requiem per una mata

A ca nostra hi viuen alguns organismes excepcionals: un pi canari i un drago magnífics (plantats per un dels estadans anteriors), tres oliveres, quatre xipresos descomunals... I un parell de mates arborescents! Desgraciadament, la més gran, que superava els cinc metres d'altura, va ser escaixada per la ventada de dijous/divendres passat. La gran soca que veis a la imatge era vertical, i a la copa, enorme, s'hi refugiaven diverses aus (entre d'altres, una parella de tórteres turques de costums poc higiènics, al parer de Na Dora). La branca havia de tenir molts, però molts d'anys! La planta té una gran soca rastrera, i el que ha caigut n'era una bifurcació. Tractarem bé el que ha quedat, i miraré de conduir una de les seves branques cap dalt, però no tornarà a ser el que era. Per nosaltres, és una pèrdua, ja que poder posar-se davall un exemplar tan venerable com excepcional representava alguna cosa! I ara no puc fer res més que lamentar el desastre! (que no fou l'únic: també ens ha perjudicat la gran bardissa que ens separa del carrer, i a l'olivar va tomar més de dos-centes oliveretes, aquestes ja adressades gràcies a la generositat i l'esforç d'alguns amics).

Tomb -virtual- per Formentera

Acab de fruir de la lectura de “Can Marroig, mite i realitat” (J.Serra i A.Yern, Ed. Mediterrània, 2005). Es tracta d’un assaig de la petita història de la possessió més gran de Formentera, actualment de propietat pública. Una història que caldria novel·lar;
Sols la llista dels ingredients, espigolats en el text i en les notes a peu de pàgina, quasi embafa: un falsificador de moneda i especulador en el segle XIX, grans inversions vitivinícoles, amb terratinents, administradors ambiciosos i herències pertorbades (tot un Falcon Crest!), accident de galera a Palma que motiva l’emigració a Formentera d’una gran família, la qual es posa en mans d’un curander que els fa enterrar periòdicament en arena encalentida al sol; conflictes laborals motivats per gloses de doble sentit; una pastisseria mallorquina amb sucursal a Nova York; pràctiques criptojudaïques i aventures sexuals que inclouen la convivència de l’amant i l’esposa en el primer hotel de Formentera, pomposament denominat IFA (“Inglaterra, Francia, Alemania”), dispars de sal nocturns als hippies troglodites...fins a l’època moderna, amb el protagonisme d’un autèntic personatge, Giancarlo Parretti (amb tèrbols negocis cinematogràfics, intervenció de l’FBI inclosa), relacionat amb Matutes per a l’intent d’urbanització...
Quina novel·la no es podria teixir amb aquests elements? Un autèntic Cien años de soledad formenterenc!

Del Vedrà eivissenc al Vedrà sard...

La meva felicitació de Nadal serà, enguany, aquest "post", un enllaç per una lectura breu, molt curiosa, del que podríem denominar el Vedrà sard: Tavolara és un gran illot (o una petita illa) de relleu formidable, on habiten llegendàries cabres amb les dents d'or. Però el més fantàstic és la realitat: llegiu -si voleu- el breu resum de la història de l'illa, i probablement estarem d'acord que el nostre mon és per llogar cadiretes....

http://es.wikipedia.org/wiki/Tavolara#Historia

Parlem dels vedraners

Dos mesos sense oferir res! Quin desastre!!

Parlem dels vedraners. Deu famílies eivissenques són co-propietàries de les illes del Vedrà i el Vedranell, amb seguretat els illots més bells i espectaculars de les Balears. Que aitals penyes siguin "finques" no ja independents, sinó compartides, ens indica la intensitat d'explotació dels recursos de les Balears en temps primer. S'hi obtenia carbó, fusta, ous de gavina, polls de virot i d'esparver (falcó marí), i s'hi mantenien, en estat semi silvestre, guardes de cabres. Avui sols aquest darrer ús és viu. Es sustenta no ja en la necessitat, afortunadament, sinó en la tradició. Els propietaris recorden com els seus majors anaven a l'illa al rem, resant durant la travessia, costum que relacionen amb el fet que mai s'ha produït cap accident greu en una activitat tan arriscada com agafar els cabrits sense ajuda de cans ni d'armes. Alguna de les famílies tenen fins i tot "mijurals" des Vedrà, gent pagesa amb qui comparteixen les ocasionals captures. Les captures són regides pel "vedraner major", elegit entre tots els co-propietaris.

Però el Vedrà és també un lloc singularíssim per la flora, amb tota una sèrie d'espècies rares i amenaçades. I, desgraciadament, una de les amenaces són les cabres, especialment si són massa abundants. Un conflicte que ja fa anys que dura, i que ha estat fins i tot objecte de debats parlamentaris. No és el moment ni el lloc de detallar-lo, sols volia evocar el cas de supervivència d'una tradició ancestral, a les Pitiüses del tercer mil·lenni, en una situació a la vegada relictual i vigorosa, ben igual que les espècies més rares de l'illot.

Encara hi és!

Dilluns dia 12 d'octubre, un zoòleg alemany, el Dr. Peter Borkenhagen, va veure a Sa Dragonera, durant un quart d'hora, a uns 200 m., amb prismàtics de 10 augments, com el vellmarí navegava paral·lel a la costa, amb dos dofins. He estat amb el Dr avui horabaixa i el testimoni és detallat i molt solvent, té molta experiència amb mamífers, ha publicat diversos llibres (entre altres, el llibre vermell de mamífers del seu Land). Enviarà una nota detallada per al Butlletí de la Societat. Crec que estem d'enhorabona, el vellmarí encara campa per aigües mallorquines, cal estar molt atents! Coneixem la dada gràcies al personal del parc de Sa Dragonera.

Fa falta seny! (però molt, eh?)

Treballant per a una comunicació imminent, em trob un treball que descriu "l'impacte sobre el paisatge" de les construccions de pedra en sec per a la recollida de neu a Mallorca. L'estudi conclou que alguns d'aquests conjunts (Coma de n'Arbona, Comafreda) suposen "una gran ocupació del paisatge" i tenen un "gran impacte visual".
Al·lucinant!
El que tendria un gran impacte i seria innaceptable per a qualsevol coneixedor i amant de la Serra (penso) seria que algú es plantejàs reduir aquest impacte i "restaurar" el paisatge que afecten les cases de neu! Ignorar que el paisatge té components humans és un error greu. Les cases de neu no l'ocupen: en formen part). Considerar impactants aquestes construccions, una betzolada. Supòs que amb aquest punt de vista, els impactes de la Seu o del Castell de Bellver deuen sortir d'escala de mesura.

Cesar Gomez Campo, in memoriam

César Gómez Campo va morir dissabte, a una edat avançada, mentre jugava amb els seus nets. Fa poc més d'un any, coincidirem per darrera vegada, al Jardí de Sóller, on impartí una llissó magistral del tema que dominava: la conservació de llavors en bancs de germoplasma. El mateix tema -però molt més desenvolupat- amb motiu del qual el vaig conèixer, deu fer quasi quaranta anys!

César ha dedicat la vida a la docència (biòleg i agrònom, era catedràtic de l'ETS d'agrònoms de Madrid), i especialment a la conservació de llavors. A principi dels 70 va embarcar-se en conservar congelades les llavors de tots els endemismes espanyols, i pràcticament ho va aconseguir, amb medis ben limitats, una gran aportació d'esforç personal i el voluntarisme de molts meritoris naturalistes. Cada vegada que ens veiérem, i foren afortunadament moltes, apreníem noves coses, i respiràvem el seu entusiasme. Va convèncer personalment el primer conseller d'Agricultura, J.Simarro, de finançar les primeres llavors conservades a Sóller. Avui, tot lamentant el seu decés amb altres amics comuns, coincidíem en que CGC ha tengut una vida llarga i fructífera. Gràcies a la seva tasca, la conservació de moltes espècies està garantida; i va saber fer germinar la llavor més important: l'entussiasme per la conservació vegetal de moltíssimes persones.