S’Albufereta i «Los
santos inocentes»
En Xesc a Doñana, amb un "pato claudio"
El recent traspàs
d’en Xesc Moll, gran amic, m’ha duit a la memòria -entre
d’altres- vivències comuns relacionades amb s’Albufereta. Crec
que algú pot trobar-les interessants, de manera que n’he fet unes
pàgines. Deixaré per al final les que relacionen en Xesc amb el
prat; segurament ell hagués apreciat els prolegòmens que segueixen.
Als anys 60 i 70,
mun pare formava part del grup de caçadors que tenien llogada
s’Albufereta com a cacera, cosa que me va permetre conèixer ben de
prop no sols aquest extraordinari espai natural, sinó també les
persones que s’hi relacionaven. Vist amb perspectiva, tan
interessant és un aspecte com l’altre. Dels valors naturals, hi ha
publicacions i informacions prou extenses, i no m’hi entretindré;
en canvi, del petit univers humà se n’ha escrit poc o gens, i em
sembla lamentable que se’n perdi la memòria. Que aquestes notes
siguin una petita contribució en aquest sentit.
Mon pare, en segon terme, en Miquel Gelabert (a) de Gaita
L’ànima del grup
de socis era un personatge extraordinari, en Miquel Gelabert, de
Gaieta, majoral de s’Albufera,
hiperactiu, entusiasta i cordial amb tothom. Era un gran coneixedor
de les zones humides i de la Serra i gran amic de mumpare. Cuiner i
gastrònom popular, tant li era rostir un bou sencer com elaborar
unes postres sorprenents a base de capolar maduixes i taronges a
grapades (No passeu pena
-deia- me rent les mans... en acabar!).
Organitzava cada any una caçada a Míner, on s’havia de pujar a
peu i s’hi feien perdius en abundància. Contava
que s’hi havia refugiat el batle republicà de Campanet quan la
sublevació del 36, que hi pujaren falangistes per assassinar-lo però
no el saberen identificar; ell es va fer passar pel pagès de la
possessió i acabaren dinant plegats i disparant per fer punteria amb
les bales que li tenien destinades.
Una
de les millors anècdotes
de’n Miquel
és que va fer de «secretari»
d’en Franco quan el dictador va anar a s’Albufera a matar
ànneres. Bé li havien dit que l’havia de tractar amb respecte,
com a «Excelencia»,
però en Miquel va fer el que va poder: el general va fallar el tir a
un cap-blau i el seu ocasional secretari el va voler aconhortar:
«Majestad, no lo ha tomado, però lo ha engronsado!».
El
grup que reunia en Miquel per llogar caça i pesca de s’Albufereta
no era molt gran, i bàsicament l’integraven alguns caçadors
poblers i de Campanet (el seu poble). Caçaven molt poc; algun aguait
vespertí i, sobre tot, una o dues grans tirades a les fotges a
l’hivern, quan n’hi havia una gran quantitat, normalment més
d’un milenar. Aquest dia, es reunien desenes de caçadors, la major
part convidats i no pocs d’alta rellevància social («La
escopeta nacional»). Una flotilla de barquets els repartia en
els aguaitadors, precàries plataformes de fusta repartides entorn
del llac, on havien d’esperar molt de temps a que tothom fos «a
puesto» i un afortunat designat a l’efecte s’arrambàs al
gran esbart d’aus negres per fer-les alçar amb un tir. Si anava
bé, les fotges atemorides voltaven vàries vegades sobre la línia
de caçadors, que en tomaven a centenars. Però de vegades volaven
directament a la mar, i n’escapaven quasi totes. Evocaré dos
succeïts: el primer és el cas d’un caçador enravenat de fred,
que va voler espassar-se’l fent bots sobre l’aguaitador; la fusta
va passar per ull de manera que l’home va haver d’esperar el
barquet en remull, aguantant l’escopeta sobre el seu cap. L’altre
té connotacions més dramàtiques: un any l’encarregat de fer
alçar l’esbart va ser un jove de catorze anys, de Son Ferriol amb
un gran prestigi de caçador jove, en Pepín. Mesos més tard, un
garriguer de la marina de Llucmajor li va donar bala, en sorprendre’l
caçant amb el seu pare dins d’un vedat. El va ferir greument
-record el seu pare, plorant a llàgrima viva quan ho contava a ca
nostra-, però ho superà... per morir al cap de poc temps en un
accident de motorino.
