Auguris pel 2009

Hem iniciat fa poc l'Any Darwin (200 de la naixença de l'autor de l'explicació de la selecció natural com a motor evolutiu, 150 de la publicació de la seva obra cabdal). Una nova volta al Sol, un nou calendari, un nou lapse temporal per als afanys, els treballs, les emocions... El gall metàl·lic de la nostra teulada assistia, impàvid, al devessall pirotècnic de la nit de Cap d'any. Una imatge per a desitjar-vos, amb retard però amb sinceritat, un bon any nou a tots!

El solstici a la Seu

El Sol ixent del solstici d'hivern projecta la claror de la rosassa de llevant de la Seu de Mallorca just sobre la de ponent. El fenomen és conegut d'antic, i la probabilitat de que sigui casual sembla ínfima: coincideixen l'orientació de la gran nau, les altures i les proporcions dels dos finestrals.

Fins l'any passat, però, no es sabia el fet és visible de fora estant, però sols en una alineació igualment determinada. S'hi troba un dels cantons del Baluard, on aquestes albes, gèlides, han desfilat fotògrafs i curiosos.

Tot un espectacle: al contrallum, la part visible de la Seu sobre teulades i entre antenes, resulta una mica pesant, una baluerna morta.

Imperceptiblement, però, s'inicien reflexos apagats, vermellosos, quasi invisibles, que no tots els expectants espectadors arriben a detectar. Lents, al ritme solar, van congriant una espurna més viva, i germina la lluentor del nou matí, a la vegada que el color taronja del llevant encén el cel darrera l'edifici.

I en pocs minuts, el Sol, el vidre, la llum i la pedra es combinen d'una manera emocionant i un cercle multicolor anima la façana catedralícia per uns minuts espectaculars i bellíssims. Un petit miracle que s'ha produït al llarg dels anys (Pere Carlos, un dels que compartíem l'espectacle, ens va recordar que la façana de ponent és del segle XIX), però que fins que l'associació de matemàtics no s'hi ha posat, sembla que havia passat desapercebut per tothom. Una mostra més, si és que calia, de l'extraordinària capacitat humana de crear bellesa, i de la intel·ligència de gaudir-ne i compartir-la. Quin millor i més bell missatge de Nadal fora possible?

ESTRIS DE NAVEGAR 1

El millor museu marítim del món és la mar.

L'altra horabaixa, em vaig topar l'amic Boliquet, a qui en certa ocasió vaig poder ajudar a salvar una embarcació de la maquinària burocràtica, i m'han vengut al cap tots els estris de navegar que he pogut veure fins ara. Aquí teniu un dels darrers, un dhow en construcció a l'illa de Pemba. Reparau en la tasca dels llenyataires, que trien les branques amb la corba de cada quaderna. Embarcacions d'una solidesa contundent, resisteixen les topades amb els esculls, l'avarament diari amb la marea baixa, i la força dels monsons. La navegació pesquera a Zanzíbar i Pemba segueix dominada per aquests vaixells: tenguérem l'oportunitat de fer-hi alguna singladura i en veiérem, al nord de l'illa, que mantenen el cabotatge de mercaderies amb els ports de Kènia, estibades fins a un extrem inverossímil, i sempre -sovint exclusivament- impulsades per les veles "llatines", que evidentment deuen tenir poca cosa mediterrània al seu origen.

Recoman la lectura del darrer llibre de Jordi Esteva, Els àrabs del mar, on descriu amb detall els seus viatges per les costes de l'Índic, a la recerca d'aquests navegants i la seva història.

Els talladors: una història que escarrufa

L'uròleg que em va intervenir m'ha detallat una història esfereïdora: li vaig demanar què passava, abans de la cirurgia, amb mals com el meu. Eren, generalment, mortals, i amb una mort terrible: amb la impossibilitat d'orinar, la bufeta acabava rebentant... Això podria passar pels tumors prostàtics o per pedres a la bufeta. Curiosament, el jurament hipocràtic prohibia els metges de practicar l'única intervenció possible: obrir, tallant el ventre fins al distès dipòsit. Si eren càlculs i sortien sencers, el pacient es podia salvar. Si era altra la causa del mal, o els càlculs es trencaven, no hi havia res a fer. El jurament reservava aquesta arriscadíssima intervenció als talladors, especialistes en la matèria. Encara, en un vell diccionari, hi he trobat la definició d'aquests professionals.
El Dr. Ozones m'ha explicat que un rei de França, afectat del mal, va fer venir el millor tallador del seu temps des d'Itàlia, i va voler comprovar la seva perícia: vint-i-set malalts plebeus foren intervenguts. Es salvaren tots, de manera que el rei es va confiar a les bones mans de l'italià. Però no ho varen ser prou, bones, i el rei va morir a conseqüència de l'operació.
N'estic ben content, de viure al segle XXI!

