HISTORIA NATURAL DE ESPAÑA, una lectura de profit

    Juan Jiménez Pérez, biòleg valencià, funcionari jubilat, té al seu currículum haver acabat amb una espècie invasora -el conill- als Columbrets a fletxades, un episodi que no ha inclòs en la seva obra magna HISTORIA NATURAL DE ESPAÑA (Ed Tirant Humanidades).

    Cita, encertadament, Harari: la història no és la crònica del passat sino la crònica del canvi.

 Un llibre contundent, fruit d’anys d’interès i de mesos post-jubilació: Juan ha ordenat i redactat moltíssima informació que havia anat recopilant fruit del seu interès personal per la matèria  i l’ha completada amb una recerca activa a arxius i hemeroteques. El resultat: deu capítols, vuitanta quatre apartats i 613 pàgines on resumeix tres coses: els canvis dels ecosistemes, la fauna i la flora a tot l’estat-canvis climàtics inclosos-, des del Neolític al segle XXI; el paper humà com a causa dels canvis esmentats, amb resums excel·lents del context històric de cada període; i el progrés continuat en el coneixement del patrimoni natural, incloses les fons medievals i andalusines.

    Estam davant una obra molt interessant per seu caràcter innovador. No és el primer en interessar-se en la matèria, però sí en redactar un text complet, amb un anàlisi des de la més llunyana prehistòria fins als nostres dies. Les dades de les desenes de mils d’anys de presència humana prèvia a les fonts escrites són poques, però interessants. Evocaré alguns exemples: l’avantatge competitiu de les armes propulsades per explicar l’èxit de sapiens en front de neardentalensis; la convivència de lleopards i hienes amb humans a la Península durant quasi 30.000 anys; o la presència de Panthera uncia, el lleopard de les neus, en el nostre país en el paleolític. El paper humà en els canvis faunístics d’aquella època antiga i extensa es juxtaposa amb els canvis climàtics extrems (la darrera glaciació va acabar fa sols 12.000 anys).
    Els canvis s’accentuen, acceleren i estenen en el Neolític. L’agricultura i la ramaderia suposen canvis del paisatge que podem qualificar de revolucionaris, en detriment de certes espècies i en benefici d’altres, com per exemple el linx i l’àguila imperial. Fins i tot poden haver afavorit l’arribada i establiment d’espècies absents abans a la Mediterrània, com l’àguila coabarrada, un dels casos analitzats per l’autor. Els deep-ecologists que volen veure l’home com una plaga nefasta haurien de reconsiderar aquesta idea maniquea!
Inclou una bona anàlisi de l’origen de les faunes balear i canària.
Llagostes, fams, pestes, canvi climàtic...marquen l' Edat Mitjana,  fosca. Però tal vegada no tant per la natura! S'inicia la trashumància (si no és anterior), es funden monestirs, fonaments amb els terrenys reials de caça dels actuals i espais naturals protegits. Destaca els coneixements dels falconers, en especial l’Infante don Juan Manuel: cuervos calvos que se mantienen siempre en el seco, o els çernicoles de las unnas blancas. Era un gran ornitòleg!

Els reis protegiren, com a vedats reials, més de 100.000 ha; molts foren fanàtics de la caça: Fernando el Católico treia 120 falcons cada dia que anava a caçar, Fernando VI va caçar en 10 anys...39.268 peces, majors i menors, acuradament registrades. Inclouen fins i tot rata-pinyades i... un caçador!!  Carles III va matar més de 800 llops i caçava cada dia, amb 620 persones en nòmina a l'efecte. El récord és d' Alfons XIII que va matar 50.480 peces!

                Carles IV caçava cada dia de l'any, dematí i horabaixa.

L'encebra era un ase salvatge ibèric, Equus hydruntinus, que el Pare Sarmiento ja va proposar reintroduir, portant zebres africanes! Encara el 1775 hi ha una carta que avisa de la tramesa d’una pell al Reial Gabinet d’Història Natural, inaugurat aleshores.

La ballesta, la pólvora i l’estricnina varen tenir grans efectes sobre la fauna. Amb el primer ús d'aquesta darrera, en vuit dies, va haver-hi 300 llops morts a Guadalajara. Els ajuntaments estaven obligats a usar-la. El verí no es va prohibir fins al 1984, i encara se n'escamparen un milió d'esquers el 1989.
No vull estendre'm massa, però convé resumir algunes dades de l'evolució dels boscos. La deforestació per cremar llenya ha estat importantíssima: les ferreries en necessitaven 22,5 kg per obtenir un de ferro; la construcció naval consumia arbres a batzef: un vaixell requeria més de 2.500 arbres i fondre un canó suposava usar la llenya de 5 o 6 ha de bosc! Madrid cremava 20.000 tm anuals de carbó, la deforestació va arribar a 150 km.... El mínim de superfície forestal es registra el 1940: 24 milions d’ha. Al 2020 ha pujat a 28,5 milions, i sobre tot a augmentat la superficie arbrada, de 11,7 a 19,3 milions d'Ha. El mèrit se'l reparteixen els enginyers forestals, el Pla de Repoblació franquista i sobre tot, el despoblament rural.
El llibre arriba a la història contemporània, amb una anàlisi detallada de les darreres set dècades, les que hem viscut, i en concret  els grans canvis aportats pel denostat ICONA (en protecció d’espècies sobre tot) que «llegó tarde o acabó pronto» (o les dues coses?) i les comunitats autònomes amb la creació d'espais naturals protegits.

