L'uròleg que em va intervenir m'ha detallat una història esfereïdora: li vaig demanar què passava, abans de la cirurgia, amb mals com el meu. Eren, generalment, mortals, i amb una mort terrible: amb la impossibilitat d'orinar, la bufeta acabava rebentant... Això podria passar pels tumors prostàtics o per pedres a la bufeta. Curiosament, el jurament hipocràtic prohibia els metges de practicar l'única intervenció possible: obrir, tallant el ventre fins al distès dipòsit. Si eren càlculs i sortien sencers, el pacient es podia salvar. Si era altra la causa del mal, o els càlculs es trencaven, no hi havia res a fer. El jurament reservava aquesta arriscadíssima intervenció als talladors, especialistes en la matèria. Encara, en un vell diccionari, hi he trobat la definició d'aquests professionals.
El Dr. Ozones m'ha explicat que un rei de França, afectat del mal, va fer venir el millor tallador del seu temps des d'Itàlia, i va voler comprovar la seva perícia: vint-i-set malalts plebeus foren intervenguts. Es salvaren tots, de manera que el rei es va confiar a les bones mans de l'italià. Però no ho varen ser prou, bones, i el rei va morir a conseqüència de l'operació.
N'estic ben content, de viure al segle XXI!
dimecres, 26 de novembre del 2008
dimarts, 11 de novembre del 2008
En Pedro, dels "Santos Inocentes" a Son Dureta.
Com sabeu els pocs lectors del blog, he passat una setmana a Son Dureta per una reparació important "de sa posteta", que ha anat bé.
He compartit cambra amb un personatge de novel·la de'n Delibes, un andalús que no deu arribar als 60, víctima de la beguda i del tabac, amb un bon fons i una simpatia sensacionals. Escarransit, cap pelat, orelles de llebre i uns ullots blaus tan grans com la seva capacitat per exagerar. Como estamos hoy, Pedro? - Si no fuera por las bolsas (pronunciat ra borza) me iba yo a correr perdigones... Las bolsas eren dos drenatges renals, un de bufeta i els serums, que cada cop que havia d'anar a l'excusat s'embolicava com una sandàlia romana, per a desesperació de les infermeres. M'explica desprès la tècnica, de "correr perdigones", que no és altra cosa que encalçar polls de perdiu i que té els seus secrets. N'hi ensenyà el pare. Com també a posar llaços per conills. De fet, em contà haver passat una setmana a la presó ja fa anys, quan els civils l'aplegaren amb 80 peces a una finca de Badajoz i no pogué fer front a la multa. El cap de setmana, el deixaren anar a casa, estava emocionat de poder gaudir del menjar de la mare, i feia comptes ... anar a tallar llenya! Quan va tornar em va dir que no, que de llenya no n'havia pogut fer, embarassat de tubs i bosses, però que havia podat quatre palmeres (idò!), i havia deixat parats mitja dotzena de garbellets, per tal que el seu company gaudís de "pajaritos fritos" Contava que ell, al camp, no ha passat gana mai, que de caragols, herbes i fins i tot sargantanes, es pot viure perfectament.
Veiem a la tele (que mantenia encesa 24 h., perquè el sistema és activar l'aparell amb 3 euros, i valen per tot un dia, i no és cosa de tudar diners, si es paguen 24 h., es manté 24 h. -afortunadament, sense so a la nit!-) un documental del Serengueti ...pues yo estuve una vez en un sitio que hay toda clase de animales, que lo guardan más de veinte hombres a caballo, que le dicen el Coto Doñana...No li vaig demanar que hi feia, si córrer perdigons, parar llaços o posar garbellets.
