LA DUQUESA DE LES CEGUES

 

Gabriela Maura, neta del polític mallorquí, en una caçada a l'actual Parc Nacional de Daimiel el 1928. La pila d'ànneres capturades és impressionant.

    En alguna altra entrada a aquest blog ja he esmentat que consider un dels plaers de la vida la coneixença de persones alienes als nostres cercles habituals. Sortir d'allò que ara es diu "cercle de confort" pot ser interessant. Un d'aquests casos me va succeir ja fa dècades (més de mig segle, de fet), quan vaig visitar a la casa natal del polític Antoni Maura la seva neta, Gabriela de nom, duquesa i caçadora apassionada, especialment de cegues, la biologia de les quals l'interssava tant com la seva captura. Aleshores jo tenia 17 anys, i vaig anar al casal de la Calatrava acompanyat d'un amic, Carles Amengual, com a "entés" en aucells i a requeriment de la senyora, per contar-li el que sabia (ben poc, per cert) d'una de les aus més belles i discretes de l'avifauna de les Balears. Varen ser un parell d'hores de tertúlia amabilíssima. Ella era membre d'una entitat francesa molt singular, el Club des Becassiers,  amb qui me va posar en contacte i que tenen com a divisa Chasser le plus possible tout en tuant le moins possible. L'associació continua existint i el seu compromís amb la sostenibilitat cinegètica queda palès amb la seva pertinença a la UICN.

    Avui quasi ningú enten que hi ha caçadors conservacionistes, que han aportat i aporten molta informació a la coneixença de les espècies i s'esforcen per mantenir o incrementar les poblacions de les seves preses. Es veu com a incompatible estimar els animals que un mata i aquest esport és percebut socialment com a destructiu. En una època en que les proteïnes són barates i abundants (al mon occidental), l'ètica de la caça es posa en qüestió. No es pot negar que hi ha casos molt nombrosos en que aquesta activitat es practica de forma abusiva, devastadora i innaceptable. Però existeixen (n'he conegut i en conec), caçadors amants de la Natura, sincerament interessats en la biologia i manteniment de les seves preses. Contradictori? No ho perceben així, i en qualsevol cas, no seria la única contradicció de l'esperit humà.

    Una caçada excepcional de cegues a Santander, on es poden concentrar en migració en alta densitat (31 aus abatudes en un dia, 1956)

    Gabriela Maura, probablement  la dona que més cegues ha mort a la seva vida (més de 600 entre 1954 i 1964), era d'aquest col·lectiu. Va morir un any desprès de la nostra entrevista, i la seva família va promoure l'edició d'un llibre interessantíssim (En plenitud, Ed Aqualarga), que he rellegit recentment, on es recullen escrits seus sobre les cegues i la caça, una correspondència molt documentada amb els seus amics becassiers francesos i altres documents sobre la seva passió cinegètica.

    En el llibre es reprodueix l'estudi que va fer de l'espècie en un llibre clàssic, La caza en España, del comte de Yebes (amb un pròleg excel·lent del filòsof Ortega y Gaset), on resumeix la biologia de l'espècie i molt de detalls de sabiduria popular. A tall d'exemple, fins a 14 noms en castellà!.  

    Aquest són dibuixos de la duquesa. Reparau com en un d'ells la cega transporta un pollet entre les cames, una singularitat etològica ben comprovada.

Una de les anotacions de la duquesa que més m'ha sorprés és aquesta: Un verano que fuimos mi familia y yo en yate particular recorriendo las islas, en la de Cabrera pernoctamos dos noches se nos acercó al barco un indígena que con gran sorpresa por mi parte nos dijo, entre otras cosas, que había un individuo en la isla que habia cazado con lazo 130 becadas... En un altre lloc explica que aquesta captura massiva era obra del faroner, i havia tingut lloc el novembre de 1969. La intensitat de la migració de l'espècie a Cabrera, (i l'habilitat del funcionari!) és molt notable. Llàstima no poder saber-ne més detalls. No he sentit mai més que ningú hagi caçat cegues amb llaç!

                             Foto d'internet d'una cega, amb l'esplèndid ploimatge críptic que li és propi

   També descriu observacions molt singulars: per exemple, que els reietons deuen fer una olor molt similar a la de les cegues, ja que els cans "paren" davant aquest aucelló (i no cap altre) de manera similar que amb elles. Un altre fet sorprenent és la possibilitat que en determinades circumstàncies ni els millors cans detecten una cega concreta, cosa que diversos caçadors interpreten com la interrupció del rastre olfactiu de les aus. Un tema que encara és objecte de debat en cercles cinegètics... El cas més increïble que ella  relata i corroboren alguns becassiers francesos (un dels quals, metge) és la suposada capacitat de les cegues de tenir cura de les ferides, disposant sobre elles fang, fibres vegetals i plomes a manera d'emplast. 

Gravat de Josechu Lalanda

    La Sra Maura recull algunes anècdotes sensacionals del que li referien garriguers o caçadors populars. Un d'ells, a Guadalajara, estava convinçut que les cegues no mengen: ¿Usted no sabe, señora, que las chochas no comen? "Gincas" el pico en la tierra y absorben los humores que salen de ella... Chochas tengo yo matás, y siempre tienen las tripas limpias, que en jamás encontré una de ellas que tuviera mierda en las tripas, con perdón de usted. La duquesa invocà llibres per demostrar el contrari, però la rèplica va ser demoledora: Los libros, los libros... ¿Qué saben estos señores que escriben en sus casas? Nosotros, los guardas, que tenemos pateao el terreno, sabemos lo que hace al caso y no ellos...

    Un altre cas devertit és el del montanyés que usava com a renec un contundent ¡Me cago en el ferrocarril! L'amic Miguel Delibes me comentava que al nord d'Espanya l'arribada del tren (del progrés) va ser molt mal rebuda per certs col·lectius, cosa que podria explicar l'origen d'aquesta ingènua baconada.

    

A la correspondència amb els seus amics gals s'esmenten també altres qüestions. La catàstrofe de l'arribada de la mixomatori, els abusos que va suposar la profusió de nous caçadors, la necessitat de majors restriccions o fins i tot fets que res tenen a veure amb la caça, com els catastròfics efectes de l'onada de fred de 1956 (300.000 cepts morts a la vinya del seu amic Guizart) o el maig del 68...

   Vull acabar amb un record de la tertúlia que vaig fer amb ella, en la qual me confessà el que aleshores ella mateixa veia com a un pecat, al qual no s'havia pogut resistir: en una de les seves caceries peninsulars, la va sobrevolar a poca distància una àguila imperial, sobre la qual va disparar, tot i saber que estava protegida (i en aquells anys, molt amenaçada!). Del fet, en el llibre, no s'en fa menció...

Portada del llibre publicat en record de la Duquesa