En Pedro, dels "Santos Inocentes" a Son Dureta.

Com sabeu els pocs lectors del blog, he passat una setmana a Son Dureta per una reparació important "de sa posteta", que ha anat bé.
He compartit cambra amb un personatge de novel·la de'n Delibes, un andalús que no deu arribar als 60, víctima de la beguda i del tabac, amb un bon fons i una simpatia sensacionals. Escarransit, cap pelat, orelles de llebre i uns ullots blaus tan grans com la seva capacitat per exagerar. Como estamos hoy, Pedro? - Si no fuera por las bolsas (pronunciat ra borza) me iba yo a correr perdigones... Las bolsas eren dos drenatges renals, un de bufeta i els serums, que cada cop que havia d'anar a l'excusat s'embolicava com una sandàlia romana, per a desesperació de les infermeres. M'explica desprès la tècnica, de "correr perdigones", que no és altra cosa que encalçar polls de perdiu i que té els seus secrets. N'hi ensenyà el pare. Com també a posar llaços per conills. De fet, em contà haver passat una setmana a la presó ja fa anys, quan els civils l'aplegaren amb 80 peces a una finca de Badajoz i no pogué fer front a la multa. El cap de setmana, el deixaren anar a casa, estava emocionat de poder gaudir del menjar de la mare, i feia comptes ... anar a tallar llenya! Quan va tornar em va dir que no, que de llenya no n'havia pogut fer, embarassat de tubs i bosses, però que havia podat quatre palmeres (idò!), i havia deixat parats mitja dotzena de garbellets, per tal que el seu company gaudís de "pajaritos fritos" Contava que ell, al camp, no ha passat gana mai, que de caragols, herbes i fins i tot sargantanes, es pot viure perfectament.
Veiem a la tele (que mantenia encesa 24 h., perquè el sistema és activar l'aparell amb 3 euros, i valen per tot un dia, i no és cosa de tudar diners, si es paguen 24 h., es manté 24 h. -afortunadament, sense so a la nit!-) un documental del Serengueti ...pues yo estuve una vez en un sitio que hay toda clase de animales, que lo guardan más de veinte hombres a caballo, que le dicen el Coto Doñana...No li vaig demanar que hi feia, si córrer perdigons, parar llaços o posar garbellets.

Les cadires del FRANTRUM

Conserv, i utilitzam, a casa tres cadires venerables (que ja han hagut de passar pel cal fuster en diverses ocasions!): eren a la casa d'estiueg d'unes ties del meu pare, i la germana d'aquest un dia em digué que eren les cadires del FRANTRUM. Anys a venir, l'amic Andreu Muntaner Dader (eficientíssim col·leccionista de documents, d'imatges, d'amics i de records) em va aclarir la història: el Frantrum era un vaixell alemany que va quedar bloquejat a Palma durant la I Guerra Mundial, i els mariners del qual varen anant venguent-ne el mobiliari per no morir de gana. Probablement va ser el rebesavi qui en va comprar tres peces, sencilles i belles: el respatller té esculpit un Eolus bufador i unes cues de sirena, ben evocadores. No he aconseguit escatir de quina fusta estan fetes. És ben segur, tanmateix, que tenen més d'un segle.
Quins mars navegaren, fins naufragar a l'illa? D'on era l'artesà que les va ornamentar? Que se'n feu, del mariner que les va vendre?
El vaixell es va passar cinc anys al port de Palma (degué quedar ben plomat!) i va formar part del botí de guerra que es repartiren els aliats. Va fer part del lot corresponent a França, i se'n perd la pista en els anys 20, quan hi queda incapacitat...
Molts d'amics que han estat a casa han sopat asseguts en aquesta històrica fusta, una història petita, que per xamba no ha quedat ignorada.

Una cita del Diccionari Alcover Moll

Oli de serp: suc procedent de la maceració d'una serp dins oli comú. La serp ha d'esser agafada en el mes de maig, quan segons creença vulgar l'animal no té verí, i posada viva dins una botella gairebé plena d'oli; aquesta botella es manté ben tapada devers vuit dies, al cap dels quals la serp ja és morta; aleshores es destapa i es posa la botella a un lloc elevat, exposada al sol i a la serena, i al cap de quaranta dies la serp ja està fusa i aquell oli té grans virtuts medicinals, sobretot per a curar encetadures, talls de la pell, ferides amb hemorràgia, nervis encollits, afollaments de braguer de les ovelles, etc. (Tortosa, Mall., Men.).—

Acabam de fer, En Martí i jo -amb l'ajuda de molts collidors i collidores!- una primera collita artesanal de poc més de 400 kg d'oliva, que ens han proporcionat uns 65 l d'oli, molt baix d'acidesa (0,25!), i amb bona pinta. Vaig llegint per posar-li nom, i m'he trobat aquesta delícia a l'Alcover Moll...Evidentment, Oli de Serp no li direm!