L'exemple dels canvis de poblacions de la fauna silvestre són espectaculars: hi ha espècies protegides que han multiplicat per deu els seus efectius, i algunes per cent. Però també han canviat molt les espècies cinegètiques: de cervols, se’n mataven 6.000 els anys 60, ara 130.000. I de senglars, de 4.000 a 450.000. I són un problema!
    És molt suggestiva una comparació esquemàtica entre els regnes d'Aragó i  Castella: en el primer dominen els terrenys calcaris, més aptes per al conreu, que va generar minifundis i una societat més igualitària; a Castella, els silícics, més aptes per la ramaderia, procliu al latifundisme i a una societat més senyorial. 

Tancaré amb dues frases claus:

1. Comprendre el passat, ser conscients del que hem perdut i perquè, és fonamental per quin és el paisatge i les espècies amb que volem conviure el el futur.

2. La Conservació de la Natura no és un assupte tècnic (o científic, afegeixo) sino públic i polític.
Quedi clar: un llibre solvent, d'informació diversa i rigorosa i lectura plaent.

 CONVIT A LECTURA: Un bon llibre sobre les collidores d’oliva. 

La base són vint-i-una entrevistes amb dones del Pla de Mallorca que participaren, ja fa dècades, en la gran migració estacional amb la qual molts de centenars (sí, molts: sols a Solleric collien dues-centes dones!) pujaven a muntanya a collir, d’una en una, les olives de terra. Básicament, nines i dones fadrines, que reforçaven la ma d’obra local, igualment femenina. Històries quotidianes, que amb la mirada del segle XXI no són fàcils d’entendre: infants de menys de deu anys que partien cap a les possessions per treballar de sol a sol aplegant les olives que es deixaven caure dels arbres. Una tasca de mesos, en condicions ben dures, però en una societat on la duresa era general. M’ha impressionat llegir que alguna de les entrevistades destaca, amb nostàlgia, que havia pogut engreixar un parell o tres de Kg, ja que a les possessions incloien l’oli a la seva dieta i podien menjar les olives que volien. I també la coincidència d’algunes que detallen que les condicions higièniques eren millors a les possessions que a la seva llar. Altres detalls reveladors: les ferides per pues o les ungles menjades fins a fer sang, les pedres encalentides al foc per poder-les agafar i desenravenar les mans afectades de fred extrem, la freqüència del festeig amb homes locals. En un cas, l’entrevistada recorda com una companya festejava... un caçador de genetes! Tan una com altra tasca han quedat ben esvaïdes a la Mallorca actual.

L’autor, doctor en musicologia, detalla amb interès les cantades i la música que acompanyava tant la tasca com les vetlades. Opinió meva, atorga un pes excessiu a la dictadura i el franquisme en aquella explotació infantil i femenina, que per altra banda, no era sentida com a tal per les protagonistes. Ben cert que el règim de Franco no va fer res per a millorar unes condicions de feina que ho requerien a crits, però que havien estat similars al llarg de segles, amb una combinació tradicional d’abús laboral i paternalisme que havia evolucionat per adaptar-se al manteniment del conreu i la seva rendibilitat. Un bon complement a la lectura d’aquest treball és el que va escriure, va quasi 300 anys, Monserrat Fontanet a l’Art del Conror, on ja tracta el tema de les collidores… i la llibertat que sentien en relació a la duresa del patriarcat tradicional. Això també comptava!

 Convit a lectura: UNA IMMERSIÓ AL SEGLE XIX

Es pot tenir un amic que no s’ha vist mai? Certament! Ho és, meu, N’Abilio Reig-Ferrer, probablement la persona que més sap de la història de l’ornitologia a Espanya i que, des de fa anys, m’envia una bona part de la seva producció. El correu electrònic és l’eina normal de les nostres tertúlies.

O el correu postal: m’ha enviat un llibre amb que m’ha proporcionat unes hores de lectura apassionants. Ha dedicat aquesta obra a la biografia del Dr. Reinaldo Brehm, el descobridor de l’àguila imperial ibèrica i co-autor de la millor llista d’aus d’Espanya del segle XIX, que va redactar el seu germà Alfred (i que s'inclou al llibre, en alemany). És un volum important, de 427 pàgines, inclòs com a num 3 a la col·lecció “Estornudos zoológicos”, de la Universitat d’Alacant, a la llibreria Compás (que el té a la venda).

 Reinald Brehm va visitar Espanya amb el seu germà Alfred (autor de la famosíssima Vida animal il·lustrada) el 1856/57. Eren fills del gran ornitòleg Christian Ludwig Brehm (que va descriure formalment Aquila adalberti). El viatge el finançaren caçant i venent aus silvestres destinades a col·leccions d'arreu d'Europa. Reinald es va establir al nostre país, com a metge, tot i que la seva dedicació a l’ornitologia era la seva principal vocació. Va morir a Barcelona l’any 1891, on, per cert, va ser l’impulsor inicial del zoo a la Ciutadella, projecte que no va arribar a veure néixer.

El patriarca dels Brehm en el seu estudi. Oli de Carl Werner 1859

 El llibre és apassionant: dona compte -amb profusió de detalls- de tota la vida del personatge, amb descripcions de les zones on va viure, els científics de l’època, els viatges, la vida familiar i algunes iniciatives empresarials més o menys fallides (mineres, explotació forestal…). Evidentment, els aspectes naturalistes són els que ocupen la major part del volum, i donen una idea prou precisa de com treballaven els ornitòlegs de l’època, quan l’escopeta era l’instrument més utilitzat, així com les visites als mercats, on la venda d’aus silvestres -mortes i vives- era molt freqüent. Reig-Ferrer ha traduït alguns escrits de Brehm, tan publicacions com correspondència, que afegeixen un gran interès a l’obra. Un dels que més m’ha agradat és l’excel·lent descripció de l’alemany de les habilitats i els mecanismes grimpadors dels dragons.

Els germans Brehm registraren la presència d'un falcó marí a la col·lecció d'història natural de la Universitat de València, la primera menció d'aquesta espècie a Espanya (1856).

Les rapinyaires eren el centre del seu interès, i en especial, les espècies més rares: les àguiles, els voltors (va ser el primer científic en descriure els hàbits de nidificació del voltor negre) i el trencalòs. Vist amb ulls d’avui (una pràctica errònia, òbviament) escarrufa llegir com aconsegueix abatre un trencalòs que el sobrevolava a baixa altura prop de la ciutat de Múrcia, sense descavalcar del cavall. Poc després es fa amb la parella i la cria del trencalòs mort, els hàbits dels quals en captivitat va estudiar en detall abans de que l’adult morís i la cria fos venuda a un establiment zoològic de Francfort. El niu, que ha estat redescobert en anys recents, està sols a uns 330 metres sobre el nivell del mar.

 

 Fins a temps recents, els rapinyaires embalsamats eren un ornament apreciat. (Trencalòs mort a Múrcia el 1947 i conservat a un domicili particular. Foto ARF)

 El Dr. Reig-Ferrer s’interessa molt pels grans coneixements que es generaren amb la tinència en captivitat d’aus silvestres, una pràctica afortunadament abolida en els nostres dies, però que havia generat una informació pràctica molt valuosa. De fet, Reinaldo Brehm va publicar a Barcelona un llibre amb el títol Los canarios, ruiseñores, frailecillos, mirlos negros, pardillos, mirlos roqueños y calandrias. Su cría, procreación, cuidado y enseñanza. Els frailecillos són els pinçans borroners (cast camachuelo), aleshores molt apreciats com a aucells de gàbia. En el llibre, Brehm explica haver visitat un poblet, entre Sajonia i Bohèmia, on vivia un ensinistrador d’aquesta espècie que n’exportava centenars cada any, i que li va prometre enviar-ni un que siules be i net l’himne nacional austríac!

Un gran atractiu del llibre és la profusió d’il·lustracions: magnífics gravats d’aucells, fotografies d’època i actuals dels indrets visitats pels naturalistes, documents, manuscrits, mapes, etc., quasi tots ells de l’arxiu propi de l’autor, segurament el més important de tot l’estat en història de l’ornitologia ibèrica.  Les que he inclòs en aquestes notes en son una petita mostra.

 L’interès de N’Abilio per aquest naturalista ve de lluny i és intens. Ha publicat (en castellà i alemany) una quinzena de treballs que hi fan referència i és membre honorari de la Förderkreis Brehm, (Cercle d’amics i investigadors dels Brehm). Ha aconseguit contactar amb descendents del Dr. Reinald, i fins i tot ha adquirit la sepultura del naturalista alemany, al cementiri de Montjuïc, per garantir la seva conservació. El cas m’ha recordat una iniciativa similar, del finat Jesús Jurado, que va gestionar la recuperació del nínxol on reposen les restes del gran ornitòleg Phillip W. Munn, a Palma. Ornitologia funerària, sigui dit amb tots els respectes. Al mon hi ha d’haver de tot!

Xavier Ferrer, un servidor, Jesús R Jurado (impulsor de la iniciativa) i Pere Bosc vora el nínxol on està enterrat el Capità Munn, el gran ornitòleg afincat a Alcúdia des de 1918 a 1949.

convit a lectura: ENERGIA Y CIVILIZACIÓN. UNA HISTORIA

 

Un llibre que vos ferà conscients del que hi ha darrera un interruptor!

Jo n'he devorat la 5 edició en pocs dies, tot i ser un "totxo". S'agraeix el llenguatge planer i la profusió de gràfiques i requadres.

L'aventura humana que descriu és apassionant, i ens dona una nova perspectiva, partint de la base que sense ENERGIA (que els físics encara no saben definir amb rigor) no hi ha res; res de res! L'autor (ambientòleg canadenc molt reconegut) repassa tota la història de la humanitat, des dels caçadors-recol·lectors fins al segle XXI, posant el focus sobre els usos i balanços energètics, tot i recordant que l'energia no és l'únic factor que condiciona la història, amb un plantejament ben encertat.

