LA MÀGIA DELS CARAGOLS RESUMIDA EN UN LLIBRE

   

  

    

«El profundo sonido que se origina al tañer un chanka u otra concha de caracol de cierto    tamaño a la que se haya perforado el ápice es el resultado de la vibración de la columna de aire contenida en su espiral, y la espiral es la única curva que puede crecer indefinidamente sin cambiar de forma, por lo cual representa mejor que ninguna otra cosa la idea de             expansión del Universo y el concepto de eternidad. Es possible que en este sonido se            encuentre el origen de la invocación sagrada om que, según el induismo, simboliza el           sonido primigenio con que empezó la Creación y la fusión con ella de quien la pronuncia.»

Valedor de Lozoya, A. 2025. Caracoles. Cien mil variaciones de la espiral. Ed. Doce Calles, S.L.

Amb Arturo Valledor de Lozoya, sense coneixer-mos personalment, tenim moltes coses en comú: col·laboram a Quercus des dels seus orígens, ens apassiona la natura, ens agrada la història i conèixer mon. En això darrer, ha estat a sis països i tres arxipèlags que jo tenc encara pendents (17 països i 4 arxipèlags els hem visitat els dos). I si jo me vaig decantar per les aus, ell ho feu pels mol·luscs, en concret sobre tot pels caragols, tant terrestres com aqüàtics. Recentment, ha publicat un gran llibre (en els dos sentits): Caracoles, cien mil variaciones de la espiral, d'Ediciones Doce Calles (Madrid). Vos en resumiré alguns punts, amb l'ànim que vos animeu a llegir-lo.

    Els llibres de natura ens ofereixen (els bons, vull dir!) l'oportunitat de la sorpresa, el gaudi de la descoberta, la fascinació de les mil cares de la vida. És el cas d'aquest volum. Certament, les conquilles han fascinat la humanitat des de que tenim l'espurna de l'emoció artística. Algun dels objectes ornamentals més antics que es coneixen són, justament, conquilles de mol·lusc usades com a ornament: Dues ciprees (les ciprees o porcellanes han estat relacionades amb la fertilitat: la seva apertura allargassada i replegada recorda certament un sexe femení, i la forma globosa, l'estat de gravidesa) d'època paleolítica (ens explica Arturo), demostren aquest interès dels nostres avantpassats, una a Anglaterra i una altra a França. El més sorprenent és que l'origen de les dues és el Mar Roig. Fa més de deu mil anys, els dos caragols feren un viatge de més de sis mil km., de ma en ma. Quins bescanvis o quines violències ocasionaren queda en el terreny de la imaginació. 

    Entre els moltíssims fets que el llibre descriu, vull resumir aquí, a tall d'exemple,  dos aspectes econòmics de les conquilles: el valor que han arribat a assolir, inclosos episodis especulatius tan absurds i abominables com altres excrescències de l’egoisme humà; i el seu ús com a moneda, tan vegada la més antiga i en tot cas, la més longeva de la història de la humanitat. Casi res  diu el diari!

Con Glòria del mar, Conus gloriamaris

    Valor econòmic: els objectes naturals pels quals s'han pagat més doblers són els ous de la Gran Alca (au extinta) i els Conus gloriamaris, un conus raríssim fins fa pocs anys. Al 1860 es considerava que valia deu vegades el seu pes en or, però trenta anys més tard se'n va vendre un a Alemanya per 24 vegades el que valia el que pesava en el metall preciós! El Museu de Ciències de Madrid en tenia un exemplar... a la caixa forta d'un banc. Circula una anècdota (sembla que apòcrifa), segons la qual un col·leccionista que ja en tenia un va adquirir-ne un exemplar a una subhasta, i el va destruir allà mateix per tal que el seu primer no tengués rival. Per posar un cas actual: Un chanka (un corn amb funcions religioses entre induïstes i budistes) sinistre (és a dir, amb l’helicoide inversa als exemplars normals) val 45.000 euros!

L'escalàrid 

preciós

   No és, ni de molt, un cas únic. El segle XVIII, l'escalàrid preciós era una raresa extrema: sols n'hi havia 3 a Europa, importats pels holandesos des de l'Índic. Cosme III de Médicis en va pagar l'equivalent del sou anual d'un funcionari de l'època. Sembla que varen circular exemplars de "botiga de xinos": hi havia artesans orientals capaços de falsificar-los... amb farina d'arròs! Els col·leccionistes devien quedar ben fotuts quan els netejaven, ja que resultaven sol·lubles. Tal vegada, ens informa l'autor, la historieta és més sensacional que vertadera; el cas és que avui se pagaria més per una falsificació que pel que val un exemplar natural. Veig a internet que es pot adquirir per  menys de 10€...Sic transit gloria mundi!

 Encara més interessant me sembla l'ús monetari de certes espècies. De fet, una petita ciprea índica té el nom científic eloqüent de Monetaria moneta. És el kaurí, usat com a mínim des del 1200 abans de Crist (a la Xina). Aquest caragolet, de talla molt manejable (de 2 a 3 cm), prou abundant a l'Índic, ha estat en ús fins al s. XX, per tant, de l'ordre de 2.500 anys. Com destaca l'autor, no es podreixen, no es cremen, no agraden a les rates, són bones de transportar i males de falsificar.

S'han usat pràcticament a tota Àssia i Àfrica. Els àrabs n'estengueren molt l'ús: en portaren 500 milions a Àfrica entre els segles XVI i XVII. Londres i Àmsterdam n'eren grans mercats. Circularen pel Canadà. Eren la moneda per la compra d'esclaus, quan a mitjans del segle XIX una sola companyia alemanya enviava 14 naus a l'any a Zanzíbar per proveir-se'n. Es calcula que a la dècada de 1850 passaren per l'illa 35.000 tones de ciprees. En valen compareixer a llocs insòlits, com Escòcia, quan hi va naufragar el Glendowra, que en duia 600 sacs per al mercat africà. Durant anys, la mar en va treure a les platges. S'obtenien a alguns atolls de l'Índic, on els nadius submergien palmes de cocoter, que en quedaven estibades en pocs mesos. Bengala n'era el gran centre de distribució, un poc la Reserva Federal d'un temps. En definitiva, és la moneda que s’ha utilitzat més temps i en més països del mon. Al llibre hi trobareu molts més detalls i referències a altres conquilles usades com a moneda.

Certament, és un volum sensacional per a conèixer no sols la biologia d’aquests animals (amb capítols sobre morfologia, conservació, sexualitat, etc) sino també la seva intensa relació amb els humans, de la qual hem senyalat dos exemples. L’erudició del Dr. Valedor queda palesa en l’evocació de moltes desenes de personatges retratats en el llibre, pel seu interès envers aquests essers, des dels himbas o els tibetans fins a Darwin o Pilsbry, autor de més de 3.000 articles científics i descriptor de 5.600 tàxons!. D’altra banda, l’autor demostra també la seva habilitat fotogràfica, i ens presenta centenars d’imatges de cargols marins, terrestres i d’aigua dolça, una mostra colossal del barroquisme de la naturalesa. (Les que veis aquí són tretes del llibre)

Conclusió: una excel·lent oportunitat per a gaudir de la bellesa d’aquest grups d’organismes i la sorpresa de les molt diverses maneres amb que les persones els hem admirat i utilitzat fins avui.