dissabte, 8 de gener de 2022

LA REPOBLACIÓ DUNAR A FORMENTERA, UNA HISTÒRIA ACCIDENTADA





















    Fa 15 anys (vatualmon, com passen!) vaig publicar a la revista Eivissa la història de la fixació forestal de les dunes de Formentera, d'aprop del Caló, avui els pinars més esplèndids de l'illa. Era , el 2006, el moment d'una encesa polèmica per l'explotació irregular de les pedreres d'arena de Can Campanitx, una de les zones repoblades dècades enrera.

    La història es va salvar de l'oblid gràcies a uns papers recuperats de forma quasi miraculosa (Mateu Castelló va incumplir les ordres del Ministeri de "netejar" els arxius de paperassa vella, una nevada que va esfondrar el magatzem de Menut tampoc va ser suficient perque es perdessin...).  Crec que val la pena que no s'oblidin  el projecte i els seus accidentats episodis, la tasca d'un tècnic caparrut en favor d'una illa aleshores marginal (hi havia formenterers que no tenien ni DNI!), la tormenta destructiva, l'embrió del desenvolupament turístic... Tenc por de posar a prova l'agudesa visual dels possibles lectors, però així i tot, aquí la teniu. Si pitjau sobre cada pàgina, se vos ampliarà a la pantalla i podreu llegir-la. 




























 

dijous, 30 de desembre de 2021

FA 50 ANYS: ICONA


     En 1971 es fa fundar el denominat "Instituto para la Conservación de la Naturaleza", ICONA, que va canviar la història de la conservació de la natura a tot l'Estat. 50 anys més tard, un grup d'entussiastes tècnics jubilats que hi treballaren han cooordinat la redacció d'una història complexa, controvertida en alguns aspectes, però ben interessant, que ha publicat l'editorial Planeta. Un gran volum de 710 pp., al qual hem contribuit més de 300 col·laboradors, la major part dels quals hi ferem feina, des d'auxiliars administratius o guardes forestals fins a tècnics i directors.  



    Obviament, el llibre està molt il·lustrat. Tal vegada la imatge més espectacular és aquesta, de la Sierra Espuña, a Múrsia, És el mateix indret, del 1958 a 2021, un cas certament singular però tanmateix representatiu de l'evolució general de la coberta vegetal de bona part de la Península. En aquest cas, els grans pinars es deuen a una feina molt encertada dels forestals, iniciada abans de la creació de l'ICONA i continuada en el seu temps.

    He contribuit al llibre amb tres col·laboracions: un resum de l'entrada dels biòlegs a l'ICONA, els anys 79 i 80; el cas de la protecció de les albuferes de Maò i de Mallorca, on el paper del cap de l'institut a les Balears, Mateu Castelló, va ser decisiu; i una breu descripció dels inicis de la protecció d'espècies de fauna i flora silvestres. Aquí els teniu:



Nota: hi ha una errada en el nom del coautor, Jordi Muntaner Yangüela. Que hi farem...



      
  A ICONA vaig aprendre molt, vaig tenir l'oportunitat de contribuir a passes molt importants per millorar la situació d'espècies i d'espais, vaig conèixer persones, territoris i paisatges extraordinaris, me vaig sentir útil i també reconegut. També va haver-hi frustracions i males experiències, evidentment. Però a l'hora de recordar, ens podem permetre ser selectius.

    Sobre tot, vaig viure el que era ser part d'un sistema molt potent, que arribava fins al darrer recó de l'Estat (cada pam del territori era responsabilitat d'un guarda, poques administracions tenien una penetració similar). S'hagués pogut fer més, sens dubte; s'hagués pogut fer millor, també. Però se feren moltes coses, i sobre tot, se va modernitzar (no sense tensions) el model de relació de l'Estat amb la Natura, que va permetre a les CCAA assumir les reves responsabilitat amb un nivell d'eficiència bastant satisfactori.

    Vos recoman el llibre, per a una lectura dilatada i enriquidora. Crec que és un text per a la història.


    





dissabte, 2 d’octubre de 2021

Essaouira, antic Mogador: les illes dels falcons.


 

Aquest setembre he tengut el privilegi de participar al recompte de falcons marins a l'arxipèlag d'Essaouira, al Marroc, amb l'equip de l'Inst. Sci. de Rabat, GREPOM, Département des Eaux et Forêts, Conservatoire du Littoral français, Association PIM i Programme COGITO.

L'arxipèlag està a menys d'una milla del port del mateix nom. Hi navegà Hannon, Juba II hi feu explotar la púrpura, s'hi assentaren els romans, més tard portuguesos, tingué el seu esplendor amb el sultà Muhammad ben Abdallah, que hi feu construir 6 fortificacions, per l'arquitecte francés Cornut, amb canons espanyols. Ha funcionat com a Llatzaret i queda un recinte que va ser presó al segle XIX, i una mesquita de la mateixa època. 






L'equip, d'esquerra a dreta: Halima Bousadik, Khadija Bourass, Hassan Sahmoud, Mohamed Amezian, Rhimon El Hamoumi, Joan Mayol, Mohamed Berouz, Abdeljabbar Qninba (cap del grup) i Saida Bona. Manca Mohamed Hilmi (fotógraf).


L'arxipèlag està integrat per una illa principal, Dzira Lakbira (27 ha), el Firaoum, un illot que sembla un cràter, ja que té forma de corona, amb dos túnels als quals entra la mar (2,5 ha), i diversos illots menors. Accedirem al Firaoum amb marea viva baixa, a peu. El pas no és del tot fàcil, i encara tenc una costella ressentida a causa d'una relliscada dins d'una escletxa!




Si ampliau la primera, s'hi poden comptar 59 falcons marins. L'experiència és fabulosa: totes les hores que varem passar a les illes erem sobrevolats per desenes i desenes de falcons, cridaners, habilíssims en vol, amb picats continuats, persecucions, ...  A qualque moment en vaig comptar més de 200. Aquest gràcil falconet, que coneixem molt bé a les Balears, és la meva au preferida. Quasi endèmica de la Mediterrània (cria també a Canàries i un parell d'indrets del Marroc), té uns efectius totals d'unes 15.000 parelles segons IUCN. Doncs bé, un 10% de la seva població mundial cria aquí, a l'arxipèlg, en una densitat inèdita al mon. (A Espanya, en total, n'hi ha entre 1.000 i 1.200 parelles, és a dir, menys que en aquest petit arxipèlag!).

Aquí vos deix algunes imatges:








El recompte es fa localitzant els nius un a un, ja que la major part es troben a terra, en llocs accessibles o visibles. Trobarem nius amb tots els estadis, molt poquets encara amb ous, la major part amb polls mitjans o grans. Sempre 2 o 3. Ocupen totes les illes, fins i tot massa aprop de la mar: els temporals provoquen algunes pèrdues, i de fet, una plataforma aprop de la costa que altres anys havia estat ocupada, enguany no tenia nius, probablement perduts amb alguna tormenta. Algunes imatges:






Com és sabut, aquests falcons crien tard, i s'alimenten d'aus migratòries, aquí molt abundants (moltes aus europees segueixen la costa atlàntica cap a l'Àfrica tropical). Els dies de pas abundant (de vent de ponent o de calma), acumulen preses, en "rebosts", i fins i tot de vegades es troben aus vives, embotides dins escletxes o matolls espesos! Va ser el cas d'un busqueret gros. No està clar que hi hagi "intencionalitat" per part del falcó de guardar la presa viva perque aguanti més temps, però el fet és aquest. Va ser descobert pel professor Qninba, ja fa uns anys (i era ja conegut per Mohammed Berauz, de qui parl més avall).






Me va sorprendre la quantitat de puputs que trobarem, i sobre tot, molts de limícoles, que a les Balears mai havia vist com a presa. Entre d'altres, un corriol anellat a Anglaterra. Na Halima sosté un cap de capxerigany. Tota au petita perilla d'esdevenir presa dels falcons!




Cal destacar l'interès i la tasca de Mohamed Berauz, pescador local que passa molt de temps a l'illa, que coneix millor que ningú. Per recomptar els illots menys accessibles, els visita amb una roda de camió, impulsada a "pedals". El seu paper a la conservació de la colònia és clau, amb la tasca de l'agent d'Eaux et forêts Hassan Sahmoud. La recerca es pot fer amb una visita més o menys breu, però la conservació requereix de permanència sobre el territori.


A la primera imatge, Hassan amb Mohammed Hilmi i jo mateix. A la segona, visitam la mesquita.

Com me va explicar Hilmi, l'abundància de falcons es deu no sols als migrants, a que l'illa és quasi l'única en centenars de kms de costa, sinó també a l'existència just davant d'un oued, al qual els falcons van a beure i banyar-se cada dia. Avui tota la zona és reserva natural, lloc Ramsar i Patrimoni Mundial de la UNESCO. 


La colònia és coneguda des del s. XIX. El professor Qninba, gran coneixedor de texts antics, creu que els falcons s'hi assentaren desprès de l'edat mitjana, entre els segles XVII i XIX, ja que viatgers anteriors, que descriuen prou bé les illes i la seva fauna (especialment els milers de coloms que les habitaven), no en parlen. L'amic Juan Jiménez me fa notar que Plini parla de falcons a una illa a l'oceà africà que anomena Cerne -no identificada pels historiadors- que crien a terra. Podria ser Dzira Lakbira? Certament, avui els falcons hi crien a peu pla!

 Entre els anys 60 i 70, quan la protecció no existia, sols hi havia un centenar de parelles, fins i tot menys. Els polls dels falcons, igual que a Eivissa, eren apreciats com a aliment! Walter, el gran especialista a l'espècie, sols hi trobà 30 parelles el 1969. Els resultats de la conservació per les autoritats marroquines han estat espectaculars.

Els resultats definitius d'enguany estan en procés d'elaboració pels experts marroquins, però són similars als de 2019 (el 2020 no va ser possible fer el recompte), unes 1.500 parelles. 

Que sigui per molts d'anys! Acab aquest llarg apunt amb unes darreres imatges del viatge, memorable de totes totes!