Evidentment, un pas decisiu en l'evolució humana (abans d'Homo sapiens) va ser l'ús i domini del foc, que va posar al nostre abast tota l'energia química producte de la fotosíntesi i va permetre al nostre gènere expandir-se fora dels tròpics. Un altre esglaó importantíssim va ser apoderar-se de l'energia muscular d'altres espècies (a més de l'esclavatge). En un procés que va durar mil·lenis, arribarem a l'agricultura moderna i al transport eficient gràcies al bestiar, no sense cost: en molts països, més del 25% de la terra agrícola s'havia de destinar a alimentar les bísties!

Per cert, el nombre récord de cavalls agrícoles és més d'un segle posterior a la màquina de vapor!  

L'energia muscular i la biomassa vegetal han estat la base energètica de la immensa major part de la nostra història. Els detalls són apassionants.

També ho és la descripció del llarg procés de millora progressiva de l'ús d'energia hidràulica i eòlica, iniciat bàsicament amb les rodes mogudes pels corrents d'aigua i les veles. Un exemple: la roda hidràulica més gran del mon, Lady Isabella, a l'illa de Man, de quasi 22 m, treia aigua duna mina de 451 m de profunditat!  L'aparell encara està en funcionament, i pot proporcionar una potència de 427kW.

Més continguts: molins de vent,  el carbó vegetal i els minerals; medis de locomoció, de la bicicleta als coets espacials; tipus de motors, la il·luminació, l'energía en les guerres i el terrorisme... El paper històric de la Xina (i altres països) en relació a les distintes energies, etc.  Evidentment, el petroli i l'electricitat reben tota l'atenció que mereixen (amb elements tant històrics com innovadors), i també hi ha informació i reflexions valuoses sobre energies renovables i unes molt prudents prognosis de futur. Tots els aspectes ambientals relacionats amb l'energia son descits i analitzats.

              La bomba d'Hiroshima va arrassar 800 ha i matar directament 66.000 persones. Els bombardejos incendiaris sobre Tokio del mes de març del 1945, 4.100 ha i més de 100.000 morts. La potència energètica va ser similar, uns 60 Tj

Tota la informació és valorada acuradament amb la visió dels balanços energètics de cada procés. Amb una conclusió: l'increment d'eficiència ha estat tan espectacular com l'astronòmic increment de l'ús d'energia per les civilitzacions "energívores" en les que vivim, amb exemples lamentables de malbaratament de recursos.

L'anàlisi de la relació de l'energia, la política, el desenvolupament i el benestar és detallat i no és correcte considerar-lo lineal ni sencill. Les consideracions polítiques s'analitzen, i es destaca el simplisme de determinats tòpics (com la relació del petroli amb els Estats Units i el seu bel·licisme). 

Algunes conclusions molt realistes d'aquest autèntic tractat: la relació de la humanitat amb l'energia és enormement complexa i diversa; Els processos no han estat lineals, ni de molt, i es produeixen d'una manera similar al de l'evolució orgànica. La desigualtat entre països és esfereidora i les distintes etapes s'han succeït amb uns terminis prolongats. I el tecno-optimisme és erroni: no és previsible (ni desitjable, afegeixo jo!), disposar en poques generacions de fonts il·limitades d'energia; les cèl·lules fotovoltaiques supereficients o la fusió nuclear són, per ara, un conte de fades! 

La lectura m'ha fet pensar que seria interessant l'anàlisi energètis, per exemple, dels olivars mallorquins, amb tota l'energia muscular invertida en crear i mantenir marjades per obtenir un aliment molt ric en energia, la qual segurament no és suficient per explicar l'esforç de generacions!

Convit a lectures: EN UN METRO DE BOSQUE. UN AÑO OBSERVANDO LA NATURALEZA

 

(En realitat, això no comença avui; en entrades anteriors, trobareu diversos convits, recomanacions de llibres que m'han entussiasmat. Però avui m'hi poso de manera més sistemàtica: procuraré redactar unes impresions personals de cada lectura -o relectura- que m'agradaria aconsellar sincerament. Seré selectiu i subjectiu, i agrairé comentaris, àdhuc discrepàncies)




Què ens sedueix de la natura? Moltes coses: La complexitat, la integració de la diversitat, la permanència, l'evolució i els cicles, la bellesa... Cada lector pot fer la seva llista personal. Hi ha un element bàsic: ens admira perque ens sorprén, a totes les escales: la delicadesa d'un foraminífer, la simetria d'una flor, la immensitat d'una galaxia, la potència d'una tempesta, el nostre encéfal, que pot entendre algunes coses i s'emociona amb tantes...




El professor Haskell (actualment, a la Universitat d'Emory, Atlanta) és reconegut com a científic i poeta. Un bon punt de partida. Avui coment la seva primera obra, i començaré resumint el que en diu la wikipedia anglesa: The Forest Unseen (el títol de l'edició original) va guanyar el 2013 el premi al millor llibre de les Acadèmies Nacionals de Comunicació i tres altres premis, i fa ser finalista al Pulitzer de no ficció. El biòleg E.O.Wilson el va considerar "un nou gènere de literatura de natura, entre la ciència i la poesia". Es va considerar com un dels millors llibres de la dècada i que cobreix la necessitat de fer vibrar la monòtona literatura de natura. Ha estat traduït a dotze llengües i el 2016 va guanyar el Dapeng Nature Book Award a la Xina.

La idea: centrar l'atenció durant un any (en estades d'algunes hores, més o menys cada deu dies) en un metre quadrat de bosc i combinar-hi l'observació científica, l'erudició de l'autor, les sensacions orgàniques, la inspiració espiritual i la meditació atenta. El resultat: un text d'una gran riquesa informativa, de descripcions tan rigoroses com sorprenents i que transmet les emocions més fondes que ens pot aportar la vida en torn de nosaltres i dins nosaltres.
L'autor va fer més de quaranta estades contemplatives davant una petita parcel·la d'un bosc primari a Tennessee, i en cada una va seleccionar algun element o fenòmen natural que descriu en detall: des de la física de la cristalizació dels flocs de neu a la migració de les aus, passant per la biologia de les molses o els impactes de l'activitat humana.













Ens fa compartir les dades més modernes amb les sensacions més directes. Un exemple: per entendre i compartir amb el lector el prodigi de la supervivència de les petites aus forestals en el gèlid hivern continental americà, Haskel va despullar-se davant el seu metre quadrat el mes de gener, a vint sota cero; sols va resistir un minut, fins al pànic. La descripció del que va sentir físicament i mental, escarrufa (una bona lectura en aquest agost mallorquí asfixiant), i ens fa entendre millor el prodigi de que aus deu mil vegades més petites que ell puguin sobreviure tot l'hivern, gràcies a les adaptacions fisiològiques i etològiques que queden descrites i comentades. (A la figura, els ferrericos nordamericans a la clàssica guia d'Audubon).





La parcel·la d'estudi i meditació que va seleccionar és dins un espai protegit i se suposa que històricament sostret a l'alteració humana. No gaire lluny, però, hi ha un camp de golf, i un dia (el 8 d'agost, concretament) hi troba dues pilotes. Per al meu gust, aquest capítol resulta el més inquietant i suggestiu del llbre, a partir del dilema de retirar-les o mantenir el principi de no intervenció en el que es basa aquesta història. Vat aquí un fragment del text: Els artefactes humans no són taques que imposam a la natura. Veure-ho així obri una escletxa entre nosaltres i la resta dels essers vius. Una pilota de golf és la manifestació de la ment d'un primat africà joganer i intel·ligent. A aquest primat li encanta inventar esports per posar a prova la seva habilitat física i mental. En general, juga a aquests esports a rèpllques acuradament contruïdes de la sabana on va venir al mon, i per les quals inconscientment sospira. El primat intel·ligent forma part d'aquest mon. Tal vegada el que produeix també en forma part"... "Estimar la natura i odiar la humanitat no és lògic"

La riquesa informativa, argumental i vivencial del llibre és extraordinària. Em sembla especialment recomanable tant per a biòlegs i ambientòlegs especialitzats, com per qualsevol persona mínimament sensible cap a la natura.

Margalef, en un rampell de modèstia, va escriure: " Es vana la pretensión de encerrar la Naturaleza en los sistemas de ecuaciones diferenciales tan caras a los ecólogos y, a fin de cuentas, puede ser más efectivo sentarse a ver discurrir las aguas de un rio y escuchar el susurro de las hojas de los árboles (Ecologia, 1974, p 882) ". Haskell ha aconseguit la síntesi entre les dues pulsions, la científica i la contemplativa. En un metro de bosque mereix sobradament figurar en l'antologia més selecta de llibres de natura: vos proporcionarà algunes hores de plaer espiritual i és una contribució important al paradigma en que hem de basar el respecte per la biosfera. Creis-me: s'ha de llegir. M'ho agraïreu.

 

S’Albufereta i «Los santos inocentes»

En Xesc a Doñana, amb un "pato claudio"

    El recent traspàs d’en Xesc Moll, gran amic, m’ha duit a la memòria -entre d’altres- vivències comuns relacionades amb s’Albufereta. Crec que algú pot trobar-les interessants, de manera que n’he fet unes pàgines. Deixaré per al final les que relacionen en Xesc amb el prat; segurament ell hagués apreciat els prolegòmens que segueixen.
Als anys 60 i 70, mun pare formava part del grup de caçadors que tenien llogada s’Albufereta com a cacera, cosa que me va permetre conèixer ben de prop no sols aquest extraordinari espai natural, sinó també les persones que s’hi relacionaven. Vist amb perspectiva, tan interessant és un aspecte com l’altre. Dels valors naturals, hi ha publicacions i informacions prou extenses, i no m’hi entretindré; en canvi, del petit univers humà se n’ha escrit poc o gens, i em sembla lamentable que se’n perdi la memòria. Que aquestes notes siguin una petita contribució en aquest sentit.

