diumenge, 5 de setembre de 2021

L'EPIDÈMIA DEL BESAVI

 El nostre besavi, Joan Mayol i Malondra, era veterinari,  molt inquiet, amb notables coneixements de sanitat. Va escriure diversos opuscles, i va començar un gran diccionari de "las alteraciones y sofisticaciones de las sustancias alimenticias"del qual sols es va publicar el tom primer, que acaba, precisament, amb la veu "gorrión" (que com a substància alimenticia no deixa de tenir la seva gràcia!). Avui sols m'ocuparé d'una obra anterior:


El besavi havia estat designat vocal supernumerari de la junta provincial de sanitat, per fer front al problema. El mateix va patir aquella "horrible pestilencia, que sorbe la sangre de los europeos en las américas, y especialmente en Santiago de Cuba, donde reina endémicamente". 

La descripció del confinament que es va fer a Ciutat és eloqüent, i no pot fer més que recordar-mos el que hem patit amb la COVID:


La malaltia era pràcticament desconeguda a l'illa (tot i episodis anteriors el 1804 i el 1821), i el Dr Mayol va fer-ne una definició prou dura:


Segueixen pàgines i pàgines de descripció dels símptomes, terribles: dolors generalitzats -com si la persona hagués estat colpejada amb una barra- hemorràgies bucals i nassals, vòmits negres, sanguinosos, que inunden el llit del malalt, color de la pell groc safranat, la intensitat del qual s'incrementa desprès de la mort, gangrenes dels órgans sexuals...Els malalts eren, escriu, víctimes del terror, la inquietud i l'estupor, fins al deliri, amb espasmes i convulsions. 

La causa era, aleshores, desconeguda. Avui sabem que és una de les transmeses per picadures d'un moscard, però això no se sabia: creien que era causada per les emanacions pútrides de lloc embassats (el mateix creien de la malària, aleshores ben implantada a Mallorca). L'autor concreta amb precisió l'origen de la malaltia:


    Es fa ressò del debat entre els metges que la consideren infecciosa contra els que la troben contagiosa, i es decanta pels primers. La relaciona amb el transport d'esclaus ("aglomeraciones que se dan en las embarcaciones que trafican en negros... buques conductores de negros"). El tractament era molt pobre i es basava en la quina.

L'epidèmia s'havia iniciat mesos abans a Barcelona, i per prevenir-ne l'entrada, es va establir un llatzaret provisional a Cabrera. Una gran part dels veins de Palma varen ser desplaçats a campaments, un en el "delicioso predio denominado Ca l'Ardiaca", altres als castells de Bellver i Sant Carles, als predis de Son Quint, Son Anglada i Son Muntaner (oberts a tal fí pels propietaris) i a la Font Santa:


Es desinfectaren carrers amb vernis (?) i aigua clorada, la zona més afectada (Santa Catalina), va ser desallotjada, i els carrers acordonats, i s'incrementaren guardies i serenos fins al nombre de 600, per evitar desordres i robatoris. Més disposicions:


Metges, cirugians i apotecaris treballaren sense retribució.

L'epidèmia va ser, afortunadament, curta, i va acabar el 27 de novembre (s'havia iniciat l'agost), i va deixar 224 morts. El fulletó acaba reproduïnt alguns texts oficials, i jo faré igual que l'altre Joan Mayol i vos deix aquí alguns fragments del ban del batle de Ciutat, D. Rafel Manera:








dijous, 19 d’agost de 2021

 

De Falcons!

    A la fí, he recuperat el blog, que tan abandonat tenia, fins a l'extrem d'haver oblidat el compte d'accés. Avui sols me limitaré a saludar els seguidors (si és que en tenc cap!) i donar-vos una notícia que me té il·lusionat: d'aquí poques setmanes visitaré les illes d'Essaouira, on hi ha la major colònia de falcons marins del mon. I vos ho il·lustro amb unes imatges històriques: Hartmut Walter, autor d'una excel·lent monografia de l'espècie,  i jo mateix a Còrsega, a principis dels anys 80, i unes instantànies d'un seminari a Grècia sobre el falcó, amb col·legues de quasi tota la Mediterrània, que va marcar l'inici dels grans recomptes de falcó a l'Egeu, a principis dels 90. Passen dècades i seguim! Saluts a tots!

diumenge, 12 d’agost de 2012

Cròniques cambodjanes 1. TURISME DE GENOCIDI?

Cambodja ha sortit del malson d'una guerra civil fa pocs anys, desprès de l'horror incommensurable dels Kjemer rojos. Avui és un  país hospitalari, d'una gran bellesa i atractius ben diversos, el principal dels quals són els temples d'Angkor, que atreuen cada any alguns milions de visitants. L'esforç de la visita és més que justificat.

M'ha sorprès, però, la capacitat fagocitadora del turisme. Ja sabem que hi ha turisme religiós, cultural, esportiu, de sol i platja, sexual, de natura, fins i tot funerari (vegeu en aquest blog l'entrada de 2/8/09). A Zagreb estant, vaig tenir ocasió de tenir ofertes per una visita turística a Txernobil (amb equipament suposadament eficaç contra la radiació ¿Turisme de catàstrofe?). A Cambodja es visiten els camps de la mort, on els Kjmer massacraren els seus propis civils (es calcula que aquell règim maoista radical va acabar amb dos o tres milions de persones) i el centre de detenció de Tuol Sleng, on sols set de les 20.000 persones que hi foren interrogades varen sobreviure (abans havia estat una escola, avui és un museu d'aquell horror). Em sembla encertat conservar aquests testimonis històrics (com els camps de concentració nazis) i pens que una immensa majoria dels que els visiten no tenen cap component morbós en la seva decisió, i reben un impacte formatiu i de sensibilitat dur, però amb efectes positius. Res a objectar. El que em va sorprendre va ser trobar als mercadets turístics camisetes que reprodueixen els cartells d'advertència de camps minats (avui encara n'hi ha) en un país en que una de cada tres-centes persones està mutilada. O veure que hi ha bars de copes que tenen en sessió quasi contínua documentals de l'horror d'aquell règim monstruós, que va superar les més imaginatives ficcions d'Orwell.

