Anar fent a l'olivar

Com saben els amics (i la família!), fa dos anys el meu germà Martí i jo mateix ens hem embarcat a plantar oliveres. Són més de quinze quarterades, en dos horts, entre les dues vies de cintura! Evidentment, una empresa d'utòpics, però la veritat, quan veig les finques veines, moltes abandonades, i algunes sota intervenció judicial per la quebra den Grande, m'alegra mantenir una mica d'esperit utòpic. (Probablement a Sa Nostra també: quan veig les anotacions d'interessos del crèdit, i em colpeja la puja de l'Euribor, l'enravanada d'utopisme se m'espassa!).
La tasca és intensa: la plantació la feren diferents empreses, amb un grau distint d'èxit, però el manteniment va al càrrec dels mayols. I no és lleuger! Podes, cultivadors, control de plagues, control de l'herbam, regulació d'adobs i de reg, ... Són quasi tres mil arbres, i quan has acabat a un cap, pots tornar a l'altre.
Però veure'ls creixer és un gust extraordinari. Veure que el teu esforç físic -a més del mental i financer-, que les moltes hores de feina de camp es transforma en aquests arbrissons que creixen quasi com a carabasseres, és emocionant.
I per un auceller, les hores de foravila són sempre gratificants: puputs que t'ajuden contra els insectes, els esbarts de perdius quasi quotidians, els dissimulats sebel·lins, que nidifiquen als olivars, la presència quasi diària d'àguiles calçades (a menys d'un km de Palma!!), de falcons peregrins, de corbs, fins i tot alguna àguila peixetera que cerca carpes per els safareijos de la zona, com els agrons i un arner...La diversitat és sorprenent! Avui, fins i tot, se m'han aixecat dos cegalls, que a falta de prat, havien fet aturada a l'olivar en el seva migració. I he vist els primers esbards d'estornells, que -per motius obvis- ja no em semblen tan simpàtics...
L'olivar em pren temps per escriure, però tampoc em dol gaire: trob que una plantació com aquesta és una deixa per al futur molt més memorable que molts de llibres dels que avui es publiquen...
1/10/08