Mon pare, en segon terme, en Miquel Gelabert (a) de Gaita

    L’ànima del grup de socis era un personatge extraordinari, en Miquel Gelabert, de Gaieta, majoral de s’Albufera, hiperactiu, entusiasta i cordial amb tothom. Era un gran coneixedor de les zones humides i de la Serra i gran amic de mumpare. Cuiner i gastrònom popular, tant li era rostir un bou sencer com elaborar unes postres sorprenents a base de capolar maduixes i taronges a grapades (No passeu pena -deia- me rent les mans... en acabar!). Organitzava cada any una caçada a Míner, on s’havia de pujar a peu i s’hi feien perdius en abundància. Contava que s’hi havia refugiat el batle republicà de Campanet quan la sublevació del 36, que hi pujaren falangistes per assassinar-lo però no el saberen identificar; ell es va fer passar pel pagès de la possessió i acabaren dinant plegats i disparant per fer punteria amb les bales que li tenien destinades.

    Una de les millors anècdotes de’n Miquel és que va fer de «secretari» d’en Franco quan el dictador va anar a s’Albufera a matar ànneres. Bé li havien dit que l’havia de tractar amb respecte, com a «Excelencia», però en Miquel va fer el que va poder: el general va fallar el tir a un cap-blau i el seu ocasional secretari el va voler aconhortar: «Majestad, no lo ha tomado, però lo ha engronsado!».

    El grup que reunia en Miquel per llogar caça i pesca de s’Albufereta no era molt gran, i bàsicament l’integraven alguns caçadors poblers i de Campanet (el seu poble). Caçaven molt poc; algun aguait vespertí i, sobre tot, una o dues grans tirades a les fotges a l’hivern, quan n’hi havia una gran quantitat, normalment més d’un milenar. Aquest dia, es reunien desenes de caçadors, la major part convidats i no pocs d’alta rellevància social («La escopeta nacional»). Una flotilla de barquets els repartia en els aguaitadors, precàries plataformes de fusta repartides entorn del llac, on havien d’esperar molt de temps a que tothom fos «a puesto» i un afortunat designat a l’efecte s’arrambàs al gran esbart d’aus negres per fer-les alçar amb un tir. Si anava bé, les fotges atemorides voltaven vàries vegades sobre la línia de caçadors, que en tomaven a centenars. Però de vegades volaven directament a la mar, i n’escapaven quasi totes. Evocaré dos succeïts: el primer és el cas d’un caçador enravenat de fred, que va voler espassar-se’l fent bots sobre l’aguaitador; la fusta va passar per ull de manera que l’home va haver d’esperar el barquet en remull, aguantant l’escopeta sobre el seu cap. L’altre té connotacions més dramàtiques: un any l’encarregat de fer alçar l’esbart va ser un jove de catorze anys, de Son Ferriol amb un gran prestigi de caçador jove, en Pepín. Mesos més tard, un garriguer de la marina de Llucmajor li va donar bala, en sorprendre’l caçant amb el seu pare dins d’un vedat. El va ferir greument -record el seu pare, plorant a llàgrima viva quan ho contava a ca nostra-, però ho superà... per morir al cap de poc temps en un accident de motorino.

    Entre els socis, record en Pere de Son Garreta, un campaneter molt més addicte al plats a taula que a l’escopeta, i un pobler, Panxa de mal nom, professional de fer pous al que tenia un gran respecte: havia hagut de treure una o dues vegades pagesos morts -asfixiats- dins de pous que enfondien per arribar a les vetes d’aigua. En Pep Perelló, de Llubí, que havia fet dobbers amb el contraban de tabac abans de dedicar-se a la construcció era un altre dels socis.

La caseta de s'Albufereta, un referent de socio-fgastronomia popular

    En realitat, la caça era quasi secundària: la gran funció de s’Albufereta era reunir a la casa taulades de socis, famílies i convidats en tiberis dignes de la més hedonista tradició llatina. Ben sovint, en Miquel n’era el cuiner i quasi sempre la menjada s’iniciava amb una platada d’anguiles frites, sacrificades just abans de cuinar-les; impressionava com els bocins recinglaven dins l’oli, com a cues de dragó. Les feien coentes, molt coentes. El cuiner es disculpava: mentres estava en una altra cosa, cada un que passava prop de la pella hi afegia un grapat de prebes de cirereta. En resultat era sensacional: ens queien les llàgrimes a cada mossegada, però mai vaig veure que en quedàs ni un bocí.

    Els peixos es capturaven amb morenells o amb una parança en el canal principal, crec. En qualsevol cas, es mantenien en un viver, prop de la casa. Una part es venia, i amb la treta de les anguiles, els socis quasi tenien pagat el lloguer.

    Tenc el record d’una pescada memorable: un horabaixa -jo devia tenir deu o dotze anys-, mumpare me va fer acompanyar-lo a una operació singular: s’havia organitzat la treta d’anguiles d’un tram del Rec. El procediment era senzill i efectiu: a base de pedres i fang, es tancava el canal a part i banda d’un gorg més fondet (que els pescadors coneixien), es treia l’aigua a poalades i just quedava agafar les anguiles dins del llot. Senzill, efectiu... i brut! Entre esquitxos, caigudes dins l’aigua i estirades per aglapir els peixos, tot el personal acabava completament reboçat de fang i llim, negre i d’olor molt aspre. Vaig tenir un èxit inesperat: aquell nin ciutadà, de mans tendres, aconseguia agafar les anguiles més fàcilment que els pagesos, ja que s’esmunyien fàcilment de les seves mans, de calls com cuiro. N’agafarem un sac, i acabarem tots a la mar, per rentar-mos d’aquella pasterada pudenta.