dissabte, 2 de juny de 2012

No és tothom que hagi compartit un bot amb un vellmarí, o que hagi estat mossegat per ell. N'Enric Ballesteros sí, i ho conta en aquest llibre apassionant, on descubrireu com els peixos lessepsians canvien l'ecologia i els paisatges submarins de la Mediterrània oriental, com la primera platja regenerada de la història va ser a una illeta egea per un capritx de Na Cleopatra, o vos sorprendrà la magror de l'autor amb l'afició per la bona taula que demostra amb els seus comentaris! Els arguments que aporta en favor de la possibilitat de reintroducció del vellmarí a la Mediterrània occidental no són tampoc d'interès menor. És bo llegir aquest llibre, i és bo de llegir!

divendres, 3 de febrer de 2012

Il faut tout pour faire un monde!




L'expresió francesa m'agrada molt més que l'equivalent catalana (En aquest món hi ha d'haver de tot): tot és necessari per fer un món. M'ha vengut al cap fullejant el magnífic 16é volum del Handbook (Manual!), la primera obra que tracta totes i cada una de les espècies d'aus del Planeta, que devem a l'empenta, la constància i la solvència del Dr Del Hoyo, d'En Jordi Sargatal i En Ramon Mascort, entre altres. Doncs bé, en aquest volum es tracten diverses famílies de passeriformes, entre altres els emberícids, on figuren els pinsans de les Galápagos. Un d'ells, el Geospiza difficilis septentrionalis,-de les illes Wolf i Darwin, desertes i de poc més d'1km2- s'ha adaptat a beure sang de les aus marines. Pica la base de les plomes en muda i engoleix la sang de l'hemorràgia local que causa. Les dramàtiques fotos que m'he permès reproduir es deuen a Tui de Roy/Roving Tortoise.
Com pot haver evolucionat una tal conducta? Picant sobre paràsits -paparres-? Picant insectes sobre cadàvers d'aus marines? És especialment sorprenent que sols és practicada per una subespècie, a dues illes diminutes de l'arxipèlag. Sens dubte, la limitació dels recursos l'ha empès a trobar-ne un prou nutritiu que cap altre au del món explota d'aquesta manera (sols un altre pinçà de Galápagos beu sang de polls d'aus marines si en troba ferides, però no les causa).

dilluns, 2 de gener de 2012

Xalau d'explorar la costa d'Artà!


L'amic Cosme Aguiló, fora cap dubte ni un el millor toponimista de la història de les Balears, va publicar ja fa uns mesos el volum corresponent a la costa artana (Documenta Balear & Ajuntament d'Artà). N'he gaudit molt aquestes festes, ja que, de la butaca estant, he descobert innumerables racons entre S'Estany del Bisbe i el Cap de sa Paret. Els llibres d'aquest lingüista són mesells de dades, cultura i història, i no es limiten a la pura toponímia per tal com inclouen explicacions, opinions i fets que ha recollit de boca dels seus informadors, i observacions naturalístiques que ha fet en persona amb els exhaustius recorreguts de la seva matèria d'estudi. M'abelleix invocar aquí un exemple documentat al llibre: el viver de n'Amador, una curiosa construcció a la costa de La Colònia, feta edificar els anys 30 per l'amo de Morell per tal de conservar-hi peix i que la seva bella dona s'hi pogués banyar sense ser vista. L'esforç per recollir els topònims i les històries que els acompanyen és molt d'agraïr, i encara més si tenim present que amb la mort de cada persona d'edat es perd definitivament una informació dipositada sols a la seva memòria. Gràcies, Cosme, i que Déu et conservi les curolles!

dissabte, 5 de novembre de 2011

Una coincidència sorprenent

Ahir em va tocar fer una ponència a Sóller, a les VI jornades d'estudis locals. En acabar se'm va acostar un senyor, amabilíssim, per saludar-me i fer-me saber que ens havíem d'haver conegut feia quaranta anys. Jo, em va dir, havia anat a ca seva dues vegades i no l'havia trobat, i ell passà un dia per la botiga dels meus pares i no em va trobar a mi. Fins ahir. En aquell temps, ell era membre de SEO, i estava molt interessat pel rossinyol. Em va referir una sèrie de detalls de l'aucell que demostren un nivell de coneixements d'autèntic especialista, i sobre tot, em feu una imitació dels distints cants (de rossinyol!) totalment magistral. Ara està molt satisfet perquè n'ha atret un exemplar al seu jardí, amb el procediment de tenir-hi una fonteta amb granots, el rauc dels quals, com és sabut, és prou similar a un dels reclams de l'au. Va ser increïble, a l'escala de Can Dulce de Sóller, acabat l'acte, els darrers en abandonar l'edifici varem ser els dos aucellers, engrescats en un diàleg quasi musical que s'havia d'haver fet el 1971.
La coincidència és que en el llibre de l'apotecari Pujamunt (D.Llorenç Garcias) surt reproduïda una carta, a màquina i en castellà, enviada per M.Rayó en nom seu i meu, del mateix episodi d'intent de contactar amb la resta de socis de SEO a Mallorca el 1971! Un fet que havia oblidat completament, i que en pocs dies se m'ha fet fet present de forma repetida. Una coincidència sorprenent, res més.