Entre els socis,
record en Pere de Son Garreta, un
campaneter
molt més addicte al plats a
taula que a l’escopeta, i
un pobler, Panxa de
mal nom, professional de fer
pous al que tenia un gran respecte: havia hagut de treure una o dues
vegades pagesos morts -asfixiats- dins de pous que enfondien per
arribar a les vetes d’aigua. En
Pep Perelló, de Llubí, que havia fet dobbers amb el contraban de
tabac abans de dedicar-se a la construcció era un altre dels
socis.
La caseta de s'Albufereta, un referent de socio-fgastronomia popular
En
realitat, la caça era quasi secundària: la gran funció de
s’Albufereta era reunir a la casa taulades de socis, famílies i
convidats en tiberis dignes de la més hedonista tradició llatina.
Ben sovint, en Miquel n’era el cuiner i quasi sempre la menjada
s’iniciava amb una platada d’anguiles frites, sacrificades just
abans de cuinar-les; impressionava com els bocins recinglaven dins
l’oli, com a cues de dragó. Les feien coentes, molt coentes. El
cuiner es disculpava: mentres estava en una altra cosa, cada un que
passava prop de la pella hi afegia un grapat de prebes de cirereta.
En resultat era sensacional: ens queien les llàgrimes a cada
mossegada, però mai vaig veure que en quedàs ni un bocí.
Els
peixos es capturaven amb morenells o amb una parança en el canal
principal, crec. En qualsevol cas, es mantenien en un viver, prop de
la casa. Una part es venia, i amb la treta de les anguiles, els socis
quasi tenien pagat el lloguer.
Tenc
el record d’una pescada memorable: un horabaixa -jo devia tenir deu
o dotze anys-, mumpare me va fer acompanyar-lo a una operació
singular: s’havia organitzat la treta d’anguiles d’un tram del
Rec. El procediment era senzill i efectiu: a base de pedres i fang,
es tancava el canal a part i banda d’un gorg més fondet (que els
pescadors coneixien), es treia l’aigua a poalades i just quedava
agafar les anguiles dins del llot. Senzill, efectiu... i brut! Entre
esquitxos, caigudes dins l’aigua i estirades per aglapir els
peixos, tot el personal acabava completament reboçat de fang i llim,
negre i d’olor molt aspre. Vaig tenir un èxit inesperat: aquell
nin ciutadà, de mans tendres, aconseguia agafar les anguiles més
fàcilment que els pagesos, ja que s’esmunyien fàcilment de les
seves mans, de calls com cuiro. N’agafarem un sac, i acabarem tots
a la mar, per rentar-mos d’aquella pasterada pudenta.
També
eren magnífiques les pescades nocturnes amb fitora: navegàvem de
nit, amb un petromax, en silenci (l’habilitat del barquer amb la
crossa era fonamental) i era qüestió d’habilitat i reflexos
enganxar el peix amb l’estri. Peix o rata: en vaig veure captura
més d’una, molt apreciades pels poblers aleshores.
Na Dora, pescant a l'encesa a s'Albufera
La
casa estava a disposició dels socis qualsevol dia, tret d’un per
setmana, crec que el divendres a vespre. Aquest estava reservat al
senyor, de qui parlaré su ara, que en gaudia sense testimonis. Males
llengües deien que hi anava en bona companyia, inclòs el marit de
la mateixa.
Mn Tugores va contribuir a crear el museu de Sa Pobla, però també a desmantelar-lo
El
senyor era el capellà Paraire, Mn. Melcior Tugores, un
autèntic homonot pobler, propietari de s’Albufereta amb uns
parents seus mureros, fins que la Llei de Costes els va reduir a la
categoria de concessionaris. El Paraire compareixia així mateix els
dies de les tirades de fotges, i era allò que a Sicília en diuen un
home de respecte. Vaig visitar-lo a ca seva a principis dels anys 80
(més avall donaré detalls), i ens va rebre a un despatxet amb una
ostentosa caixa fort a la seva esquena, i un plànol de la Marjal
poblera davall el vidre de la seva taula, on estaven remarcades en
color les parcel·les de la seva propietat. Mn. Melcior era una
institució a la política local (Cap de la UCD, enfrontat amb el batle Serra), fins a la quebra de la Cooperativa
(1988??), quan un vespre uns pagesos ressentits l’esperaren a un
carreró fosc i l’atuparen de valent. Llavonces anà a viure a
Palma. El vaig visitar allà, en el moment que s’Albufereta anava a
ser declarada Reserva a la primeria d’aquest segle, ja que
considerava que n’havia de tenir tots els detalls i ser escoltat.
