Cambodja ha sortit del malson d'una guerra civil fa pocs anys, desprès de l'horror incommensurable dels Kjemer rojos. Avui és un país hospitalari, d'una gran bellesa i atractius ben diversos, el principal dels quals són els temples d'Angkor, que atreuen cada any alguns milions de visitants. L'esforç de la visita és més que justificat.
M'ha sorprès, però, la capacitat fagocitadora del turisme. Ja sabem que hi ha turisme religiós, cultural, esportiu, de sol i platja, sexual, de natura, fins i tot funerari (vegeu en aquest blog l'entrada de 2/8/09). A Zagreb estant, vaig tenir ocasió de tenir ofertes per una visita turística a Txernobil (amb equipament suposadament eficaç contra la radiació ¿Turisme de catàstrofe?). A Cambodja es visiten els camps de la mort, on els Kjmer massacraren els seus propis civils (es calcula que aquell règim maoista radical va acabar amb dos o tres milions de persones) i el centre de detenció de Tuol Sleng, on sols set de les 20.000 persones que hi foren interrogades varen sobreviure (abans havia estat una escola, avui és un museu d'aquell horror). Em sembla encertat conservar aquests testimonis històrics (com els camps de concentració nazis) i pens que una immensa majoria dels que els visiten no tenen cap component morbós en la seva decisió, i reben un impacte formatiu i de sensibilitat dur, però amb efectes positius. Res a objectar. El que em va sorprendre va ser trobar als mercadets turístics camisetes que reprodueixen els cartells d'advertència de camps minats (avui encara n'hi ha) en un país en que una de cada tres-centes persones està mutilada. O veure que hi ha bars de copes que tenen en sessió quasi contínua documentals de l'horror d'aquell règim monstruós, que va superar les més imaginatives ficcions d'Orwell.
diumenge, 12 d’agost del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)