El nostre besavi, Joan Mayol i Malondra, era veterinari, molt inquiet, amb notables coneixements de sanitat. Va escriure diversos opuscles, i va començar un gran diccionari de "las alteraciones y sofisticaciones de las sustancias alimenticias"del qual sols es va publicar el tom primer, que acaba, precisament, amb la veu "gorrión" (que com a substància alimenticia no deixa de tenir la seva gràcia!). Avui sols m'ocuparé d'una obra anterior:
El besavi havia estat designat vocal supernumerari de la junta provincial de sanitat, per fer front al problema. El mateix va patir aquella "horrible pestilencia, que sorbe la sangre de los europeos en las américas, y especialmente en Santiago de Cuba, donde reina endémicamente".
La descripció del confinament que es va fer a Ciutat és eloqüent, i no pot fer més que recordar-mos el que hem patit amb la COVID:
La malaltia era pràcticament desconeguda a l'illa (tot i episodis anteriors el 1804 i el 1821), i el Dr Mayol va fer-ne una definició prou dura:
Segueixen pàgines i pàgines de descripció dels símptomes, terribles: dolors generalitzats -com si la persona hagués estat colpejada amb una barra- hemorràgies bucals i nassals, vòmits negres, sanguinosos, que inunden el llit del malalt, color de la pell groc safranat, la intensitat del qual s'incrementa desprès de la mort, gangrenes dels órgans sexuals...Els malalts eren, escriu, víctimes del terror, la inquietud i l'estupor, fins al deliri, amb espasmes i convulsions.
La causa era, aleshores, desconeguda. Avui sabem que és una de les transmeses per picadures d'un moscard, però això no se sabia: creien que era causada per les emanacions pútrides de lloc embassats (el mateix creien de la malària, aleshores ben implantada a Mallorca). L'autor concreta amb precisió l'origen de la malaltia:
Es fa ressò del debat entre els metges que la consideren infecciosa contra els que la troben contagiosa, i es decanta pels primers. La relaciona amb el transport d'esclaus ("aglomeraciones que se dan en las embarcaciones que trafican en negros... buques conductores de negros"). El tractament era molt pobre i es basava en la quina.
L'epidèmia s'havia iniciat mesos abans a Barcelona, i per prevenir-ne l'entrada, es va establir un llatzaret provisional a Cabrera. Una gran part dels veins de Palma varen ser desplaçats a campaments, un en el "delicioso predio denominado Ca l'Ardiaca", altres als castells de Bellver i Sant Carles, als predis de Son Quint, Son Anglada i Son Muntaner (oberts a tal fí pels propietaris) i a la Font Santa:
Es desinfectaren carrers amb vernis (?) i aigua clorada, la zona més afectada (Santa Catalina), va ser desallotjada, i els carrers acordonats, i s'incrementaren guardies i serenos fins al nombre de 600, per evitar desordres i robatoris. Més disposicions:
Metges, cirugians i apotecaris treballaren sense retribució.
L'epidèmia va ser, afortunadament, curta, i va acabar el 27 de novembre (s'havia iniciat l'agost), i va deixar 224 morts. El fulletó acaba reproduïnt alguns texts oficials, i jo faré igual que l'altre Joan Mayol i vos deix aquí alguns fragments del ban del batle de Ciutat, D. Rafel Manera: