S’Albufereta i «Los santos inocentes»
Als anys 60 i 70, mun pare formava part del grup de caçadors que tenien llogada s’Albufereta com a cacera, cosa que me va permetre conèixer ben de prop no sols aquest extraordinari espai natural, sinó també les persones que s’hi relacionaven. Vist amb perspectiva, tan interessant és un aspecte com l’altre. Dels valors naturals, hi ha publicacions i informacions prou extenses, i no m’hi entretindré; en canvi, del petit univers humà se n’ha escrit poc o gens, i em sembla lamentable que se’n perdi la memòria. Que aquestes notes siguin una petita contribució en aquest sentit.
Mon pare, en segon terme, en Miquel Gelabert (a) de Gaita
L’ànima del grup de socis era un personatge extraordinari, en Miquel Gelabert, de Gaieta, majoral de s’Albufera, hiperactiu, entusiasta i cordial amb tothom. Era un gran coneixedor de les zones humides i de la Serra i gran amic de mumpare. Cuiner i gastrònom popular, tant li era rostir un bou sencer com elaborar unes postres sorprenents a base de capolar maduixes i taronges a grapades (No passeu pena -deia- me rent les mans... en acabar!). Organitzava cada any una caçada a Míner, on s’havia de pujar a peu i s’hi feien perdius en abundància. Contava que s’hi havia refugiat el batle republicà de Campanet quan la sublevació del 36, que hi pujaren falangistes per assassinar-lo però no el saberen identificar; ell es va fer passar pel pagès de la possessió i acabaren dinant plegats i disparant per fer punteria amb les bales que li tenien destinades.
Una de les millors anècdotes de’n Miquel és que va fer de «secretari» d’en Franco quan el dictador va anar a s’Albufera a matar ànneres. Bé li havien dit que l’havia de tractar amb respecte, com a «Excelencia», però en Miquel va fer el que va poder: el general va fallar el tir a un cap-blau i el seu ocasional secretari el va voler aconhortar: «Majestad, no lo ha tomado, però lo ha engronsado!».
El grup que reunia en Miquel per llogar caça i pesca de s’Albufereta no era molt gran, i bàsicament l’integraven alguns caçadors poblers i de Campanet (el seu poble). Caçaven molt poc; algun aguait vespertí i, sobre tot, una o dues grans tirades a les fotges a l’hivern, quan n’hi havia una gran quantitat, normalment més d’un milenar. Aquest dia, es reunien desenes de caçadors, la major part convidats i no pocs d’alta rellevància social («La escopeta nacional»). Una flotilla de barquets els repartia en els aguaitadors, precàries plataformes de fusta repartides entorn del llac, on havien d’esperar molt de temps a que tothom fos «a puesto» i un afortunat designat a l’efecte s’arrambàs al gran esbart d’aus negres per fer-les alçar amb un tir. Si anava bé, les fotges atemorides voltaven vàries vegades sobre la línia de caçadors, que en tomaven a centenars. Però de vegades volaven directament a la mar, i n’escapaven quasi totes. Evocaré dos succeïts: el primer és el cas d’un caçador enravenat de fred, que va voler espassar-se’l fent bots sobre l’aguaitador; la fusta va passar per ull de manera que l’home va haver d’esperar el barquet en remull, aguantant l’escopeta sobre el seu cap. L’altre té connotacions més dramàtiques: un any l’encarregat de fer alçar l’esbart va ser un jove de catorze anys, de Son Ferriol amb un gran prestigi de caçador jove, en Pepín. Mesos més tard, un garriguer de la marina de Llucmajor li va donar bala, en sorprendre’l caçant amb el seu pare dins d’un vedat. El va ferir greument -record el seu pare, plorant a llàgrima viva quan ho contava a ca nostra-, però ho superà... per morir al cap de poc temps en un accident de motorino.