    També eren magnífiques les pescades nocturnes amb fitora: navegàvem de nit, amb un petromax, en silenci (l’habilitat del barquer amb la crossa era fonamental) i era qüestió d’habilitat i reflexos enganxar el peix amb l’estri. Peix o rata: en vaig veure captura més d’una, molt apreciades pels poblers aleshores.

Na Dora, pescant a l'encesa a s'Albufera

    La casa estava a disposició dels socis qualsevol dia, tret d’un per setmana, crec que el divendres a vespre. Aquest estava reservat al senyor, de qui parlaré su ara, que en gaudia sense testimonis. Males llengües deien que hi anava en bona companyia, inclòs el marit de la mateixa.

Mn Tugores va contribuir a crear el museu de Sa Pobla, però també a desmantelar-lo

    El senyor era el capellà Paraire, Mn. Melcior Tugores, un autèntic homonot pobler, propietari de s’Albufereta amb uns parents seus mureros, fins que la Llei de Costes els va reduir a la categoria de concessionaris. El Paraire compareixia així mateix els dies de les tirades de fotges, i era allò que a Sicília en diuen un home de respecte. Vaig visitar-lo a ca seva a principis dels anys 80 (més avall donaré detalls), i ens va rebre a un despatxet amb una ostentosa caixa fort a la seva esquena, i un plànol de la Marjal poblera davall el vidre de la seva taula, on estaven remarcades en color les parcel·les de la seva propietat. Mn. Melcior era una institució a la política local (Cap de la UCD, enfrontat amb el batle Serra), fins a la quebra de la Cooperativa (1988??), quan un vespre uns pagesos ressentits l’esperaren a un carreró fosc i l’atuparen de valent. Llavonces anà a viure a Palma. El vaig visitar allà, en el moment que s’Albufereta anava a ser declarada Reserva a la primeria d’aquest segle, ja que considerava que n’havia de tenir tots els detalls i ser escoltat. Per discutir el cas, en va treure un plànol, que era ni més ni manco que un original d’en Bateman, l’anglès que va liderar el projecte de dessecació de «sa Bufera Gran», com en deien per distinguir-la de la seva.

    Segons contava en Miquel, el comportament escandalós del Paraire va alarmar el Bisbe, que el convocà a Palau per recriminar-li. Mentres el Bisbe perorava, Mn. Mercior va començar a mirar les parets.

- I ara, Mossèn, que cercau?

- Un clau ganxo per penjar això!

Va contestar el pobler agafant-se la sotana ostentosament. La reconvenció episcopal va acabar sense conseqüències.

    Anys més tard, vaig llegir o sentir que Mn. Tugores s’havia posat corretjades feixistes i pistola sobre la sotana l’any 36, i que va ser un dels principals acusadors del capellà Alomar, que va ser afusellat.

    L’estadà de la casa era un pobler esquifit, magre i fibrós, que jo veia com a essència humana de s’Albufereta, en Toni, el garriguer. Hi va viure molts d’anys, la coneixia pam a pam, duia el maneig de la pesca i s’hi movia amb el barquet amb total agilitat. Mai el vaig veure fora boina. Era l’assistent dels caçadors, ajudava a la cuina i mantenia l’habitacle en un estat de relativa netedat. La porta d’accés al pis, on habitava, la tenia literalment coberta de calendaris « de femelles», com es denominaven aleshores. La cobertura tèxtil de les protagonistes era tan limitada com permetia la censura. Un dia, l’esposa d’un soci, escandalitzada per aquella col·lecció d’exhibicionistes, les va arrabassar i les cremà a la foganya, aprofitant l’absència del garriguer. Quan aquest va tornar, ben aviat va reconstruir la múltiple mostra, amenaçant de substituir-la per imatges encara més escabroses si tornava haver-hi alguna púdica intervenció i, per més seguretat, va disposar una bona estampa de sant Antoni al centre de l’harem de paper, perquè li guardàs. Fos per l’amenaça o per el sant patró dels poblers, no va haver-hi cap més destrucció. Va arribar un dia que va comprar un motoret, per poder anar a Sa Pobla i a poc li costa la pell: li havien recomanat que circulàs pel mig (del carril) i va interpretar que havia d’anar pel centre... de la carretera. No, i jo ja ho trobava, que es cotxos me feien aprop!!

    Si en Toni era l’ànima masculina de s’Albufereta, la femenina era una poblera de soca-rel, Madò Pixeris. Feinera, intel·ligent i alegre, Na Pixeris -que habitava prop- solia ajudar a preparar les menjades i devia ocupar-se de les escurades i neteges més a fons. Participava amb el seu enginy en tots els debats, cantava si convenia i l’he arribada a veure ballar damunt la taula, per alegria general. Deien, amb admiració, que havia tengut un notari per amant, que la va dur a Paris i tot.

