divendres, 28 de maig del 2010

Enhorabona, Andreu!


Si hi ha un naturalista entranyable a Mallorca, és D.Andreu Muntaner. Naturalista i ciutadà: el trobareu a presentacions de llibres, conferències, actes culturals de tota mena. Fa uns anys (crec que vint-i-quatre ja!) va deixar la pipa que li era característica, però mai la seva bonhomia. Tenc el gust de conéixer-lo fa més de quaranta anys i no l'he vist mai de mal humor ni tampoc -i això té un mèrit enorme en el gremi- parlar malament de col·legues!
Fa uns minuts, la Societat d'Història Natural, de la qual és soci fundador, li ha retut un petit homenatge, que mereix amb escreix, per la seva tasca científica -molt important en el camp de la geologia i la hidrologia-, per la seva tasca social -sense ell i gent com ell, que han dedicat temps altruistament a la societat, no la trendriem- i la seva generositat, en haver cedit gran part de la seva biblioteca naturalista i col·leccions científiques a la pròpia societat. N'Andreu gaudeix d'una salut envejable, una memòria excel·lent i una estimació general. N'és prova la presència de tres generacions de muntaners a l'acte de que vos parl, i de nombrosos -tal vegada no tant com hagués estat lògic- socis en aquest reconeixement.
Les seves paraules han estat ben pertinents, perquè no s'ha limitat a agrair, i a evocar alguna batalleta -que també, i avui tocava- sinó que ha fet propostes de feina, com a de treballar per una protecció legal sòlida dels jaciments quaternaris que queden, ja que n'ha vist destruir o esquilmar alguns dels més notables de Mallorca.
Gràcies, Andreu, i esper assistir d'aquí a sis anys al 90 aniversari pel qual ja ens has anunciat que et prepares. I al centenari, si no és que jo em mor abans!

divendres, 7 de maig del 2010

EL VIATGER MASSACRAT


La Biosfera és un garbuix de miracles. Avui en triaré dos: la capacitat migratòria d’un falquinyol i la magnitud de l’estultícia humana. Quan a l’au, l’he tenguda a les mans: el setembre de 2007, amb alguns col·laboradors, ens enfilarem pels penyals de Tagomago per accedir a alguns nius de falcó marí (l’esparver dels eivissencs), per tal d’anellar polls i dotar-ne alguns d’un diminut emissor que ens permetria seguir el seu viatge mitjançant un satèl·lit. El projecte va tenir èxit, i gràcies a aquesta tècnica sabem avui que els falcons marins cada any travessen la mar i el desert, fan la torniola per l’Àfrica tropical, es desplacen desprès cap a l’Est i sobrevolen el canal de Moçambic fins a Madagascar. Es coneixia la localitat d’hivernada, però els ornitòlegs pensàvem que el viatge era litoral. Que els falcons puguin alternar hàbitats tan diferents com la mar, el desert, les sabanes i les selves era desconegut. La tornada pot ser més divagant: n’hi ha que fan cap al nord (Kènia, Somàlia...) per entrar a la Mediterrània per Egipte, i altres divaguen fins a Mauritània, per arribar a les illes. El periple anual és de més de 18.000 Km. Quans milions de cop d’ala són necessaris per aquesta proesa?
Un falconet de Tagomago, tres anys més tard, ha completat tres vegades el seu immens periple: 54.000 km com a mínim. Més que tota una volta al món per l’equador! Arriba a la Mediterrània i es troba una mostra de la bestiesa humana d’aquesta mateixa magnitud: un dispar! Cal ser ignorant, insensible i bèstia per fotre un tir a un animal així. El nostre falconet acaba d’ingressar al COFIB, amb la cama trencada, on l’habilitat i l’estimació den Lluis i el seu equip li permetran reprendre la seva fenomenal divagació planetària.