Dur, perquè és físicament costós "despenjar", aplegar, moure i traginar cada dia més d'una tona i mitja d'olives. Plaer, per mecanismes misteriosos i atàvics. Hi ha hagut un any de feina constant, però generalment tranquil·la, cultivar la terra, tractar els arbres, alguna poda, penjar les trampes per la mosca, controlar l'evolució del fruit, mantenir el reg, adobar... I arriba el dia en que s'han de recollir els fruits de la natura i el treball. La pau de l'olivar es veu trobada per l'entrada d'un estol humà més nombrós que cap altre dia, màquines estrepitoses, teles i activitat frenètica. Els arbres són rapinyats pels rampins i estamenejats per les espolsadores. Una pluja d'olives cau a les teles, que s'han d'aplegar, passar a les grans caixes d'on seran abocades al remolc. I d'aquí, ràpidament, a tafona, abans que cap aroma, cap essència, es perdi o es degradi.
Supòs que l'espècie ha passat per tants i tants anys de recursos limitats, que acaramullar un aliment en abundància ens toca una fibra sensible. Sentir físicament el pes del resultat de la feina, veure que els arbres et donen amb generositat un fruit novell, saber que els deixes despullats de fruita i en el mateix instant es manté la síntesi de matèria orgànica per a un nou cicle, tot això és un clau per a sentiments molt positius. En pocs dies, tocam el resultat de tot un any de dedicació. No és estrany que la major part de les cultures hagin fet sagrat aquest moment, i situïn les seves grans festes en els punts clau del cicle agrícola: la collita suposa remoure les emocions més fondes i atàviques.
1 comentari:
Felicitats per la collita, Joan,i pels sentiments i sensacions que es desprenen del teu escrit!
Publica un comentari a l'entrada