Entre els socis, record en Pere de Son Garreta, un campaneter molt més addicte al plats a taula que a l’escopeta, i un pobler, Panxa de mal nom, professional de fer pous al que tenia un gran respecte: havia hagut de treure una o dues vegades pagesos morts -asfixiats- dins de pous que enfondien per arribar a les vetes d’aigua. En Pep Perelló, de Llubí, que havia fet dobbers amb el contraban de tabac abans de dedicar-se a la construcció era un altre dels socis.
En realitat, la caça era quasi secundària: la gran funció de s’Albufereta era reunir a la casa taulades de socis, famílies i convidats en tiberis dignes de la més hedonista tradició llatina. Ben sovint, en Miquel n’era el cuiner i quasi sempre la menjada s’iniciava amb una platada d’anguiles frites, sacrificades just abans de cuinar-les; impressionava com els bocins recinglaven dins l’oli, com a cues de dragó. Les feien coentes, molt coentes. El cuiner es disculpava: mentres estava en una altra cosa, cada un que passava prop de la pella hi afegia un grapat de prebes de cirereta. En resultat era sensacional: ens queien les llàgrimes a cada mossegada, però mai vaig veure que en quedàs ni un bocí.
Els peixos es capturaven amb morenells o amb una parança en el canal principal, crec. En qualsevol cas, es mantenien en un viver, prop de la casa. Una part es venia, i amb la treta de les anguiles, els socis quasi tenien pagat el lloguer.
Tenc el record d’una pescada memorable: un horabaixa -jo devia tenir deu o dotze anys-, mumpare me va fer acompanyar-lo a una operació singular: s’havia organitzat la treta d’anguiles d’un tram del Rec. El procediment era senzill i efectiu: a base de pedres i fang, es tancava el canal a part i banda d’un gorg més fondet (que els pescadors coneixien), es treia l’aigua a poalades i just quedava agafar les anguiles dins del llot. Senzill, efectiu... i brut! Entre esquitxos, caigudes dins l’aigua i estirades per aglapir els peixos, tot el personal acabava completament reboçat de fang i llim, negre i d’olor molt aspre. Vaig tenir un èxit inesperat: aquell nin ciutadà, de mans tendres, aconseguia agafar les anguiles més fàcilment que els pagesos, ja que s’esmunyien fàcilment de les seves mans, de calls com cuiro. N’agafarem un sac, i acabarem tots a la mar, per rentar-mos d’aquella pasterada pudenta.
També eren magnífiques les pescades nocturnes amb fitora: navegàvem de nit, amb un petromax, en silenci (l’habilitat del barquer amb la crossa era fonamental) i era qüestió d’habilitat i reflexos enganxar el peix amb l’estri. Peix o rata: en vaig veure captura més d’una, molt apreciades pels poblers aleshores.
Na Dora, pescant a l'encesa a s'Albufera
La casa estava a disposició dels socis qualsevol dia, tret d’un per setmana, crec que el divendres a vespre. Aquest estava reservat al senyor, de qui parlaré su ara, que en gaudia sense testimonis. Males llengües deien que hi anava en bona companyia, inclòs el marit de la mateixa.
El senyor era el capellà Paraire, Mn. Melcior Tugores, un autèntic homonot pobler, propietari de s’Albufereta amb uns parents seus mureros, fins que la Llei de Costes els va reduir a la categoria de concessionaris. El Paraire compareixia així mateix els dies de les tirades de fotges, i era allò que a Sicília en diuen un home de respecte. Vaig visitar-lo a ca seva a principis dels anys 80 (més avall donaré detalls), i ens va rebre a un despatxet amb una ostentosa caixa fort a la seva esquena, i un plànol de la Marjal poblera davall el vidre de la seva taula, on estaven remarcades en color les parcel·les de la seva propietat. Mn. Melcior era una institució a la política local (Cap de la UCD, enfrontat amb el batle Serra), fins a la quebra de la Cooperativa (1988??), quan un vespre uns pagesos ressentits l’esperaren a un carreró fosc i l’atuparen de valent. Llavonces anà a viure a Palma. El vaig visitar allà, en el moment que s’Albufereta anava a ser declarada Reserva a la primeria d’aquest segle, ja que considerava que n’havia de tenir tots els detalls i ser escoltat. Per discutir el cas, en va treure un plànol, que era ni més ni manco que un original d’en Bateman, l’anglès que va liderar el projecte de dessecació de «sa Bufera Gran», com en deien per distinguir-la de la seva.
