L'uròleg que em va intervenir m'ha detallat una història esfereïdora: li vaig demanar què passava, abans de la cirurgia, amb mals com el meu. Eren, generalment, mortals, i amb una mort terrible: amb la impossibilitat d'orinar, la bufeta acabava rebentant... Això podria passar pels tumors prostàtics o per pedres a la bufeta. Curiosament, el jurament hipocràtic prohibia els metges de practicar l'única intervenció possible: obrir, tallant el ventre fins al distès dipòsit. Si eren càlculs i sortien sencers, el pacient es podia salvar. Si era altra la causa del mal, o els càlculs es trencaven, no hi havia res a fer. El jurament reservava aquesta arriscadíssima intervenció als talladors, especialistes en la matèria. Encara, en un vell diccionari, hi he trobat la definició d'aquests professionals.
El Dr. Ozones m'ha explicat que un rei de França, afectat del mal, va fer venir el millor tallador del seu temps des d'Itàlia, i va voler comprovar la seva perícia: vint-i-set malalts plebeus foren intervenguts. Es salvaren tots, de manera que el rei es va confiar a les bones mans de l'italià. Però no ho varen ser prou, bones, i el rei va morir a conseqüència de l'operació.
N'estic ben content, de viure al segle XXI!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada