S’Albufereta i «Los santos inocentes»

En Xesc a Doñana, amb un "pato claudio"

    El recent traspàs d’en Xesc Moll, gran amic, m’ha duit a la memòria -entre d’altres- vivències comuns relacionades amb s’Albufereta. Crec que algú pot trobar-les interessants, de manera que n’he fet unes pàgines. Deixaré per al final les que relacionen en Xesc amb el prat; segurament ell hagués apreciat els prolegòmens que segueixen.
Als anys 60 i 70, mun pare formava part del grup de caçadors que tenien llogada s’Albufereta com a cacera, cosa que me va permetre conèixer ben de prop no sols aquest extraordinari espai natural, sinó també les persones que s’hi relacionaven. Vist amb perspectiva, tan interessant és un aspecte com l’altre. Dels valors naturals, hi ha publicacions i informacions prou extenses, i no m’hi entretindré; en canvi, del petit univers humà se n’ha escrit poc o gens, i em sembla lamentable que se’n perdi la memòria. Que aquestes notes siguin una petita contribució en aquest sentit.

Mon pare, en segon terme, en Miquel Gelabert (a) de Gaita

    L’ànima del grup de socis era un personatge extraordinari, en Miquel Gelabert, de Gaieta, majoral de s’Albufera, hiperactiu, entusiasta i cordial amb tothom. Era un gran coneixedor de les zones humides i de la Serra i gran amic de mumpare. Cuiner i gastrònom popular, tant li era rostir un bou sencer com elaborar unes postres sorprenents a base de capolar maduixes i taronges a grapades (No passeu pena -deia- me rent les mans... en acabar!). Organitzava cada any una caçada a Míner, on s’havia de pujar a peu i s’hi feien perdius en abundància. Contava que s’hi havia refugiat el batle republicà de Campanet quan la sublevació del 36, que hi pujaren falangistes per assassinar-lo però no el saberen identificar; ell es va fer passar pel pagès de la possessió i acabaren dinant plegats i disparant per fer punteria amb les bales que li tenien destinades.

    Una de les millors anècdotes de’n Miquel és que va fer de «secretari» d’en Franco quan el dictador va anar a s’Albufera a matar ànneres. Bé li havien dit que l’havia de tractar amb respecte, com a «Excelencia», però en Miquel va fer el que va poder: el general va fallar el tir a un cap-blau i el seu ocasional secretari el va voler aconhortar: «Majestad, no lo ha tomado, però lo ha engronsado!».

    El grup que reunia en Miquel per llogar caça i pesca de s’Albufereta no era molt gran, i bàsicament l’integraven alguns caçadors poblers i de Campanet (el seu poble). Caçaven molt poc; algun aguait vespertí i, sobre tot, una o dues grans tirades a les fotges a l’hivern, quan n’hi havia una gran quantitat, normalment més d’un milenar. Aquest dia, es reunien desenes de caçadors, la major part convidats i no pocs d’alta rellevància social («La escopeta nacional»). Una flotilla de barquets els repartia en els aguaitadors, precàries plataformes de fusta repartides entorn del llac, on havien d’esperar molt de temps a que tothom fos «a puesto» i un afortunat designat a l’efecte s’arrambàs al gran esbart d’aus negres per fer-les alçar amb un tir. Si anava bé, les fotges atemorides voltaven vàries vegades sobre la línia de caçadors, que en tomaven a centenars. Però de vegades volaven directament a la mar, i n’escapaven quasi totes. Evocaré dos succeïts: el primer és el cas d’un caçador enravenat de fred, que va voler espassar-se’l fent bots sobre l’aguaitador; la fusta va passar per ull de manera que l’home va haver d’esperar el barquet en remull, aguantant l’escopeta sobre el seu cap. L’altre té connotacions més dramàtiques: un any l’encarregat de fer alçar l’esbart va ser un jove de catorze anys, de Son Ferriol amb un gran prestigi de caçador jove, en Pepín. Mesos més tard, un garriguer de la marina de Llucmajor li va donar bala, en sorprendre’l caçant amb el seu pare dins d’un vedat. El va ferir greument -record el seu pare, plorant a llàgrima viva quan ho contava a ca nostra-, però ho superà... per morir al cap de poc temps en un accident de motorino.

    Entre els socis, record en Pere de Son Garreta, un campaneter molt més addicte al plats a taula que a l’escopeta, i un pobler, Panxa de mal nom, professional de fer pous al que tenia un gran respecte: havia hagut de treure una o dues vegades pagesos morts -asfixiats- dins de pous que enfondien per arribar a les vetes d’aigua. En Pep Perelló, de Llubí, que havia fet dobbers amb el contraban de tabac abans de dedicar-se a la construcció era un altre dels socis.

La caseta de s'Albufereta, un referent de socio-fgastronomia popular

    En realitat, la caça era quasi secundària: la gran funció de s’Albufereta era reunir a la casa taulades de socis, famílies i convidats en tiberis dignes de la més hedonista tradició llatina. Ben sovint, en Miquel n’era el cuiner i quasi sempre la menjada s’iniciava amb una platada d’anguiles frites, sacrificades just abans de cuinar-les; impressionava com els bocins recinglaven dins l’oli, com a cues de dragó. Les feien coentes, molt coentes. El cuiner es disculpava: mentres estava en una altra cosa, cada un que passava prop de la pella hi afegia un grapat de prebes de cirereta. En resultat era sensacional: ens queien les llàgrimes a cada mossegada, però mai vaig veure que en quedàs ni un bocí.

    Els peixos es capturaven amb morenells o amb una parança en el canal principal, crec. En qualsevol cas, es mantenien en un viver, prop de la casa. Una part es venia, i amb la treta de les anguiles, els socis quasi tenien pagat el lloguer.

    Tenc el record d’una pescada memorable: un horabaixa -jo devia tenir deu o dotze anys-, mumpare me va fer acompanyar-lo a una operació singular: s’havia organitzat la treta d’anguiles d’un tram del Rec. El procediment era senzill i efectiu: a base de pedres i fang, es tancava el canal a part i banda d’un gorg més fondet (que els pescadors coneixien), es treia l’aigua a poalades i just quedava agafar les anguiles dins del llot. Senzill, efectiu... i brut! Entre esquitxos, caigudes dins l’aigua i estirades per aglapir els peixos, tot el personal acabava completament reboçat de fang i llim, negre i d’olor molt aspre. Vaig tenir un èxit inesperat: aquell nin ciutadà, de mans tendres, aconseguia agafar les anguiles més fàcilment que els pagesos, ja que s’esmunyien fàcilment de les seves mans, de calls com cuiro. N’agafarem un sac, i acabarem tots a la mar, per rentar-mos d’aquella pasterada pudenta.

    També eren magnífiques les pescades nocturnes amb fitora: navegàvem de nit, amb un petromax, en silenci (l’habilitat del barquer amb la crossa era fonamental) i era qüestió d’habilitat i reflexos enganxar el peix amb l’estri. Peix o rata: en vaig veure captura més d’una, molt apreciades pels poblers aleshores.

Na Dora, pescant a l'encesa a s'Albufera

    La casa estava a disposició dels socis qualsevol dia, tret d’un per setmana, crec que el divendres a vespre. Aquest estava reservat al senyor, de qui parlaré su ara, que en gaudia sense testimonis. Males llengües deien que hi anava en bona companyia, inclòs el marit de la mateixa.

Mn Tugores va contribuir a crear el museu de Sa Pobla, però també a desmantelar-lo

    El senyor era el capellà Paraire, Mn. Melcior Tugores, un autèntic homonot pobler, propietari de s’Albufereta amb uns parents seus mureros, fins que la Llei de Costes els va reduir a la categoria de concessionaris. El Paraire compareixia així mateix els dies de les tirades de fotges, i era allò que a Sicília en diuen un home de respecte. Vaig visitar-lo a ca seva a principis dels anys 80 (més avall donaré detalls), i ens va rebre a un despatxet amb una ostentosa caixa fort a la seva esquena, i un plànol de la Marjal poblera davall el vidre de la seva taula, on estaven remarcades en color les parcel·les de la seva propietat. Mn. Melcior era una institució a la política local (Cap de la UCD, enfrontat amb el batle Serra), fins a la quebra de la Cooperativa (1988??), quan un vespre uns pagesos ressentits l’esperaren a un carreró fosc i l’atuparen de valent. Llavonces anà a viure a Palma. El vaig visitar allà, en el moment que s’Albufereta anava a ser declarada Reserva a la primeria d’aquest segle, ja que considerava que n’havia de tenir tots els detalls i ser escoltat. Per discutir el cas, en va treure un plànol, que era ni més ni manco que un original d’en Bateman, l’anglès que va liderar el projecte de dessecació de «sa Bufera Gran», com en deien per distinguir-la de la seva.

    Segons contava en Miquel, el comportament escandalós del Paraire va alarmar el Bisbe, que el convocà a Palau per recriminar-li. Mentres el Bisbe perorava, Mn. Mercior va començar a mirar les parets.

- I ara, Mossèn, que cercau?

- Un clau ganxo per penjar això!

Va contestar el pobler agafant-se la sotana ostentosament. La reconvenció episcopal va acabar sense conseqüències.

    Anys més tard, vaig llegir o sentir que Mn. Tugores s’havia posat corretjades feixistes i pistola sobre la sotana l’any 36, i que va ser un dels principals acusadors del capellà Alomar, que va ser afusellat.

    L’estadà de la casa era un pobler esquifit, magre i fibrós, que jo veia com a essència humana de s’Albufereta, en Toni, el garriguer. Hi va viure molts d’anys, la coneixia pam a pam, duia el maneig de la pesca i s’hi movia amb el barquet amb total agilitat. Mai el vaig veure fora boina. Era l’assistent dels caçadors, ajudava a la cuina i mantenia l’habitacle en un estat de relativa netedat. La porta d’accés al pis, on habitava, la tenia literalment coberta de calendaris « de femelles», com es denominaven aleshores. La cobertura tèxtil de les protagonistes era tan limitada com permetia la censura. Un dia, l’esposa d’un soci, escandalitzada per aquella col·lecció d’exhibicionistes, les va arrabassar i les cremà a la foganya, aprofitant l’absència del garriguer. Quan aquest va tornar, ben aviat va reconstruir la múltiple mostra, amenaçant de substituir-la per imatges encara més escabroses si tornava haver-hi alguna púdica intervenció i, per més seguretat, va disposar una bona estampa de sant Antoni al centre de l’harem de paper, perquè li guardàs. Fos per l’amenaça o per el sant patró dels poblers, no va haver-hi cap més destrucció. Va arribar un dia que va comprar un motoret, per poder anar a Sa Pobla i a poc li costa la pell: li havien recomanat que circulàs pel mig (del carril) i va interpretar que havia d’anar pel centre... de la carretera. No, i jo ja ho trobava, que es cotxos me feien aprop!!