Per discutir el cas, en va treure un plànol, que era ni més ni
manco que un original d’en Bateman, l’anglès que va liderar el
projecte de dessecació de «sa Bufera Gran», com en deien per
distinguir-la de la seva.
Segons
contava en Miquel, el comportament escandalós del Paraire va alarmar
el Bisbe, que el convocà a Palau per recriminar-li. Mentres el Bisbe
perorava, Mn. Mercior va començar a mirar les parets.
-
I ara, Mossèn, que cercau?
- Un clau ganxo
per penjar això!
Va
contestar el pobler agafant-se la sotana ostentosament. La
reconvenció episcopal va acabar sense conseqüències.
Anys
més tard, vaig llegir o sentir que Mn. Tugores s’havia posat
corretjades feixistes i pistola sobre la sotana l’any 36, i que va ser un dels principals acusadors del capellà Alomar, que va ser afusellat.
L’estadà
de la casa era un pobler esquifit, magre i fibrós, que jo veia com a
essència humana de s’Albufereta, en Toni, el garriguer. Hi va
viure molts d’anys, la coneixia pam a pam, duia el maneig de la
pesca i s’hi movia amb el barquet amb total agilitat. Mai el vaig
veure fora boina. Era l’assistent dels caçadors, ajudava a la
cuina i mantenia l’habitacle en un estat de relativa netedat. La
porta d’accés al pis, on habitava, la tenia literalment coberta de
calendaris « de femelles», com es denominaven aleshores. La
cobertura tèxtil de les protagonistes era tan limitada com permetia
la censura. Un dia, l’esposa d’un soci, escandalitzada per
aquella col·lecció d’exhibicionistes, les va arrabassar i les
cremà a la foganya, aprofitant l’absència del garriguer. Quan
aquest va tornar, ben aviat va reconstruir la múltiple mostra,
amenaçant de substituir-la per imatges encara més escabroses si
tornava haver-hi alguna púdica intervenció i, per més seguretat,
va disposar una bona estampa de sant Antoni al centre de l’harem de
paper, perquè li guardàs. Fos per l’amenaça o per el sant patró
dels poblers, no va haver-hi cap més destrucció. Va arribar un dia
que va comprar un motoret, per poder anar a Sa Pobla i a poc li costa
la pell: li havien recomanat que circulàs pel mig (del carril) i va
interpretar que havia d’anar pel centre... de la carretera. No,
i jo ja ho trobava, que es cotxos me feien aprop!!
Si
en Toni era l’ànima masculina de s’Albufereta, la femenina era
una poblera de soca-rel, Madò Pixeris. Feinera, intel·ligent i
alegre, Na Pixeris -que habitava prop- solia ajudar a preparar les
menjades i devia ocupar-se de les escurades i neteges més a fons.
Participava amb el seu enginy en tots els debats, cantava si convenia
i l’he arribada a veure ballar damunt la taula, per alegria
general. Deien, amb admiració, que havia tengut un notari per amant,
que la va dur a Paris i tot.
Sols
la vaig veure seriosa, molt seriosa, una vegada. S’Albufereta era
un autèntic centre social obert a qualsevol iniciativa dels socis o
familiars, i vaig aprofitar-la perquè, a principis dels 80, en
Gabriel Janer Manila pogués entrevistar alguns personatges de la
contrada per recollir-ne els records de la guerra. Na Pixeris va
explicar, entre altres coses, com havia acompanyat dones pobleres al
cementiri de Palma, a remenar entre la roba ensangona dels
assassinats per veure si en trobaven dels seus marits. Aquell dia, de
rialla, no n’hi hagué cap.
Ara
ve el record més cru, el que situa s’Albufereta a l’òrbita del
Cortijo de la Marquesa magistralment retratat per Delibes a la
novel·la que he recordat al títol: a s’Albufereta pasturava una
guarda de vaques, confiada a la supervisió d’un pobre al·lot amb
síndrome de Down, del qual no vaig saber mai el nom. Aquell jove
vivia en unes condicions infrahumanes, a l’estable, amb el propi
bestiar. Un pic cada mes, Na Pixedis, compadida, li tallava els
cabells i les ungles i en rentava dins d’un canal (estiu o hivern).
