Viva Honduras!

Cada dia trob noves evidències de la pèrdua col·lectiva de seny, que ens haurien de preocupar. Una de les darreres: gent molt propera va organitzar, fa poc, unes matances domèstiques, llogant per a la feina una família d'especialistes que s'hi dediquen tot l'hivern. Per complementar els budells de l'animal, insuficients per al volum de sobrassades, llengonisses i botifarrons prevists, aquests professionals es procuren budells d'escorxador, que són de vacú, més resistents i fàcils d'obrar. El matancer m'explicava -entre escandalitzat i divertit- que els budells provenen... d'Honduras!
La seguretat alimentària ha aconsellat a preclares ments higienistes i burocràtiques prohibir el comerç de budells de vacú europeu, per l'episodi de les vaques boges. Fins i tot ara, amb uns controls severíssims i amb una correcció completa de les causes del problema al bestiar jove que es sacrifica, la comercialització de budells es manté. Però, evidentment, són necessaris, i es supleixen amb les importacions, i sembla ser que els hondurenys s'han fet amb aquest mercat. Em sembla més que dubtós que els controls allà, amb tot respecte, siguin majors que a Europa, i que ens ofereixi més garanties. Ja està bé que els ramaders hondurenys tenguin un nou mercat, res a dir, però si del que es tracta és de poder consumir amb més tranquil·litat, que voleu que vos digui?
Les mateixes ments preclares obliguen diàriament a gastar mils i mils d'euros en sistemes d'eliminació de cadàvers de bestiar al camp europeu condemnant a centenars o milers de voltors directament a la fam. Aquest mes la revista Quercus publica una foto d'uns voltors cercant aliment dins de contenidors de residus domèstics...
El progrés hauria de ser una altra cosa...

Homenatge -tardà- a D. Jesús Garcia Pastor

Diumenge vaig trobar al Diari de Balears una esquela atípica: un poema de Rosselló Pòrcel, una fotografia excel·lent del vell excursionista i el record dels seus fills, que comunicaven així el decés, el passat 28 de febrer, del gran muntanyer, fotògraf i escriptor D. Jesús Garcia Pastor. He comprovat que aquesta trista notícia ha passat desapercebuda, i crec que D. Jesús no ho mereix. Tal vegada els més joves no coneixen la seva gran obra, pionera en el mon de l'excursionisme mallorquí, les Rutes amagades, publicada en castellà i català des de 1964 i 1980. Era una edició en gran format -molt poc pràctic per a l'ús de camp!-, bàsicament fotogràfica, complementada amb un text descriptiu i un bon croquis del camí descrit. Varen ser, sens dubte, el gran instrument d'iniciació a la muntanya per molts.
Feia poques setmanes que m'havia interessat per l'estat de D. Jesús amb un amic comú, Paco Alburquerque (que em va contar una vegada que el mestre mai havia dormit a la muntanya!). D. Jesús no era una persona simpàtica, imposava respecte per la seva seriositat, però la seva tasca implica un amor a la muntanya extraordinari. Per fer cada fascicle, repetia les excursions moltes vegades, amb una colla d'amics. Avui, les Rutes no són sols un document de referència, si no objecte d'estudi: vegeu http://www.iua.upf.es/~freixa/PDFs/IICHF_Zarautz_PFreixa.pdf També històric en part, ja que alguns dels paisatges que s'hi reflecteixen han canviat notablement, molt en especial els components humans. La gent de la Serra de fa quaranta anys no era la mateixa!
Crec que D. Jesús mereix un record més perdurable que l'esquela, l'estimació dels que l'hem sobreviscut i, per descomptat, un comentari blocaire: els que compartim amb ell l'estimació per la Serra i per l'Illa hem de trobar la forma de reter-li un homenatge encara que, lamentablement, sigui pòstum.

Publicitat

Encara no havia informat de l'aparició del meu darrer llibre! Aquí teniu el que he dit a IB3 avui dematí.