    Si en Toni era l’ànima masculina de s’Albufereta, la femenina era una poblera de soca-rel, Madò Pixeris. Feinera, intel·ligent i alegre, Na Pixeris -que habitava prop- solia ajudar a preparar les menjades i devia ocupar-se de les escurades i neteges més a fons. Participava amb el seu enginy en tots els debats, cantava si convenia i l’he arribada a veure ballar damunt la taula, per alegria general. Deien, amb admiració, que havia tengut un notari per amant, que la va dur a Paris i tot.

    Sols la vaig veure seriosa, molt seriosa, una vegada. S’Albufereta era un autèntic centre social obert a qualsevol iniciativa dels socis o familiars, i vaig aprofitar-la perquè, a principis dels 80, en Gabriel Janer Manila pogués entrevistar alguns personatges de la contrada per recollir-ne els records de la guerra. Na Pixeris va explicar, entre altres coses, com havia acompanyat dones pobleres al cementiri de Palma, a remenar entre la roba ensangona dels assassinats per veure si en trobaven dels seus marits. Aquell dia, de rialla, no n’hi hagué cap.

    Ara ve el record més cru, el que situa s’Albufereta a l’òrbita del Cortijo de la Marquesa magistralment retratat per Delibes a la novel·la que he recordat al títol: a s’Albufereta pasturava una guarda de vaques, confiada a la supervisió d’un pobre al·lot amb síndrome de Down, del qual no vaig saber mai el nom. Aquell jove vivia en unes condicions infrahumanes, a l’estable, amb el propi bestiar. Un pic cada mes, Na Pixedis, compadida, li tallava els cabells i les ungles i en rentava dins d’un canal (estiu o hivern). En una ocasió, una vaca es va negar i el propietari de la guarda (n’ignor la identitat), va pegar una tal pallissa al pobre pastor que el va deixar per mort. D’aquella se’n va refer, i no sé gens quin va ser el seu destí. No era un cas únic, ni de molt: en aquells anys, un dia jo havia parat unes xarxes japoneses a la zona de Maristany, prop d’Alcúdia, per anellar aucells. Vaig veure amb espant que entrava un pastor amb una guarda d’ovelles cap a elles. Hi vaig anar corrent, per pregar-li que controlàs els animals. Va ser impossible comunicar-mos: era també un minusvàlid mental, les baves li queien de la boca i s’expressava de manera gutural. Mallorca, segona meitat del segle XX.

L’intent d’urbanització

    Situem-nos a principis dels anys 80. En Xesc ocupava la presidència del GOB Mallorca i va ser requerit per Emilio Alonso a assumir la primera direcció general de medi ambient, en el Consell General Interinsular, on el socialista era conseller d’Ordenació del Territori (es deia que la dreta li havia concedit una responsabilitat tan important perquè no sabien ben bé que era, això de l’ordenació del territori). Un càrrec, el d’en Xesc, exercit ad-honorem, sense retribució econòmica! Amb aquestes, boten les alarmes: un advocat inquer ( de Cas Grassos) convoca el GOB a una reunió per explicar-mos (santa innocència!) que hi havia un projecte molt interessant d’una companyia sueca que volia convertir s’Albufereta en una urbanització marina de luxe, on els propietaris podrien amarrar els seus vaixells a la porta de casa. Ens demanava al menys tolerància; al cap i a la fí, argumentava, allò valuós era Sa Bufera Gran, o sa Dragonera, s’Albufereta no s’ho pagava...

En Xesc amb n'Emilio Alonso, en un sopar commemoratiu

    S'Albufereta era ben coneguda pels naturalistes mallorquins: el caràcter de soci del meu pare m'hi donava accés, i la vaig fer visitar a molts dels meus amics. En deix unes imatges testimonials.

Amb Pere Bosch

Amb el Dr Castelló, profesor de zoologia de la UB

En Xesc m'ajuda a la maniobra

Amb Nuria Ferrer i Eulàlia Velasco

    Ens va faltar temps, en Xesc i jo, per partir cap a sa Pobla a veure Mn. Melcior, un home de cultura, se suposava. El capellà respectava molt al pare de’n Xesc, D. Francesc de B. Moll, i jo hi tenia confiança a través del meu pare. Li argumentarem contra el projecte (que fins i tot implicava desplaçar la carretera d’Alcúdia al port de Pollença, lògicament) però l’oferta econòmica era engrescadora, i no va atendre a raons. Allò, deia, es duria a terme perquè era un gran projecte que convertiria un aiguamoll malsà en una font de riquesa. No hi va haver manera, va ser una reunió inútil. Acabarem correctes, tant que el Paraire es va treure el meu llibre d’aucells de les Balears i me va demanar una dedicatòria. Ho vaig fer amb gust: vaig escriure més o menys que esperava que ens ajudàs a protegir s’Albufereta. En Xesc va somriure en llegir-ho. El capellà no.