    Sols la vaig veure seriosa, molt seriosa, una vegada. S’Albufereta era un autèntic centre social obert a qualsevol iniciativa dels socis o familiars, i vaig aprofitar-la perquè, a principis dels 80, en Gabriel Janer Manila pogués entrevistar alguns personatges de la contrada per recollir-ne els records de la guerra. Na Pixeris va explicar, entre altres coses, com havia acompanyat dones pobleres al cementiri de Palma, a remenar entre la roba ensangona dels assassinats per veure si en trobaven dels seus marits. Aquell dia, de rialla, no n’hi hagué cap.

    Ara ve el record més cru, el que situa s’Albufereta a l’òrbita del Cortijo de la Marquesa magistralment retratat per Delibes a la novel·la que he recordat al títol: a s’Albufereta pasturava una guarda de vaques, confiada a la supervisió d’un pobre al·lot amb síndrome de Down, del qual no vaig saber mai el nom. Aquell jove vivia en unes condicions infrahumanes, a l’estable, amb el propi bestiar. Un pic cada mes, Na Pixedis, compadida, li tallava els cabells i les ungles i en rentava dins d’un canal (estiu o hivern). En una ocasió, una vaca es va negar i el propietari de la guarda (n’ignor la identitat), va pegar una tal pallissa al pobre pastor que el va deixar per mort. D’aquella se’n va refer, i no sé gens quin va ser el seu destí. No era un cas únic, ni de molt: en aquells anys, un dia jo havia parat unes xarxes japoneses a la zona de Maristany, prop d’Alcúdia, per anellar aucells. Vaig veure amb espant que entrava un pastor amb una guarda d’ovelles cap a elles. Hi vaig anar corrent, per pregar-li que controlàs els animals. Va ser impossible comunicar-mos: era també un minusvàlid mental, les baves li queien de la boca i s’expressava de manera gutural. Mallorca, segona meitat del segle XX.

L’intent d’urbanització

    Situem-nos a principis dels anys 80. En Xesc ocupava la presidència del GOB Mallorca i va ser requerit per Emilio Alonso a assumir la primera direcció general de medi ambient, en el Consell General Interinsular, on el socialista era conseller d’Ordenació del Territori (es deia que la dreta li havia concedit una responsabilitat tan important perquè no sabien ben bé que era, això de l’ordenació del territori). Un càrrec, el d’en Xesc, exercit ad-honorem, sense retribució econòmica! Amb aquestes, boten les alarmes: un advocat inquer ( de Cas Grassos) convoca el GOB a una reunió per explicar-mos (santa innocència!) que hi havia un projecte molt interessant d’una companyia sueca que volia convertir s’Albufereta en una urbanització marina de luxe, on els propietaris podrien amarrar els seus vaixells a la porta de casa. Ens demanava al menys tolerància; al cap i a la fí, argumentava, allò valuós era Sa Bufera Gran, o sa Dragonera, s’Albufereta no s’ho pagava...

En Xesc amb n'Emilio Alonso, en un sopar commemoratiu

    S'Albufereta era ben coneguda pels naturalistes mallorquins: el caràcter de soci del meu pare m'hi donava accés, i la vaig fer visitar a molts dels meus amics. En deix unes imatges testimonials.

Amb Pere Bosch

Amb el Dr Castelló, profesor de zoologia de la UB

En Xesc m'ajuda a la maniobra

Amb Nuria Ferrer i Eulàlia Velasco

    Ens va faltar temps, en Xesc i jo, per partir cap a sa Pobla a veure Mn. Melcior, un home de cultura, se suposava. El capellà respectava molt al pare de’n Xesc, D. Francesc de B. Moll, i jo hi tenia confiança a través del meu pare. Li argumentarem contra el projecte (que fins i tot implicava desplaçar la carretera d’Alcúdia al port de Pollença, lògicament) però l’oferta econòmica era engrescadora, i no va atendre a raons. Allò, deia, es duria a terme perquè era un gran projecte que convertiria un aiguamoll malsà en una font de riquesa. No hi va haver manera, va ser una reunió inútil. Acabarem correctes, tant que el Paraire es va treure el meu llibre d’aucells de les Balears i me va demanar una dedicatòria. Ho vaig fer amb gust: vaig escriure més o menys que esperava que ens ajudàs a protegir s’Albufereta. En Xesc va somriure en llegir-ho. El capellà no.

    Al cap de pocs mesos, aquell primer i únic govern de concentració del Consell General Interinsular va acabar amb la dimissió dels consellers socialistes (Emilio Alonso i Fèlix Pons) amb l’argument que l’ens no havia volgut aturar el projecte de s’Albufereta (la proximitat de les primeres eleccions autonòmiques també va tenir a veure) i en Xesc va deixar de ser director general.

    Va substituir n’Emilio en Miquel Pascual, aleshores de la UCD, que finalment va impulsar unes normes subsidiàries sobre els espais naturals amenaçats de les Balears que protegien transitòriament s’Albufereta fins a una futura decisió definitiva. Aquelles normes afectaven tots els espais en litigi (Sa Dragonera, s’Albufera i s’Albufereta, Ses Salines, Es Grau, etc) amb una excepció que va dur coa: es Trenc. Però aquesta ja és una altra història...

LA MÀGIA DELS CARAGOLS RESUMIDA EN UN LLIBRE