Segons contava en Miquel, el comportament escandalós del Paraire va alarmar el Bisbe, que el convocà a Palau per recriminar-li. Mentres el Bisbe perorava, Mn. Mercior va començar a mirar les parets.
- I ara, Mossèn, que cercau?
- Un clau ganxo per penjar això!
Va contestar el pobler agafant-se la sotana ostentosament. La reconvenció episcopal va acabar sense conseqüències.
Anys més tard, vaig llegir o sentir que Mn. Tugores s’havia posat corretjades feixistes i pistola sobre la sotana l’any 36, i que va ser un dels principals acusadors del capellà Alomar, que va ser afusellat.
L’estadà de la casa era un pobler esquifit, magre i fibrós, que jo veia com a essència humana de s’Albufereta, en Toni, el garriguer. Hi va viure molts d’anys, la coneixia pam a pam, duia el maneig de la pesca i s’hi movia amb el barquet amb total agilitat. Mai el vaig veure fora boina. Era l’assistent dels caçadors, ajudava a la cuina i mantenia l’habitacle en un estat de relativa netedat. La porta d’accés al pis, on habitava, la tenia literalment coberta de calendaris « de femelles», com es denominaven aleshores. La cobertura tèxtil de les protagonistes era tan limitada com permetia la censura. Un dia, l’esposa d’un soci, escandalitzada per aquella col·lecció d’exhibicionistes, les va arrabassar i les cremà a la foganya, aprofitant l’absència del garriguer. Quan aquest va tornar, ben aviat va reconstruir la múltiple mostra, amenaçant de substituir-la per imatges encara més escabroses si tornava haver-hi alguna púdica intervenció i, per més seguretat, va disposar una bona estampa de sant Antoni al centre de l’harem de paper, perquè li guardàs. Fos per l’amenaça o per el sant patró dels poblers, no va haver-hi cap més destrucció. Va arribar un dia que va comprar un motoret, per poder anar a Sa Pobla i a poc li costa la pell: li havien recomanat que circulàs pel mig (del carril) i va interpretar que havia d’anar pel centre... de la carretera. No, i jo ja ho trobava, que es cotxos me feien aprop!!
Si en Toni era l’ànima masculina de s’Albufereta, la femenina era una poblera de soca-rel, Madò Pixeris. Feinera, intel·ligent i alegre, Na Pixeris -que habitava prop- solia ajudar a preparar les menjades i devia ocupar-se de les escurades i neteges més a fons. Participava amb el seu enginy en tots els debats, cantava si convenia i l’he arribada a veure ballar damunt la taula, per alegria general. Deien, amb admiració, que havia tengut un notari per amant, que la va dur a Paris i tot.
Sols la vaig veure seriosa, molt seriosa, una vegada. S’Albufereta era un autèntic centre social obert a qualsevol iniciativa dels socis o familiars, i vaig aprofitar-la perquè, a principis dels 80, en Gabriel Janer Manila pogués entrevistar alguns personatges de la contrada per recollir-ne els records de la guerra. Na Pixeris va explicar, entre altres coses, com havia acompanyat dones pobleres al cementiri de Palma, a remenar entre la roba ensangona dels assassinats per veure si en trobaven dels seus marits. Aquell dia, de rialla, no n’hi hagué cap.
