històries d'aucells

Primera història: l'obligada convivència amb les gavines. Intel·ligents, adaptables, gregàries i territorials a la vegada, agressives... són característiques que compartim gavines i humans. La gavina de peus grocs va començar a esdevenir urbana ja fa molts decennis a l'Atlàntic, començant pels ports de pesca, i colonitzant progressivament teulades i terrats. A moltes ciutats ha format colònies ben nodrides, i poden arribar a aprofitar recursos inversemblants. Circula per youtube un video on entren a robar bosses de patatilla a una botiga, o les fotos esfereïdores de com els agrada el gelat (La foto és feta a Brest, i n'hi ha una llarga sèrie). A la Mediterrània el fenómen és més recent, fa poques dècades, però creixent. Evitar-ho totalment pot ser impossible, però és millor segregar les espècies! Però ja hi ha gavines ciutadaes (i barcelonines, i valencianes...) Avui el diari publica quexes del prevere de Sant Sebastià i alguns veins, al parèixer assediats per un petit estol gaviner. Un tema que no serà fàcil veure esgotat.

Segona història: àguiles solidàries. L'equip de camp (i d'oficina) de la reintroducció de les coabarrades a Mallorca està emocionat. Un poll andalús, femella, que vola fa poques setmanes, ha adoptat una altre joveneta, francesa, que va volar del niu més tard. La darrera no ha sabut utilitzar el punt d'alimentació, i l'andalussa se n'ha fet càrrec, i li proporciona preses, com si fos la mare. Aquest comportament no estava descrit en aquesta espècie, i ha resultat molt favorable a la nova implantació d'aquesta au magnífica a Mallorca. Les àguiles fan més del que s'esperava d'elles, la natura s'ajuda i ens ajuda!

consell de lectura

Alguna vegada jo he explicat que la humanitat sencera cap a Mallorca (dreta). Ramón explica com cap a l'Empordà (més atapeïda, però hi cap). Un sostenibilista acreditat que cita la xifra sorprenent que el 90% del CO2 a l'atmosfera hi és aportat pels organismes: el 10% d'excès, industrial, és el nociu, i fins quin grau!
Ramon Folch té un pensament tant ric com el seu llenguatge, i qualsevol llibre seu és de recomanar. Aquest, el més recent, sens dubte: una col·lecció d'assajos punyents i estimulants. Vos reproduïré alguna frase, per incitar a la lectura: El sector reaccionari de l'ecologisme, que existeix i no para de manifestar-se, mai no serà sostenibilista. Quan diu equilibri, pensa en la immobilitat.
Algus ens esfocem en imaginar sol·lucions. Costa més que profetitzar la catàstrofe.
El sostenibilisme ha de presentar batalla en tres fronts: el dels defensors del vell ordre, el dels espantats pel nou ordre i el dels indiferents a tot ordre.
El fonamentalista no aprèn. Aprendre comporta canviar.
Per acabar, una frase premonitòria: La indignació ecologista... camina cap a una més àmplia indignació civil.
Ho ha publicat La Magrana, maig 2011, per tant, bé havia d'ha estat escrit alguns mesos abans del 15-M (el qual, desgraciadament, mostra indicis de poca sostenibilitat...)

això vérem (però no fotografiàrem)

Formentor, dues milles direcció Artà. 13 h de dia 13 de maig. Una manta bóta, emergint per complet, tres o quatre vegades a uns cinc-cents metres de la barca, en mar totalment calmada i condicions òptimes de visibilitat. Apreciam perfectament el color negre, la forma romboïdal i la cua curta. Férem l'observación dos agents de medi ambient (Juan Carlos i Pepi) i jo mateix, en un dia memorable (cinc nius d'àguila ocupats en el sector Sóller Formentor com a mínim, una d'elles empaïtant un voltor posat a un pí, falcons marins ja nombrosos i cridaners, un bon esbart mixte d'aus marines pescant amb dos dofins...) Una jornada d'autèntic privilegi, que va acabar amb una observació inesperada i inoblidable.

