dijous, 24 de desembre del 2009

Del Vedrà eivissenc al Vedrà sard...

La meva felicitació de Nadal serà, enguany, aquest "post", un enllaç per una lectura breu, molt curiosa, del que podríem denominar el Vedrà sard: Tavolara és un gran illot (o una petita illa) de relleu formidable, on habiten llegendàries cabres amb les dents d'or. Però el més fantàstic és la realitat: llegiu -si voleu- el breu resum de la història de l'illa, i probablement estarem d'acord que el nostre mon és per llogar cadiretes....

http://es.wikipedia.org/wiki/Tavolara#Historia

dilluns, 14 de desembre del 2009

Parlem dels vedraners


Dos mesos sense oferir res! Quin desastre!!

Parlem dels vedraners. Deu famílies eivissenques són co-propietàries de les illes del Vedrà i el Vedranell, amb seguretat els illots més bells i espectaculars de les Balears. Que aitals penyes siguin "finques" no ja independents, sinó compartides, ens indica la intensitat d'explotació dels recursos de les Balears en temps primer. S'hi obtenia carbó, fusta, ous de gavina, polls de virot i d'esparver (falcó marí), i s'hi mantenien, en estat semi silvestre, guardes de cabres. Avui sols aquest darrer ús és viu. Es sustenta no ja en la necessitat, afortunadament, sinó en la tradició. Els propietaris recorden com els seus majors anaven a l'illa al rem, resant durant la travessia, costum que relacionen amb el fet que mai s'ha produït cap accident greu en una activitat tan arriscada com agafar els cabrits sense ajuda de cans ni d'armes. Alguna de les famílies tenen fins i tot "mijurals" des Vedrà, gent pagesa amb qui comparteixen les ocasionals captures. Les captures són regides pel "vedraner major", elegit entre tots els co-propietaris.


Però el Vedrà és també un lloc singularíssim per la flora, amb tota una sèrie d'espècies rares i amenaçades. I, desgraciadament, una de les amenaces són les cabres, especialment si són massa abundants. Un conflicte que ja fa anys que dura, i que ha estat fins i tot objecte de debats parlamentaris. No és el moment ni el lloc de detallar-lo, sols volia evocar el cas de supervivència d'una tradició ancestral, a les Pitiüses del tercer mil·lenni, en una situació a la vegada relictual i vigorosa, ben igual que les espècies més rares de l'illot.