    Al cap de pocs mesos, aquell primer i únic govern de concentració del Consell General Interinsular va acabar amb la dimissió dels consellers socialistes (Emilio Alonso i Fèlix Pons) amb l’argument que l’ens no havia volgut aturar el projecte de s’Albufereta (la proximitat de les primeres eleccions autonòmiques també va tenir a veure) i en Xesc va deixar de ser director general.

    Va substituir n’Emilio en Miquel Pascual, aleshores de la UCD, que finalment va impulsar unes normes subsidiàries sobre els espais naturals amenaçats de les Balears que protegien transitòriament s’Albufereta fins a una futura decisió definitiva. Aquelles normes afectaven tots els espais en litigi (Sa Dragonera, s’Albufera i s’Albufereta, Ses Salines, Es Grau, etc) amb una excepció que va dur coa: es Trenc. Però aquesta ja és una altra història...

LA MÀGIA DELS CARAGOLS RESUMIDA EN UN LLIBRE

   

  

    

LA DUQUESA DE LES CEGUES

 

Gabriela Maura, neta del polític mallorquí, en una caçada a l'actual Parc Nacional de Daimiel el 1928. La pila d'ànneres capturades és impressionant.

    En alguna altra entrada a aquest blog ja he esmentat que consider un dels plaers de la vida la coneixença de persones alienes als nostres cercles habituals. Sortir d'allò que ara es diu "cercle de confort" pot ser interessant. Un d'aquests casos me va succeir ja fa dècades (més de mig segle, de fet), quan vaig visitar a la casa natal del polític Antoni Maura la seva neta, Gabriela de nom, duquesa i caçadora apassionada, especialment de cegues, la biologia de les quals l'interssava tant com la seva captura. Aleshores jo tenia 17 anys, i vaig anar al casal de la Calatrava acompanyat d'un amic, Carles Amengual, com a "entés" en aucells i a requeriment de la senyora, per contar-li el que sabia (ben poc, per cert) d'una de les aus més belles i discretes de l'avifauna de les Balears. Varen ser un parell d'hores de tertúlia amabilíssima. Ella era membre d'una entitat francesa molt singular, el Club des Becassiers,  amb qui me va posar en contacte i que tenen com a divisa Chasser le plus possible tout en tuant le moins possible. L'associació continua existint i el seu compromís amb la sostenibilitat cinegètica queda palès amb la seva pertinença a la UICN.

    Avui quasi ningú enten que hi ha caçadors conservacionistes, que han aportat i aporten molta informació a la coneixença de les espècies i s'esforcen per mantenir o incrementar les poblacions de les seves preses. Es veu com a incompatible estimar els animals que un mata i aquest esport és percebut socialment com a destructiu. En una època en que les proteïnes són barates i abundants (al mon occidental), l'ètica de la caça es posa en qüestió. No es pot negar que hi ha casos molt nombrosos en que aquesta activitat es practica de forma abusiva, devastadora i innaceptable. Però existeixen (n'he conegut i en conec), caçadors amants de la Natura, sincerament interessats en la biologia i manteniment de les seves preses. Contradictori? No ho perceben així, i en qualsevol cas, no seria la única contradicció de l'esperit humà.

    Una caçada excepcional de cegues a Santander, on es poden concentrar en migració en alta densitat (31 aus abatudes en un dia, 1956)

    Gabriela Maura, probablement  la dona que més cegues ha mort a la seva vida (més de 600 entre 1954 i 1964), era d'aquest col·lectiu. Va morir un any desprès de la nostra entrevista, i la seva família va promoure l'edició d'un llibre interessantíssim (En plenitud, Ed Aqualarga), que he rellegit recentment, on es recullen escrits seus sobre les cegues i la caça, una correspondència molt documentada amb els seus amics becassiers francesos i altres documents sobre la seva passió cinegètica.

    En el llibre es reprodueix l'estudi que va fer de l'espècie en un llibre clàssic, La caza en España, del comte de Yebes (amb un pròleg excel·lent del filòsof Ortega y Gaset), on resumeix la biologia de l'espècie i molt de detalls de sabiduria popular. A tall d'exemple, fins a 14 noms en castellà!.  

    Aquest són dibuixos de la duquesa. Reparau com en un d'ells la cega transporta un pollet entre les cames, una singularitat etològica ben comprovada.

Una de les anotacions de la duquesa que més m'ha sorprés és aquesta: Un verano que fuimos mi familia y yo en yate particular recorriendo las islas, en la de Cabrera pernoctamos dos noches se nos acercó al barco un indígena que con gran sorpresa por mi parte nos dijo, entre otras cosas, que había un individuo en la isla que habia cazado con lazo 130 becadas... En un altre lloc explica que aquesta captura massiva era obra del faroner, i havia tingut lloc el novembre de 1969. La intensitat de la migració de l'espècie a Cabrera, (i l'habilitat del funcionari!) és molt notable. Llàstima no poder saber-ne més detalls. No he sentit mai més que ningú hagi caçat cegues amb llaç!

                             Foto d'internet d'una cega, amb l'esplèndid ploimatge críptic que li és propi

   També descriu observacions molt singulars: per exemple, que els reietons deuen fer una olor molt similar a la de les cegues, ja que els cans "paren" davant aquest aucelló (i no cap altre) de manera similar que amb elles. Un altre fet sorprenent és la possibilitat que en determinades circumstàncies ni els millors cans detecten una cega concreta, cosa que diversos caçadors interpreten com la interrupció del rastre olfactiu de les aus. Un tema que encara és objecte de debat en cercles cinegètics... El cas més increïble que ella  relata i corroboren alguns becassiers francesos (un dels quals, metge) és la suposada capacitat de les cegues de tenir cura de les ferides, disposant sobre elles fang, fibres vegetals i plomes a manera d'emplast. 

Gravat de Josechu Lalanda

    La Sra Maura recull algunes anècdotes sensacionals del que li referien garriguers o caçadors populars. Un d'ells, a Guadalajara, estava convinçut que les cegues no mengen: ¿Usted no sabe, señora, que las chochas no comen? "Gincas" el pico en la tierra y absorben los humores que salen de ella... Chochas tengo yo matás, y siempre tienen las tripas limpias, que en jamás encontré una de ellas que tuviera mierda en las tripas, con perdón de usted. La duquesa invocà llibres per demostrar el contrari, però la rèplica va ser demoledora: Los libros, los libros... ¿Qué saben estos señores que escriben en sus casas? Nosotros, los guardas, que tenemos pateao el terreno, sabemos lo que hace al caso y no ellos...

    Un altre cas devertit és el del montanyés que usava com a renec un contundent ¡Me cago en el ferrocarril! L'amic Miguel Delibes me comentava que al nord d'Espanya l'arribada del tren (del progrés) va ser molt mal rebuda per certs col·lectius, cosa que podria explicar l'origen d'aquesta ingènua baconada.

    

A la correspondència amb els seus amics gals s'esmenten també altres qüestions. La catàstrofe de l'arribada de la mixomatori, els abusos que va suposar la profusió de nous caçadors, la necessitat de majors restriccions o fins i tot fets que res tenen a veure amb la caça, com els catastròfics efectes de l'onada de fred de 1956 (300.000 cepts morts a la vinya del seu amic Guizart) o el maig del 68...

   Vull acabar amb un record de la tertúlia que vaig fer amb ella, en la qual me confessà el que aleshores ella mateixa veia com a un pecat, al qual no s'havia pogut resistir: en una de les seves caceries peninsulars, la va sobrevolar a poca distància una àguila imperial, sobre la qual va disparar, tot i saber que estava protegida (i en aquells anys, molt amenaçada!). Del fet, en el llibre, no s'en fa menció...

Portada del llibre publicat en record de la Duquesa

    

 ELS VELLMARINS A L'ART PALEOLÍTIC

    A molts naturalistes ens agrada fer observacions no sols a la Natura, també a la història! No és estrany que animals que han compartit moltes localitats amb nosaltres figurin a tot tipus d'exprssions humanes. Emociona trobar els vellmarins reiteradament esmentats a l'Odissea, ja que la pàtria mediterrània és compartida pel mon clàssic i l'avui amenaçat pinnípede.

    Fa pocs dies he estat a Marsella, atret per la visita a la rèplica de la cova Cosquer, on fa 30.000 anys un remot avantpassat va reflectir a les parets de la caverna la fauna amb qui compartia l'espai. Entre altres, el vellmarí o la gran alca, el primer molt amenaçat avui i la segona, extinguida per complet al segle XIX, quan els darrers exemplars foren massacrats a Islàndia.

La rèplica de la cova és espectacular, justifica el viatge. No és possible fer-hi fotografies, però podeu veurer-ne imatges a https://www.grotte-cosquer.com/

I aquí teniu la visió de les dues espècies dels paleolítics que treballaren a la cova. El vellmarí, gravat a la paret, amb molt poques línies:

 

I les pintures de les alques, en queden dues i alguns traços d'una tercera. S'havien trobat ossos de l'espècie a Gibraltar, però al meu coneixement, és la primera prova de presència netament mediterrània de l'espècie. 

Evidentment, si hi havia alques aprop de Marsella, és ben probable que hagin criat a les Balears!

A l'exposició del museu de la rèplica de la cova, hi ha diversos objectes dedicats a les foques. Certament, la visió elemental dels paleolítics s'associa amb bisons i cavalls, sobre tot, però evidentment es relacionaven amb moltes altres espècies, i les foques (en vellmarí a la Mediterrània i foques diverses a l'Atlàntic) tenen un paper més gran del que ens imaginam. Vat aquí alguns exemples:

Ullal de foca foradat com a penjoll, trobat a la cova d'Isturitz (Pais basc francès), de 15.000 anys d'antiguetat.

Foca gravada sobre un ullal d'ós de les cavernes, d'uns 15.000 anys, trobada a les Landes.

Foca siluetada sobre un ós. Cova d'Isturitz, aprox -15.000 anys

Foca gravada a un òs de cérvol, Alta Garona -14.000 anys

Foca gravada sobre una banya de ren, Charente. - 15.000 anys

Però Marsella no és l'únic lloc on m'he trobat amb testimonis de les relacions de vellmarins i humans a la prehistòria. Al Museu de Màlaga (excel·lent), també hi ha algunes mostres. Si les foques es caçaven o se n'aprofitaven els cadàvers, no és clar, però la primera possibilitat és raonable! Aquí teniu una imatge de com els paleolítics aprofitaven foques i cetacis, i dues mandíbules de vellmarí trobades a jaciments malacitans.

A Mallorca, s'han trobat ossos de vellmarí, com a mínim, al talaiot de s'Illot. 

Però el cas més extraordinari de la relació del vellmarí amb els humans, si arriba a confirmar-se, és el d'aquesta pintura:

Els arqueòlegs interpreten aquesta figura de la cova de Nerja com a foques, és a dir, vellmarins. El més sorprenent és que hi ha una datació que la situa en -43.000 anys, és a dir, abans de la presència dels sapiens, i per tant, aquestes pintures serien de Neandertals. Tanmateix, la datació no és de les pròpies pintures, sino de carbó trobat a la mateixa sala, probablement de les antorxes amb que els humans hi penetraren. De fet, els dibuixos mateixos no estan datats, i per altres arqueòlegs serien magdalenians (de -15.000 a -8.000 anys), i per tant, d'Homo sapiens sapiens. Tanmateix, és emocionant veure com els vellmarins eren tan importants pels nostres avantpassats!

EMOCIONS MIL·LENÀRIES: OBSERVAR LA FAUNA PLEISTOCÈNICA

     

Decidírem, fa unes setmanes, alleugerir una mica la saturació de Mallorca i aprofitar un viatge "professional" (hi ha jubilats no retirats!) a França per visitar les coves ornamentades més importants.

Vos faig un resum, tanmateix un poc llarg, però que podria ser-ho molt més. Ha estat una setmana intensa, amb bastanta carretera i compensacions gastronòmiques (bona part de les coves són al Perigord), en les quals no entratrem.

(Museu de Eyzies)

 Ha estat una visita evidentment turística, que ens ha deixat un pòsit d'admiració i d'emoció que encara estam païnt. Transcriure aquí una crònica detallada del que es pot veure i sentir en aquest itinerari seria massa llarg, però sí que vull fer-ne unes notes, que comencen amb un consell sincer: els que no hi heu estat, anau-hi. Qualsevol persona que tengui interès en la natura, en l'art o en la història viurà en aquestes coves estones inoblidables. Les visites no tenen cap dificultat: a la majoria de localitats cal reservar l'entrada per via informàtica, els guies són professionals ben competents i els grups, limitats.

    Un detall: per motius ben justificats, no es permet fer fotografies de les pintures (excepció feta d'algunes rèpliques), de manera que la immensa majoria de les imatges que inclouré en aquestes notes són baixades d'internet. A les webs de cada cova en trobareu moltes més, aquí sols he volgut incloure les més essencials i que m'han interessat de manera especial. 

COVA DE CHAUVET O PONT DE L'ARC, CÒPIA DE LA MÉS ANTIGA.

Aqueta cova, descoberta el 1994 no es visita per motius de conservació. La rèplica és, però, sensacional! Recrea el recorregut, el relleu de les parets i, evidentment, les pintures. Vos aconsell el documental de Werner Hergoz, "La cueva de los sueños olvidados". Els cavalls de la figura 1 són una de les seves obres mestres. Els primers artistes hi treballaren fa 36.000 anys, per tant hi ha més temps entre Chauvet i Altamira que entre Altamira i nosaltres! Aquí teniu algunes de les imatges més magistrals: lleons de les cavernes (per les pintures, sabem que no tenien melena), rinocerons llanuts, bisons...

La cova era utilitzada pels onsos de les cavernes, més grans i poderosos que els onsos actuals europeus. No varen ser gaire dibuixats, però "quand même"...

Al terra, es veuen perfectament els llits dels onsos, a les parets, les seves gratades i, el més sorprenent, un dels cranis va ser col·locat acuradament sobre una gran pedra, i entorn se'n reuniren una trentena! La foto és de Claude Valette — Travail personnel, CC BY-SA 4.0, de Wikipedia Commons. 

Darrera nota d'aquesta cova: hi ha un dibuix de felí, sens dubte una pantera. Segons el nostre guia, un lleopard de les neus (Panthera uncia ). Ignorava que n'hi hagués hagut a l'Europa occidental.

Impossible acabar sense retre homenatge d'admiració a la tasca moderna: la rèplica és magnífica, un autèntic alard de tècnica i art, i està ben lluny de la menció un punt despectiva que en fa Hergoz al documental, on es refereix a un projecte de "parc temàtic". Per jo, s'aproxima més a un temple. Per ampliar informacions sobre la recreació, aconsello aquesta pàgina: 

https://es.frwiki.wiki/wiki/Grotte_Chauvet_2_-_Ard%C3%A8che

Reb de l'ordre de mig milió de visitants per any i és un factor clau per al turisme de la regió.

COVA DE ROUFFIGNAC, VISITA AMB FERROCARRIL

Va ser la nostra segona visita: aquest és un espai immens (8 km de galeries, excavades per un riu subterrani ja sec quan va ser suport per als dibuixos), conegut des d'antic (es menciona a un escrit del segle XVI).  El seu valor arqueològic no va ser valorat fins al 1956. Avui es contemplen els gravats i imatges originals. La visita es fa... en tren elèctric! No pot ser més còmoda!

El més notable d'aquesta cova és la profusió de mamuts dibuixats o gravats, tot i no ser la única espècie representada. El pigment negre és òxid de manganés, i el dugueren d'un jaciment situat a 450 km.

En aquesta figura, l'artista va aprofitar una pedra de la paret com a ull de l'animal. Hi ha a la cova 158 representacions de mamuts, cosa extraordinària, ja que el total de mamuts de l'art rupestre no arriba als 200! També hi ha rinocerons, cèrvols, bisons, urs, cavalls i cabres. 

La millor web que he trobat, per més informació i imatges: https://www.donsmaps.com/rouffignac.html

LASCAUX 4, UN ALTRE EXCEL·LENT RÈPLICA

Lascaux també es va descobrir fa relativament poc, el 1940, per uns joves que advertiren un forat obert amb la caiguda d'un arbre. Haver estat tancada més de deu mil anys havia preservat les pintures (que estan datades en diverses èpoques, de -20.000  a -25.000 ), però les visites turístiques dels anys 60, més de mil persones al dia, suposaren l'inici d'un deteriorament innaceptable. Es va tancar al públic el 1963, s'en feu una rèplica el 1983 (Lascaux 2, encara oberta, però parcial) i aquesta, de 2016 que és completa. Obviament, no puc comparar amb l'original, però com en el cas de Chauvet, me sembla que el resultat de la feina d'arquitectes, prehistoriadors, enginyers, geòlegs i artistes és sensacional. Es va reproduir ula totalitat de la cova, amb tot el seu relleu i fins i tot la temperatura i la humitat són les originals. 

La cova conté 1900 imatges, però sols una representa un humà!

El facsímil no es pot fotografiar, tampoc, però sí que es permet a una segona rèplica parcial, a la qual vaig gravar aquest video:

Els estudis de microtopografia per fer la rèplica han permès descobrir gravats sobreposats, que demostren una capacitat diriem que cinematogràfica dels magdalenians. Aquí en teniu una mostra, simplement assombrosa:

Un video més professional, amb informacions complementàries:

https://www.youtube.com/watch?v=h06-olbMURY

i un bon reportatge televisiu: https://www.youtube.com/watch?v=RhVPXEZ_HkQ

PECH MERLE: ELS CAVALLS PUNTUATS

    Una altra cova original visitable... i admirable! Aquesta la trobaren dos adolescents el 1922, explorant una cavitat oberta accidentalment amb medis ben precaris: ciris robats a l'esglèsia i una corda qualsevol. L'obra més extraordinària són els cavalls puntuats. Reparau que el cap és petit, però la roca (que no va ser manipulada) té la forma quasi perfecta del cap del cavall a l'escala que toca! Han estat datats en -25.000 anys.

    El plafó inclou restes del dibuix d'un bisont datat en - 20.000 anys. També s'hi observen urs, bissons, mamuts...

 i petjades fossilitzades d'un adolescent que s'hi internà descalç.

Una curiositat geològica: les perles de calcita (sembla que formades en un procés càrstic similar al que genera les perles als mol·luscs). La "baldufa", una perla presonera de més acrecions de calcita, és un exemplar molt singular.

En aquest cas, la font de les imatges és aquesta web, on trobareu més detalls i fotografies.

http://www.quercy.net/pechmerle/visite_fr.html

GARGAS, LA COVA DE LES MANS

Acabarem la ruta amb les coves més notables dels Pirineus, començant per aquesta, Gargas. 

Les pintures són diverses, però les mans en són l'element més extraordinari: més de 200 d'uns 27.000 anys. Si queda algun descendent viu dels artistes, ho som tu i jo (ho som tots els europeus): estam parlant de quasi mil generacions (les generacions prehistòriques eren més breus que les actuals), per tant, cada un de nosaltres tenim 2 elevat a mil avantpassats (2 x 2 x 2 mil vegades), una xifra astronòmica, de trillons. Sols amb 43 generacions ja tendriem més de vuit mil milions d'avantpassats. Obviament, hi ha repeticions i tal xifra és impossible, però parlam de milions d'ordres de magnitud més. La població paleolítica europea està avaluada en pocs mils de persones (alguns paleontòlegs diuen que eren sols 1.500!). Per tant, tots els europeus duim gens d'aquells artistes i en som família directa, si tenen descendents. 

Relativament aprop de l'entrada, es veuen a les parets gravats de vulves, símbols evidents de fertilitat, o passadissos que les recorden, decorats d'alguna manera. Vaig pensar en la cova de la Coma de Son Torrella...

La ma més célebre és aquesta.

Com moltes de les 231 mans gravades en negatiu (bufant pigments de manganés, greix animal i aigua sobre la ma a la paret en les negres; i el mateix amb hematites, les vermelles) semblen mancar falanges, i durant molt de temps s'ha pensat que era efecte de mutilacions o malalties. Avui sembla haver-hi consens que es pintaven amb els dits aplegats sota la palma de la ma, i podien tenir un significat identificador del grup. 

De mans pintades n'hi ha arreu del mon, i a moltes de les coves visitades també, però Gargas és única, a Eurora, pel seu nombre.

Les figures zoomorfes són presents, però sense l'interès de les d'altres coves, per a un visitant no especialista. Hi ha bisons, cèrvids i cabres.

Bisó dit acèfal. Les condicions de conservació no han estat tan bones com en altres cavitats.

La visita acaba davant un panell amb més de 150 mans, algunes de nins, com les de la foto.

Com és possible que les coves fossin visitades per turistes al menys des del segle XVII, i ningú hi reparas? De fet, hi ha dues mans, magnífiques, dites del descobriment, situat al 1906. El guia creu que eren conegudes, però primer ningú les creia antigues, i desprès, a la vista de la duresa dels atacs als descriptors de pintures prehistòriques -com per exemple els rebuts per Sanz de Sautuola, tractat de falsificador- ningú gosava...

En qualsevol cas, tenir davant les empremptes dels re-re-re...-besavis és corprenedor.

Fotos tretes de la visita virtual a la cova, on consten els autors.

https://grottesdegargas.fr/visite-virtuelle/

MAS D'ARZIL, LA IMMENSA

    Mas d'Arzil és un túnel natural enorme (50 x 50 x 420 m) per on passen un riu i una carretera! El centre de recepció està construit dins del túnel, i les visites s'enfilen per diverses galeries. Les decoracions són discretes, però la cova excel·leix pels materials arqueològics que s'hi han descobert, dels quals es poden veure rèpliques in-situ i alguns dels originals al petit museu del poble.

    S'entèn que l'immens abric era un lloc molt favorable per a l'ocupació humana en certs periodes de l'any. Ha estat excavada des de meitat del segle XIX. Té pintures o gravats de bisons, cavalls, cèrvids, cabres, peixos...

    La peça que més sorprén és aquesta:

Es tracta de dues representacions de cabra salvatge gravades a una dent de catxalot. Som, recordem-ho, a 150 km de la Mediterrània i 230 de l'Atlàntic. Evidentment, la capacitat nòmada d'aquells avantpassats era gran, i també pot haver arribat per intercamvi. En qualsevol cas, un objecte magnífic.

Una altra obra sensacional és un propulsor que representa una femella, tal vegada de cervol o isard, girada cap al darrera, observant el seu propi part. 

El més interessant del cas és que propulsors molt similars a aquest, pràcticament idèntics, s'han trobat en altres coves pirenenques.

Un altre objecte magnífic, de gran qualitat artística, és el cap de cavall:

I una bona referència, per acabar:

https://grottesarcheologies.com/le-mas-dazil/

BEDEILHAC, EVIDÈNCIES DE DEGRADACIÓ

Una altra gran cova, imponent, coneguda des de temps immemorial, sempre oberta i visitada. L'abé Breuil hi va fer la primera descoberta de pintures prehistòriques de la zona, i també la va estudiar Carthairac. Els usos inadequats de la caverna han fet desapareixer moltes d'aquestes pintures, de les quals sols es conserven les reproduccions que en feren aquests arqueòlegs a principis del segle XX, ni tant sols imatges fotogràfiques!

Algunes de les que queden:

bisó

Egua

Una singularitat d'aquesta cova, descoberta molts d'anys desprès de ser estudiada, són figures modelades en fang (ja endurit), que sols és veuen amb llum rassant. Una vulva i un bisó, entre els més notables (a la visita se'n veuen reproduccions, no els originals, que són en un lloc mal d'accedir).

S'hi va trobar un propulsor, incomplet, del tot similar al de Mas d'Azil, com podeu comprovar:

Són imponents les grans columnes càrstiques, moltes desferrades del sòtil ja qui estan formades sobre arena (la cova també és un antic curs fluvial subterrani). Una de les columnes fa més de cent metres de perímetre!

Als anys 40, uns 300 m de l'entrada de la cova varen ser pavimentats, per fer-ne un ús industrial en temps de guerra.

Els nazis, en ocupar França, hi instalaren un gran taller de reparació d'avions.

No és cert, però, que l'usasin com a aeroport, tot i que s'ha afirmat. El que sí està documentat són diversos enlairaments i aterratges d'un pilot esportiu, com es veu a la imatge:

Una visita interessant, i que permet comprendre millor la fragilitat d'aquest patrimoni i la necessitat de restriccions que estan totalment justificades.

Si en voleu saber més: https://www.sites-touristiques-ariege.fr/grotte-de-bedeilhac/

NIAUX, UNA ALTRA JOIA

Es considera, amb justícia, una de les millors coves magdalenianes per la qualitat i estat de conservació de les pintures. Atès que altres obres mestres de l'art parietal (Chauvet, Lascaux, Altamira) sols són visitables en rèplica, és probablement la millor cova on encara avui es poden contemplar les figures originals.

I val la pena!

Observau, en aquest bisó, com una pedra encastada a la paret va ser aprofitada per l'artista per representar l'ull. Magistral!

Totes aquestes figures són visitades, a més d'altres tant zoomorfes com de signes. Una de les més singulars, però, és a una sala tancada: l'única representació paleolítica d'un mustèlid (un mostel, concretament, segons la interpretació oficial) que es coneix.

Un defecte, per al meu gust: l'enorme andròmina de ferro posada a l'entrada, per cobrir el centre de recepció. No té cap altra funció, i des de dins, amaga una gran part del paisatge entorn de la cova. Opinió meva, un obstacle visual sense cap altre sentit que la glòria de l'arquitecte i dels "elus" que finançaren l'endemesa.

https://www.sites-touristiques-ariege.fr/grotte-de-niaux/

__________________________________

Fins aquí el nostre viatge. Hem quedat lluny de veure-ho tot (hi ha desenes més de coves visitables), i caldrà tornar. Ens va quedar pendent la darrera rèplica oberta, el passat mes de juny: la de la cova de Cosquer, a Marsella, descoberta per un submarinista fa 30 anys, amb 300 m de túnel submarí per accedir-hi. Sembla que la rèplica, al port de Marsella, és sensacional (com les que hem visitat). Justament la setmana que forem per allà estava tancada, però ja miram de trobar data per anar-la a conéixer. Hi ha, entre altres, representacions de l'alca gegant i d'un vellmarí.