diumenge, 12 d’agost del 2012

Cròniques cambodjanes 1. TURISME DE GENOCIDI?

Cambodja ha sortit del malson d'una guerra civil fa pocs anys, desprès de l'horror incommensurable dels Kjemer rojos. Avui és un  país hospitalari, d'una gran bellesa i atractius ben diversos, el principal dels quals són els temples d'Angkor, que atreuen cada any alguns milions de visitants. L'esforç de la visita és més que justificat.

M'ha sorprès, però, la capacitat fagocitadora del turisme. Ja sabem que hi ha turisme religiós, cultural, esportiu, de sol i platja, sexual, de natura, fins i tot funerari (vegeu en aquest blog l'entrada de 2/8/09). A Zagreb estant, vaig tenir ocasió de tenir ofertes per una visita turística a Txernobil (amb equipament suposadament eficaç contra la radiació ¿Turisme de catàstrofe?). A Cambodja es visiten els camps de la mort, on els Kjmer massacraren els seus propis civils (es calcula que aquell règim maoista radical va acabar amb dos o tres milions de persones) i el centre de detenció de Tuol Sleng, on sols set de les 20.000 persones que hi foren interrogades varen sobreviure (abans havia estat una escola, avui és un museu d'aquell horror). Em sembla encertat conservar aquests testimonis històrics (com els camps de concentració nazis) i pens que una immensa majoria dels que els visiten no tenen cap component morbós en la seva decisió, i reben un impacte formatiu i de sensibilitat dur, però amb efectes positius. Res a objectar. El que em va sorprendre va ser trobar als mercadets turístics camisetes que reprodueixen els cartells d'advertència de camps minats (avui encara n'hi ha) en un país en que una de cada tres-centes persones està mutilada. O veure que hi ha bars de copes que tenen en sessió quasi contínua documentals de l'horror d'aquell règim monstruós, que va superar les més imaginatives ficcions d'Orwell.

dissabte, 2 de juny del 2012

No és tothom que hagi compartit un bot amb un vellmarí, o que hagi estat mossegat per ell. N'Enric Ballesteros sí, i ho conta en aquest llibre apassionant, on descubrireu com els peixos lessepsians canvien l'ecologia i els paisatges submarins de la Mediterrània oriental, com la primera platja regenerada de la història va ser a una illeta egea per un capritx de Na Cleopatra, o vos sorprendrà la magror de l'autor amb l'afició per la bona taula que demostra amb els seus comentaris! Els arguments que aporta en favor de la possibilitat de reintroducció del vellmarí a la Mediterrània occidental no són tampoc d'interès menor. És bo llegir aquest llibre, i és bo de llegir!

divendres, 3 de febrer del 2012

Il faut tout pour faire un monde!




L'expresió francesa m'agrada molt més que l'equivalent catalana (En aquest món hi ha d'haver de tot): tot és necessari per fer un món. M'ha vengut al cap fullejant el magnífic 16é volum del Handbook (Manual!), la primera obra que tracta totes i cada una de les espècies d'aus del Planeta, que devem a l'empenta, la constància i la solvència del Dr Del Hoyo, d'En Jordi Sargatal i En Ramon Mascort, entre altres. Doncs bé, en aquest volum es tracten diverses famílies de passeriformes, entre altres els emberícids, on figuren els pinsans de les Galápagos. Un d'ells, el Geospiza difficilis septentrionalis,-de les illes Wolf i Darwin, desertes i de poc més d'1km2- s'ha adaptat a beure sang de les aus marines. Pica la base de les plomes en muda i engoleix la sang de l'hemorràgia local que causa. Les dramàtiques fotos que m'he permès reproduir es deuen a Tui de Roy/Roving Tortoise.
Com pot haver evolucionat una tal conducta? Picant sobre paràsits -paparres-? Picant insectes sobre cadàvers d'aus marines? És especialment sorprenent que sols és practicada per una subespècie, a dues illes diminutes de l'arxipèlag. Sens dubte, la limitació dels recursos l'ha empès a trobar-ne un prou nutritiu que cap altre au del món explota d'aquesta manera (sols un altre pinçà de Galápagos beu sang de polls d'aus marines si en troba ferides, però no les causa).

dilluns, 2 de gener del 2012

Xalau d'explorar la costa d'Artà!


L'amic Cosme Aguiló, fora cap dubte ni un el millor toponimista de la història de les Balears, va publicar ja fa uns mesos el volum corresponent a la costa artana (Documenta Balear & Ajuntament d'Artà). N'he gaudit molt aquestes festes, ja que, de la butaca estant, he descobert innumerables racons entre S'Estany del Bisbe i el Cap de sa Paret. Els llibres d'aquest lingüista són mesells de dades, cultura i història, i no es limiten a la pura toponímia per tal com inclouen explicacions, opinions i fets que ha recollit de boca dels seus informadors, i observacions naturalístiques que ha fet en persona amb els exhaustius recorreguts de la seva matèria d'estudi. M'abelleix invocar aquí un exemple documentat al llibre: el viver de n'Amador, una curiosa construcció a la costa de La Colònia, feta edificar els anys 30 per l'amo de Morell per tal de conservar-hi peix i que la seva bella dona s'hi pogués banyar sense ser vista. L'esforç per recollir els topònims i les històries que els acompanyen és molt d'agraïr, i encara més si tenim present que amb la mort de cada persona d'edat es perd definitivament una informació dipositada sols a la seva memòria. Gràcies, Cosme, i que Déu et conservi les curolles!