Un hivern fred

Al 1991 vaig tenir ocasió de visitar Valle Aperto, un refugi faunístic a Venècia, sota una temperatura de - 14ºc. Siberià. Un dels records és aquesta bella imatge d'un rastre de fotja a la neu. En aquest altre hivern malagradós i rúfol, em plau oferir-vos-la, sense cap altra pretensió.

LA FOTJA MITRADA

Aquí teniu un retrat d'una de les primeres fotges banyudes mallorquines des del segle XIX. Amb les dessecacions de s'Albufera i del prat de Sant Jordi, i els abusos cinegètics, l'espècie es va extingir a l'illa, probablement abans del 1900. Fa quatre o cinc anys, en col·laboració amb la Generalitat Valenciana, n'hem duites a s'Albufera, on ja crien. Que lleig, el nom, banyuda! Atès que hi ha tradició de bisbes valencians a les Balears, i que l'afegit porprat al capellet de l'au pot recordar una mitra, hom es temptat de proposar un neo-nom per a les recuperades fotges: fotja episcopal, o fotja mitrada. Vos agrada?

Anau a veure-les; S'Albufera és avui el lloc d'Europa on és més fàcil veure aquesta rara espècie en llibertat.

L'esllavissada de s'Alcadena

Enguany hi ha hagut una alta freqüència de canvis al relleu insular, efecte de l'energia atmosfèrica (pluges, neu, vents) s'allibera la tel·lúrica. Avui m'he acostat a S'Alcadena, per veure de més aprop la gran esllavissada, visible des de l'autopista. Un impacte brutal! Un immens triangle del penyal s'ha desprès, arrasant moltes quarterades de bosc a la falda del puig. Les imatges estan fetes del camí de Lloseta als Tossals. L'erosió, com l'evolució, combina els efectes graduals imperceptibles amb incidents puntuals d'un gran efecte. La cicatriu del penyal i la nova rosseguera, disforja, seran pràcticament permanents al paisatge del Raiguer!

El passat cap de setmana (per cert...no hauria de ser cua de setmana?) vaig ser a Formentera, on s'havia organitzat una trobada amb majors per parlar de gran fauna. Un indici de la certesa del tòpic de la longevitat formenterenca: el president de l'associació de tercera edat (amb vuit cents socis!) té entre aquests al seu pare! M'impresionaren moltes coses, moltes dites, moltes expresions: en Jaume Escandell Marí referia amb precisió com el seu sogre li contava haver trobat caminets de tortugues marines (indici evident de nidificació) a les platges de Trucadors; En Vicente Marí Escandell, en canvi, havia sentit la mateixa cosa de boca del seu pare, i de les platges de Migjorn. En Pepe Formiga n'havia comptades més de cinquanta assolellant-se un dia de calma (sempre amb el cap el direcció al sol, ens deia) des d'un sol punt, algunes milles al sud de l'illa. Tots els assistents -per cert, en paritat de sexes- manifestaven un transparent entusiasme per la qualitat gastronòmica de la tortuga marina! Els primitius de Formentera -deia en Pepe- menjàvem tortugues i virots, però ho fèiem d'una manera sostenible, si avui van a menys és pels "marrajeros" o per la contaminació, naltros ho havíem fet sempre, i sempre n'hi havia molts, tant de tortugues com de virots. L'auto denominació de primitius per referir-se als de tota la vida es va repetir diverses vegades.
A la vista del vertiginós ritme de canvi de l'illa (demogràfic, econòmic, cultural i social) s'entén la mar de bé l'ús del terme "primitius" pels autòctons, i hom assumeix -amb una punta de recança i d'orgull- que forma part d'aquesta categoria: és poc probable que en deu o quinze anys n'hi hagi cap, d'interès, pels virots, pels vellmarins o per les tortugues. Ni tant sols -en el darrer exemple- des del punt de vista gastronòmic!