Follow by Email

dimarts, 11 de novembre de 2008

En Pedro, dels "Santos Inocentes" a Son Dureta.

Com sabeu els pocs lectors del blog, he passat una setmana a Son Dureta per una reparació important "de sa posteta", que ha anat bé.
He compartit cambra amb un personatge de novel·la de'n Delibes, un andalús que no deu arribar als 60, víctima de la beguda i del tabac, amb un bon fons i una simpatia sensacionals. Escarransit, cap pelat, orelles de llebre i uns ullots blaus tan grans com la seva capacitat per exagerar. Como estamos hoy, Pedro? - Si no fuera por las bolsas (pronunciat ra borza) me iba yo a correr perdigones... Las bolsas eren dos drenatges renals, un de bufeta i els serums, que cada cop que havia d'anar a l'excusat s'embolicava com una sandàlia romana, per a desesperació de les infermeres. M'explica desprès la tècnica, de "correr perdigones", que no és altra cosa que encalçar polls de perdiu i que té els seus secrets. N'hi ensenyà el pare. Com també a posar llaços per conills. De fet, em contà haver passat una setmana a la presó ja fa anys, quan els civils l'aplegaren amb 80 peces a una finca de Badajoz i no pogué fer front a la multa. El cap de setmana, el deixaren anar a casa, estava emocionat de poder gaudir del menjar de la mare, i feia comptes ... anar a tallar llenya! Quan va tornar em va dir que no, que de llenya no n'havia pogut fer, embarassat de tubs i bosses, però que havia podat quatre palmeres (idò!), i havia deixat parats mitja dotzena de garbellets, per tal que el seu company gaudís de "pajaritos fritos" Contava que ell, al camp, no ha passat gana mai, que de caragols, herbes i fins i tot sargantanes, es pot viure perfectament.
Veiem a la tele (que mantenia encesa 24 h., perquè el sistema és activar l'aparell amb 3 euros, i valen per tot un dia, i no és cosa de tudar diners, si es paguen 24 h., es manté 24 h. -afortunadament, sense so a la nit!-) un documental del Serengueti ...pues yo estuve una vez en un sitio que hay toda clase de animales, que lo guardan más de veinte hombres a caballo, que le dicen el Coto Doñana...No li vaig demanar que hi feia, si córrer perdigons, parar llaços o posar garbellets.