon dice " de la terra venim, a la terra irem" pero esta forma de enterramiento cortocircuita el ciclo y se reintegran directamente a la vida. Extraordinario.