He compartit cambra amb un personatge de novel·la de'n Delibes, un andalús que no deu arribar als 60, víctima de la beguda i del tabac, amb un bon fons i una simpatia sensacionals. Escarransit, cap pelat, orelles de llebre i uns ullots blaus tan grans com la seva capacitat per exagerar. Como estamos hoy, Pedro? - Si no fuera por las bolsas (pronunciat ra borza) me iba yo a correr perdigones... Las bolsas eren dos drenatges renals, un de bufeta i els serums, que cada cop que havia d'anar a l'excusat s'embolicava com una sandàlia romana, per a desesperació de les infermeres. M'explica desprès la tècnica, de "correr perdigones", que no és altra cosa que encalçar polls de perdiu i que té els seus secrets. N'hi ensenyà el pare. Com també a posar llaços per conills. De fet, em contà haver passat una setmana a la presó ja fa anys, quan els civils l'aplegaren amb 80 peces a una finca de Badajoz i no pogué fer front a la multa. El cap de setmana, el deixaren anar a casa, estava emocionat de poder gaudir del menjar de la mare, i feia comptes ... anar a tallar llenya! Quan va tornar em va dir que no, que de llenya no n'havia pogut fer, embarassat de tubs i bosses, però que havia podat quatre palmeres (idò!), i havia deixat parats mitja dotzena de garbellets, per tal que el seu company gaudís de "pajaritos fritos" Contava que ell, al camp, no ha passat gana mai, que de caragols, herbes i fins i tot sargantanes, es pot viure perfectament.
Veiem a la tele (que mantenia encesa 24 h., perquè el sistema és activar l'aparell amb 3 euros, i valen per tot un dia, i no és cosa de tudar diners, si es paguen 24 h., es manté 24 h. -afortunadament, sense so a la nit!-) un documental del Serengueti ...pues yo estuve una vez en un sitio que hay toda clase de animales, que lo guardan más de veinte hombres a caballo, que le dicen el Coto Doñana...No li vaig demanar que hi feia, si córrer perdigons, parar llaços o posar garbellets.
dissabte, 1 de novembre del 2008
Les cadires del FRANTRUM
Conserv, i utilitzam, a casa tres cadires venerables (que ja han hagut de passar pel cal fuster en diverses ocasions!): eren a la casa d'estiueg d'unes ties del meu pare, i la germana d'aquest un dia em digué que eren les cadires del FRANTRUM. Anys a venir, l'amic Andreu Muntaner Dader (eficientíssim col·leccionista de documents, d'imatges, d'amics i de records) em va aclarir la història: el Frantrum era un vaixell alemany que va quedar bloquejat a Palma durant la I Guerra Mundial, i els mariners del qual varen anant venguent-ne el mobiliari per no morir de gana. Probablement va ser el rebesavi qui en va comprar tres peces, sencilles i belles: el respatller té esculpit un Eolus bufador i unes cues de sirena, ben evocadores. No he aconseguit escatir de quina fusta estan fetes. És ben segur, tanmateix, que tenen més d'un segle.
Quins mars navegaren, fins naufragar a l'illa? D'on era l'artesà que les va ornamentar? Que se'n feu, del mariner que les va vendre?
El vaixell es va passar cinc anys al port de Palma (degué quedar ben plomat!) i va formar part del botí de guerra que es repartiren els aliats. Va fer part del lot corresponent a França, i se'n perd la pista en els anys 20, quan hi queda incapacitat...
Molts d'amics que han estat a casa han sopat asseguts en aquesta històrica fusta, una història petita, que per xamba no ha quedat ignorada.
Quins mars navegaren, fins naufragar a l'illa? D'on era l'artesà que les va ornamentar? Que se'n feu, del mariner que les va vendre?
El vaixell es va passar cinc anys al port de Palma (degué quedar ben plomat!) i va formar part del botí de guerra que es repartiren els aliats. Va fer part del lot corresponent a França, i se'n perd la pista en els anys 20, quan hi queda incapacitat...
Molts d'amics que han estat a casa han sopat asseguts en aquesta històrica fusta, una història petita, que per xamba no ha quedat ignorada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)