En una ocasió, una vaca es va negar i el propietari de la guarda
(n’ignor la identitat), va pegar una tal pallissa al pobre pastor
que el va deixar per mort. D’aquella se’n va refer, i no sé gens
quin va ser el seu destí. No era un cas únic, ni de molt: en
aquells anys, un dia jo havia parat unes xarxes japoneses a la zona
de Maristany, prop d’Alcúdia, per anellar aucells. Vaig veure amb
espant que entrava un pastor amb una guarda d’ovelles cap a elles.
Hi vaig anar corrent, per pregar-li que controlàs els animals. Va
ser impossible comunicar-mos: era també un minusvàlid mental, les
baves li queien de la boca i s’expressava de manera gutural.
Mallorca, segona meitat del segle XX.
L’intent
d’urbanització
Situem-nos a
principis dels anys 80. En Xesc ocupava la presidència del GOB
Mallorca i va ser requerit per Emilio Alonso a assumir la primera
direcció general de medi ambient, en el Consell General
Interinsular, on el socialista era conseller d’Ordenació del
Territori (es deia que la dreta li havia concedit una responsabilitat
tan important perquè no sabien ben bé que era, això de l’ordenació
del territori). Un càrrec, el d’en Xesc, exercit ad-honorem,
sense retribució econòmica!
Amb aquestes, boten les
alarmes: un advocat inquer ( de Cas Grassos)
convoca el GOB a una reunió per explicar-mos (santa innocència!)
que hi havia un projecte molt interessant d’una companyia sueca que
volia convertir s’Albufereta en una urbanització marina de luxe,
on els propietaris podrien
amarrar els seus vaixells a la porta de casa. Ens demanava al menys
tolerància; al cap i a la fí, argumentava, allò valuós era Sa
Bufera Gran, o sa Dragonera,
s’Albufereta no s’ho pagava...
En Xesc amb n'Emilio Alonso, en un sopar commemoratiu
S'Albufereta era ben coneguda pels naturalistes mallorquins: el caràcter de soci del meu pare m'hi donava accés, i la vaig fer visitar a molts dels meus amics. En deix unes imatges testimonials.
Amb Pere BoschAmb el Dr Castelló, profesor de zoologia de la UBEn Xesc m'ajuda a la maniobraAmb Nuria Ferrer i Eulàlia Velasco Ens
va faltar temps, en Xesc i jo, per partir cap a sa Pobla a veure Mn.
Melcior, un home de cultura, se suposava. El capellà respectava molt al pare de’n Xesc, D. Francesc
de B. Moll, i jo hi tenia confiança a través del meu pare. Li
argumentarem contra el projecte (que fins i tot implicava desplaçar
la carretera d’Alcúdia al port de Pollença, lògicament) però
l’oferta econòmica era engrescadora, i no va atendre a raons.
Allò, deia, es duria a terme perquè era un gran projecte que
convertiria un aiguamoll malsà en una font de riquesa. No hi va
haver manera, va ser una reunió inútil. Acabarem correctes, tant
que el Paraire es va treure el meu llibre d’aucells de les
Balears i me va demanar una dedicatòria. Ho vaig fer amb gust: vaig
escriure més o menys que esperava que ens ajudàs a protegir
s’Albufereta. En Xesc va somriure en llegir-ho. El capellà no.
Al cap de pocs
mesos, aquell primer i únic govern de concentració del Consell
General Interinsular va acabar amb la dimissió dels consellers
socialistes (Emilio Alonso i Fèlix Pons) amb l’argument que l’ens
no havia volgut aturar el projecte de s’Albufereta (la proximitat
de les primeres eleccions autonòmiques també va tenir a veure) i en
Xesc va deixar de ser director general.
Va substituir
n’Emilio en Miquel Pascual, aleshores de la UCD, que finalment va
impulsar unes normes subsidiàries sobre els espais naturals
amenaçats de les Balears que protegien transitòriament s’Albufereta
fins a una futura decisió definitiva. Aquelles normes afectaven tots
els espais en litigi (Sa Dragonera, s’Albufera i s’Albufereta,
Ses Salines, Es Grau, etc) amb una excepció que va dur coa: es
Trenc. Però aquesta ja és una altra història...
.jpg)