La foto està treta de Google (Autor Michael Albert) i crec que està feta la Mar de Cortés.

insularitat?

Les illes ho són cada cop menys. Navegació, cables telegràfics, aviació, etc han anat difuminant la insularitat, bastint autèntics ponts amb el continent, del qual ens diferenciam cada dia un poc menys. Ara, la connexió elèctrica ens fa físicament part d'Europa. Més abastits, i també més dependents (no és imaginable, per ara, que el cable exporti energia!). Avui he pogut assistir a l'inici de l'estesa, des de Santa Ponça cap a Sagunt. Per on entrà el Rei en Jaume entrarà ara l'electricitat, generada amb eòlics a Navarra, amb hidroelèctrica als Pirineus, o amb nuclears de qualsevol lloc... Impressionant! En Ramón Folch, que va publicar fa poc uns comentaris de la nostra insularitat minvant, també ha assistit a l'espectacular maniobra.

I un detall: el cable, una estructura ben complexa, compta com a aïllant fonamental, amb un dens envoltori de paper impregnat d'oli, ben comprimit entorn del coure! L'oli, qui ho diria, es fa present arreu...Com em deia en Ramon, cal separar el gra de la palla, i el gra (l'oli, en aquest cas) està inventat fa molt de temps!

El Batle de Sa Dragonera, intoxicat per raticida

Perdonau el títol: és una petita provocació. La història és certa, però és història, i el batle tenia quatre potes! La m'ha contada avui En Tomeu Trobat, que va ser garriguer de Sa Dragonera de 1974 a 1984, mentre durava el contenciós contra la urbanització.

El Batle de Sa Dragonera era l'ase, i cada any, a lo vist, participava directament a la campanya de desratització, que suposava abocar sobre l'illa cinc o sis tones de raticida (nihil novum sub sole!) En un descuit, un dia l'ase es va abordar a un sac i se'n va fotre deu kilos! El fermaren a un ullastre, amb el cap per amunt, i el feren beure un purgant sever. Ho va passar pillo, però el salvaren!
En Tomeu m'ha contat també que aconseguiren exterminar les cabres (n'hi havia unes setanta), mantenien també quaranta ovelles (que no feien tanta tala als pins que plantaven amb ICONA) i que fins que va partir engreixaven tres pocs cada any, a lloure, que menjaven ous i polls de gavina (jo me pensava que això era molt més antic). Com introduïren perdius i llebres. Havien d'anar alerta a molestar les perdius de nit, perquè si s'assustaven volaven cap a la mar, i hi queien per morir ofegades.
Algú hauria d'armar una gravadora i recollir les històries dels que han habitat els illots de les Balears, són vides irrepetibles i ens ajudarien a entendre moltes de coses.

Cabrera

Cabrera, per milers de francesos del segle XIX, fou sinònim d'horror. L'amic Lleonard Muntaner acaba d'editar"Cuando el padre nos olvida. Los prisioneros de Cabrera en la Guerra de la Independencia (1808-1814) de G. Froger (Col. objeto perdido). És una excel·lent traducció del relat d'un presoner, publicat a França el 1849. La lectura escarrufa, el sofriment que tan bell paratge va albergar és immens. M'ha sorprés un detall que no coneixia: l'avarament d'un vellmarí podrit a les costes de l'illa, i com els presoners devoren la carronya, amb greus efectes sobre la seva malmesa salut.

No és un llibre nadalenc, però sí una lectura recomanable.

Trullada a la Serra

Una tafona de 1833, un romàntic nordamericà que la restaurà als anys 90, la filla -que tant s'assembla al pare físicament i de caràcter (amable i obert!)- ens han permès viure unes hores de trullada tradicional: la pasta d'oliva als esportins, l'infern encès per escaldar la pasta, la bístia al trull, la gran biga d'alcina amunt i avall amb el torn fins a alçar el quintar... Podeu veure més imatges al facebook de l'oli verderol.