Ara ve el record més cru, el que situa s’Albufereta a l’òrbita del Cortijo de la Marquesa magistralment retratat per Delibes a la novel·la que he recordat al títol: a s’Albufereta pasturava una guarda de vaques, confiada a la supervisió d’un pobre al·lot amb síndrome de Down, del qual no vaig saber mai el nom. Aquell jove vivia en unes condicions infrahumanes, a l’estable, amb el propi bestiar. Un pic cada mes, Na Pixedis, compadida, li tallava els cabells i les ungles i en rentava dins d’un canal (estiu o hivern). En una ocasió, una vaca es va negar i el propietari de la guarda (n’ignor la identitat), va pegar una tal pallissa al pobre pastor que el va deixar per mort. D’aquella se’n va refer, i no sé gens quin va ser el seu destí. No era un cas únic, ni de molt: en aquells anys, un dia jo havia parat unes xarxes japoneses a la zona de Maristany, prop d’Alcúdia, per anellar aucells. Vaig veure amb espant que entrava un pastor amb una guarda d’ovelles cap a elles. Hi vaig anar corrent, per pregar-li que controlàs els animals. Va ser impossible comunicar-mos: era també un minusvàlid mental, les baves li queien de la boca i s’expressava de manera gutural. Mallorca, segona meitat del segle XX.
L’intent d’urbanització
Situem-nos a principis dels anys 80. En Xesc ocupava la presidència del GOB Mallorca i va ser requerit per Emilio Alonso a assumir la primera direcció general de medi ambient, en el Consell General Interinsular, on el socialista era conseller d’Ordenació del Territori (es deia que la dreta li havia concedit una responsabilitat tan important perquè no sabien ben bé que era, això de l’ordenació del territori). Un càrrec, el d’en Xesc, exercit ad-honorem, sense retribució econòmica! Amb aquestes, boten les alarmes: un advocat inquer ( de Cas Grassos) convoca el GOB a una reunió per explicar-mos (santa innocència!) que hi havia un projecte molt interessant d’una companyia sueca que volia convertir s’Albufereta en una urbanització marina de luxe, on els propietaris podrien amarrar els seus vaixells a la porta de casa. Ens demanava al menys tolerància; al cap i a la fí, argumentava, allò valuós era Sa Bufera Gran, o sa Dragonera, s’Albufereta no s’ho pagava...
En Xesc amb n'Emilio Alonso, en un sopar commemoratiu
S'Albufereta era ben coneguda pels naturalistes mallorquins: el caràcter de soci del meu pare m'hi donava accés, i la vaig fer visitar a molts dels meus amics. En deix unes imatges testimonials.
Amb Pere Bosch
Amb el Dr Castelló, profesor de zoologia de la UB
En Xesc m'ajuda a la maniobra
Amb Nuria Ferrer i Eulàlia Velasco
Ens va faltar temps, en Xesc i jo, per partir cap a sa Pobla a veure Mn. Melcior, un home de cultura, se suposava. El capellà respectava molt al pare de’n Xesc, D. Francesc de B. Moll, i jo hi tenia confiança a través del meu pare. Li argumentarem contra el projecte (que fins i tot implicava desplaçar la carretera d’Alcúdia al port de Pollença, lògicament) però l’oferta econòmica era engrescadora, i no va atendre a raons. Allò, deia, es duria a terme perquè era un gran projecte que convertiria un aiguamoll malsà en una font de riquesa. No hi va haver manera, va ser una reunió inútil. Acabarem correctes, tant que el Paraire es va treure el meu llibre d’aucells de les Balears i me va demanar una dedicatòria. Ho vaig fer amb gust: vaig escriure més o menys que esperava que ens ajudàs a protegir s’Albufereta. En Xesc va somriure en llegir-ho. El capellà no.
Al cap de pocs mesos, aquell primer i únic govern de concentració del Consell General Interinsular va acabar amb la dimissió dels consellers socialistes (Emilio Alonso i Fèlix Pons) amb l’argument que l’ens no havia volgut aturar el projecte de s’Albufereta (la proximitat de les primeres eleccions autonòmiques també va tenir a veure) i en Xesc va deixar de ser director general.
Va substituir n’Emilio en Miquel Pascual, aleshores de la UCD, que finalment va impulsar unes normes subsidiàries sobre els espais naturals amenaçats de les Balears que protegien transitòriament s’Albufereta fins a una futura decisió definitiva. Aquelles normes afectaven tots els espais en litigi (Sa Dragonera, s’Albufera i s’Albufereta, Ses Salines, Es Grau, etc) amb una excepció que va dur coa: es Trenc. Però aquesta ja és una altra història...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada