insularitat?

Les illes ho són cada cop menys. Navegació, cables telegràfics, aviació, etc han anat difuminant la insularitat, bastint autèntics ponts amb el continent, del qual ens diferenciam cada dia un poc menys. Ara, la connexió elèctrica ens fa físicament part d'Europa. Més abastits, i també més dependents (no és imaginable, per ara, que el cable exporti energia!). Avui he pogut assistir a l'inici de l'estesa, des de Santa Ponça cap a Sagunt. Per on entrà el Rei en Jaume entrarà ara l'electricitat, generada amb eòlics a Navarra, amb hidroelèctrica als Pirineus, o amb nuclears de qualsevol lloc... Impressionant! En Ramón Folch, que va publicar fa poc uns comentaris de la nostra insularitat minvant, també ha assistit a l'espectacular maniobra.

I un detall: el cable, una estructura ben complexa, compta com a aïllant fonamental, amb un dens envoltori de paper impregnat d'oli, ben comprimit entorn del coure! L'oli, qui ho diria, es fa present arreu...Com em deia en Ramon, cal separar el gra de la palla, i el gra (l'oli, en aquest cas) està inventat fa molt de temps!

El Batle de Sa Dragonera, intoxicat per raticida

Perdonau el títol: és una petita provocació. La història és certa, però és història, i el batle tenia quatre potes! La m'ha contada avui En Tomeu Trobat, que va ser garriguer de Sa Dragonera de 1974 a 1984, mentre durava el contenciós contra la urbanització.

El Batle de Sa Dragonera era l'ase, i cada any, a lo vist, participava directament a la campanya de desratització, que suposava abocar sobre l'illa cinc o sis tones de raticida (nihil novum sub sole!) En un descuit, un dia l'ase es va abordar a un sac i se'n va fotre deu kilos! El fermaren a un ullastre, amb el cap per amunt, i el feren beure un purgant sever. Ho va passar pillo, però el salvaren!
En Tomeu m'ha contat també que aconseguiren exterminar les cabres (n'hi havia unes setanta), mantenien també quaranta ovelles (que no feien tanta tala als pins que plantaven amb ICONA) i que fins que va partir engreixaven tres pocs cada any, a lloure, que menjaven ous i polls de gavina (jo me pensava que això era molt més antic). Com introduïren perdius i llebres. Havien d'anar alerta a molestar les perdius de nit, perquè si s'assustaven volaven cap a la mar, i hi queien per morir ofegades.
Algú hauria d'armar una gravadora i recollir les històries dels que han habitat els illots de les Balears, són vides irrepetibles i ens ajudarien a entendre moltes de coses.

Cabrera

Cabrera, per milers de francesos del segle XIX, fou sinònim d'horror. L'amic Lleonard Muntaner acaba d'editar"Cuando el padre nos olvida. Los prisioneros de Cabrera en la Guerra de la Independencia (1808-1814) de G. Froger (Col. objeto perdido). És una excel·lent traducció del relat d'un presoner, publicat a França el 1849. La lectura escarrufa, el sofriment que tan bell paratge va albergar és immens. M'ha sorprés un detall que no coneixia: l'avarament d'un vellmarí podrit a les costes de l'illa, i com els presoners devoren la carronya, amb greus efectes sobre la seva malmesa salut.

No és un llibre nadalenc, però sí una lectura recomanable.

Trullada a la Serra

Una tafona de 1833, un romàntic nordamericà que la restaurà als anys 90, la filla -que tant s'assembla al pare físicament i de caràcter (amable i obert!)- ens han permès viure unes hores de trullada tradicional: la pasta d'oliva als esportins, l'infern encès per escaldar la pasta, la bístia al trull, la gran biga d'alcina amunt i avall amb el torn fins a alçar el quintar... Podeu veure més imatges al facebook de l'oli verderol.

Joan Escandell, fa 35 anys

Aquest home va fer possible el primer cens de falcons marins dels Amunts. Una tarda del 1976 vam navegar amb ell a l'ombra dels penyalars del port de Benirràs fins al Cap Nonó, amb un llaütet, descobrint colònies i comptant "esparvers", com denominen a Eivissa aquesta espècie. Pràcticament cap d'aquelles colònies era coneguda prèviament! Em quedà gravada a la memòria, a la navegació de tornada, ja negra nit, l'abundància increïble de noctiluques, que espurnejaven a l'estela de la barca.

Avui hem coincidit al Consell d'Eivissa, i l'he identificat pel bigoti! Hem recordat la navegació, desprès de 35 anys sense veure'ns, i m'ha sorprès en explicar la història del llaüt, que encara conserva i estima. Quan en Joan tenia 16 anys, va dir al seu pare que volia una barca. "Mira, Joan, naltros tenim molts de pins, però sou, ni un! Fes el teu camí!" El boix de 16 anys va anar a Vila, un mestre d'aixa li va donar consells i plantilles, i va anar al bosc familiar a veure quins pins tallava, cercant els que tenguessin l'hetxura adequada, i a poc a poc es va fer la barca, amb que contàrem els falcons! Va necessitar tres anys, però n'està ben content. Esper tenir ocasió de repetir amb ell i la barca el mateix viatge!

EL DUR PLAER DE LA COLLITA

Dur, perquè és físicament costós "despenjar", aplegar, moure i traginar cada dia més d'una tona i mitja d'olives. Plaer, per mecanismes misteriosos i atàvics. Hi ha hagut un any de feina constant, però generalment tranquil·la, cultivar la terra, tractar els arbres, alguna poda, penjar les trampes per la mosca, controlar l'evolució del fruit, mantenir el reg, adobar... I arriba el dia en que s'han de recollir els fruits de la natura i el treball. La pau de l'olivar es veu trobada per l'entrada d'un estol humà més nombrós que cap altre dia, màquines estrepitoses, teles i activitat frenètica. Els arbres són rapinyats pels rampins i estamenejats per les espolsadores. Una pluja d'olives cau a les teles, que s'han d'aplegar, passar a les grans caixes d'on seran abocades al remolc. I d'aquí, ràpidament, a tafona, abans que cap aroma, cap essència, es perdi o es degradi.

Supòs que l'espècie ha passat per tants i tants anys de recursos limitats, que acaramullar un aliment en abundància ens toca una fibra sensible. Sentir físicament el pes del resultat de la feina, veure que els arbres et donen amb generositat un fruit novell, saber que els deixes despullats de fruita i en el mateix instant es manté la síntesi de matèria orgànica per a un nou cicle, tot això és un clau per a sentiments molt positius. En pocs dies, tocam el resultat de tot un any de dedicació. No és estrany que la major part de les cultures hagin fet sagrat aquest moment, i situïn les seves grans festes en els punts clau del cicle agrícola: la collita suposa remoure les emocions més fondes i atàviques.

oli de llentrisca

Aquí teniu una peça del que els arqueòlegs consideren un molí de fer oli de llentrisca, una pràctica que va durar des dels temps talaiòtics al segle XX. Cosme Aguiló en coneix al menys tres, però l'únic informador que tenia localitzat que n'havia fet, va morir abans de donar-li'n detalls. Algú en pot donar informació? Inclouré les poques dades que he pogut obtenir al "Llibre d'Oli", que esper donar a la imprempta abans de Nadal...